Ventura Pons (Barcelona, 1945) és, segons el descriu el seu nou llibre de memòries, He tastat molts fruits de l’arbre de la vida (Comanegra, 2018), "el director més prolífic de la història del cinema català". Ha estrenat trenta-tres pel·lícules dins i fora de Catalunya en català, castellà i anglès, i ha portat a la gran pantalla les obres d’autors com Josep Maria Benet i Jornet, Quim Monzó, Lluïsa Cunillé, David Leavitt o Josep Maria Miró. La seva visió sempre s’ha fixat en l’existència dels marginats, dels valents, dels mariques, dels artistes, dels vells, de totes aquelles persones que, d’una manera o una altra, viuen a contracorrent. En aquest segon llibre de memòries, que és una ampliació del primer, Els meus (i els altres) (2011), l’existència protagonista és la seva i la de la gent que l’envolta.

ventura pons 01

Heu titulat aquest llibre de memòries He tastat molts fruits de l’arbre de la vida.

Amb el transcurs de la vida passen coses bones i dolentes. Són els fruits de l’arbre de la vida. Valoro més les coses positives que les negatives, però aquestes últimes cal explicar-les totes perquè la gent es pensa que la vida és un camí de roses, i també té espines. Aquest llibre va d’això.

Heu trobat algun fruit enverinat, pel camí.

Riu. Al principi del llibre parlo dels pecats de la política cultural espanyola. Justament avui [11 de desembre del 2018] l’Audiència Provincial de Barcelona ha deixat clar que no soc cap criminal, com se m’acusava des del Ministerio, cosa que m’alegra molt. He tingut molts problemes amb institucions polítiques espanyoles per qüestions fiscals i subvencions i sempre m’han acabat donant la raó. Ara me la tornen a donar i no només això, sinó que em deuen diners…

I quins han estat els fruits més saborosos, els més plaents?

Poder fer tantes pel·lícules, cosa que no m’imaginava pas. Quan et mors, l’únic que resta al món és allò que hi has deixat, però no tu. I vull pensar que la meva producció un dia servirà a algú, que els ajudarà a conèixer el meu país i la meva manera de pensar al tombant del segle. De vegades em sento com un genet, a cavall entre un segle i l’altre.

Què pensàveu quan vàreu començar, si no us imaginàveu tenir la carrera que heu tingut?

Pensava si voldria fer una pel·lícula quan seria gran, potser. I n’he fetes trenta-tres i estic preparant la trenta-quatrena i la trenta-cinquena. Una tractarà sobre la figura de Pepe Rubianes i una altra, The Spirit of Catalonia, parteix de la figura de Pau Casals. És un biopic inventat i inspirat en la correspondència entre Pau Casals i el doctor Trueta, a cura del president Quim Torra en la seva anterior vida com a editor, feta amb un gust excel·lent, britànic. Sobretot, busco plasmar l’ànima de la gent que he trobat en les seves paraules.

Ara teniu una trajectòria llarga que ha estat força reconeguda, tan nacionalment com fora del país.

Els premis són de llautó, sobretot la Medalla de Oro al mérito en Bellas Artes. És més falsa que un duro sevillà. Els premis de fora, en canvi, fan més il·lusió. Com el Glory Award, que em van donar a Chicago, o el Premi Respect, d’Eslovàquia. Hi ha una cosa que és ben certa, i és que ningú és profeta a la seva terra. De totes les nominacions dels Premis Gaud​í d’enguany no n’hi ha ni una pel meu darrer film, Miss Dalí. Amb l’Acadèmia del Cinema Espanyol vaig viure una situació similar: me’n vaig donar de baixa i poc després em van fer un homenatge. Funcionen així.

En tot cas, sempre he pensat que els premis són sobretot per la gent jove. Els iaios com jo, que ja en tinc setanta-tres, tenim la carrera feta. El que em preocupa avui és estimular les noves generacions, pensar en quin món els deixem.

Hi ha una cosa que és ben certa, i és que ningú és profeta a la seva terra. De totes les nominacions dels Premis Gaud​í d’enguany no n’hi ha ni una pel meu darrer film, Miss Dalí.

VenturaPons 14 0005rg FotoPRATSiCAMPS

Al llibre repasseu la vostra biografia a través de les persones que us hi han acompanyat. Només és possible parlar d’un mateix quan es parla dels altres?

Sí, això ho he après amb els temps i amb la feina. Fer cinema és ensenyar la teva mirada. I per a fer-ho has d’haver mirat abans. Amb aquest llibre he fet servir aquest mateix recurs. Parlar dels altres i de com m’han marcat el camí. Com per exemple el meu germà. Com es pot veure al llibre, la meva infància va ser força dickensiana, però tot passa per alguna cosa a la vida. A causa de la dissort familiar vaig poder anar a viure a Londres, i sense aquesta ciutat el meu primer cinema no seria el mateix.

Com va sorgir la idea de publicar aquest llibre amb Comanegra i com ha estat el procés d’edició?

Estava buscant editors i ens vam trobar. Comanegra és una gran editorial, acaben de publicar un llibre de Joan Pere Viladecans que trobo molt recomanable. Revisant el llibre anterior vaig redescobrir algunes coses, o les vaig recordar. Com que vaig tenir una paràlisi facial. Tendim a oblidar el més dolent, ens agrada la part més bona de la vida però és evident que també patim. Revisar el primer llibre m’ha servit per això.

El primer volum tenia 177 pàgines, aquest 460. Va molt més enllà d’una revisió: hi ha capítols nous i hi he afegit moltes coses. He viscut i he evolucionat, he treballat més. En sis anys he fet força pel·lícules, i aquest llibre nou em permet parlar-ne.

Una de les primeres seccions del llibre és la dels «fantasmes admirables», amb noms com Muriel Casals, Anna Lizaran, Bigas Luna o Jordi Dauder. Hi parleu mai, amb ells?

Els tinc molt presents. Sempre.

De quina manera?

Està clar: hem de viure pels que ja no hi són. 

I també hi parlo de Jordi Cuixart, en aquest capítol, que hi és però no com hi hauria de ser. Cada dissabte vaig a Lledoners per a veure’l a ell i als altres presos polítics. A ells els he pogut ensenyar fragments de la meva nova pel·lícula, Be Happy. Els vaig preguntar què volien veure i em van dir que comèdies. Ha estat una experiència molt interessant perquè no havia estat mai a una presó. Van estar a punt de tancar-m’hi durant el Franquisme, però no va arribar a passar. De tot se n’aprèn, a la vida, i ajudar també és un gran aprenentatge.

Cada dissabte vaig a Lledoners per a veure’l a ell i als altres presos polítics. A ells els he pogut ensenyar fragments de la meva nova pel·lícula, Be Happy

També dediqueu un capítol a la memòria de Maria-Aurèlia Capmany, de qui enguany se celebra el centenari del naixement.

La Maria-Aurèlia va ser molt important a la meva vida. Ella i Salvador Espriu em van fer entrar al món del teatre, cap a l’any 1965. Vaig tenir molt èxit massa jove, penso, cosa que trobo dolenta. Hi vaig perdre uns deu anys fins al 1977, que és quan vaig rodar Ocaña, retrat intermitent, que va ser seleccionada per al Festival de Cannes. Fa poques setmanes es va projectar al MoMA, a Nova York, i va funcionar molt bé. És un film que no ha envellit.

Al llarg de la meva vida he tingut el privilegi de conèixer molta gent de la generació anterior que m’ha deixat empremta. Haver estat a prop de Lindsay Anderson o de John Fletcher, de Capmany, Espriu, Pedrolo o Oliver és impagable. Són persones que respecto molt i de qui em vaig abeurar. També de Bigas Luna. Ells són els meus.

En referència a la Transició, al llibre afirmeu que "a Barcelona va ser un esclat sortir de tanta repressió per passar a un comportament obert, desinhibit i certament promiscu" i que "a Madrid, la movida va trigar una dècada i encara la neguen". 

I tant. La Movida és del 82 i ara n’hi ha que s’atreveixen a dir que no va existir. Era una època que teníem una gran relació, Barcelona i Madrid, que perdut perquè allà no la volen. A mi m’encanta treballar amb la bona gent d’Espanya, però com que ara ha esclatat la qüestió catalana no ens volen dir ni piu. Ja s’ho faran. La gent confon Espanya amb el Govern, i de bona i mala gent n’hi ha pertot arreu. L’important és reconèixer la bona.

I sobre el progrés a una ciutat i a l’altra, Catalunya sempre ha anat per davant. Ara hi ha el gran merder a Espanya sobre la monarquia o la república. Hi havia moltes solucions: fer com el Regne Unit, tornar a la situació d’abans del 1714, un rei que no fa res, com la reina d’Anglaterra, que surt als bitllets i poca cosa més. Que deixin que la gent sigui lliure i feliç. Aquí el problema és que ni tan sols no ens deixen ser-ho. I la gent, la bona gent, s’enfada i es mou. I quan un país es posa en marxa no hi ha déu que l’aturi.

Creieu que avui hi ha més llibertat sexual?

I tant. Absolutament. La cosa ha canviat molt. El fet de ser lesbiana, gai, transgènere o pidolaire no importa a ningú, avui. En principi, ningú es posa amb tu. I això és un fet mundial, gairebé. El món canvia, en algunes coses per bé i en altres empitjora. Com per exemple Europa: en comptes de construir l’Europa dels pobles han fet la dels estats, i això és un disbarat. Han aconseguit despertar la bèstia del feixisme, una bèstia que podria fer perillar aquests avenços. Esperem que hi hagi gent sensata que ho sàpiga aturar.

El fet de ser lesbiana, gai, transgènere o pidolaire no importa a ningú, avui. En principi, ningú es posa amb tu. I això és un fet mundial, gairebé

PC050244

Ocaña, retrat intermitent (1977)el film que dedicàreu a Pepe Ocaña, és una de les principals referències que molta gent ha tingut a l’hora de situar aquest artista queer en el seu imaginari personal. Amb la perspectiva dels anys, en canviaríeu res?

Crec que és un film actualíssim. I no, no la tornaria a fer. No perquè me’n penedeixi, sinó senzillament perquè no m’agrada repetir-me. És per això que he conreat molts gèneres diferents, a la meva carrera: drama, comèdia, documental, musical… La veritat és que no era gaire conscient de l’impacte que podria tenir el Retrat, quan el vaig fer. Només em preocupava, com sempre, que la feina estigués ben feta.

Universal i faraona (2018) torneu al mite d’Ocaña i el situeu al costat del Gato Pérez i de Pepe Rubianes, però des d’una perspectiva diferent: la del seu germà i la d’una persona que no el conegué personalment, Ignasi Millet.

Al Sevilla, el germà d’Ocaña, li vaig passar un DVD de la pel·lícula que li havia dedicat a l’Ignasi i a l’Ignasi li vaig parlar del Sevilla. La conversa entre ells dos durava una hora i mitja i la vaig deixar en vint-i-cinc minuts, que és un terç del film. Amb ells vaig constatar que hi ha molts punts comuns entre la gent, només cal saber reconèixer-los. Deixar que s’expliquin. 

 Aquesta pel·lícula la vaig fer quan va morir Carles Flavià, i vaig recuperar la conversa que ell mantenia amb Jaume Sisa sobre el Gato. Vaig decidir que també era el moment de parlar de Rubianes i de tornar a Ocaña. Va ser interessant per a complementar les pel·lícules sobre Ocaña i el Gato que ja havia fet. D’aquí va sortir la idea.

Ignasi Millet és el protagonista de la pel·lícula Ignasi M. (2013), un film documental sobre la vida d’un home gai, seropositiu, amb dos fills i una ex-dona. Com va sorgir, aquest projecte?

Quan vam fer la pel·lícula ja feia vint anys que el coneixia, a l’Ignasi. El vaig trobar un cop al cinema i vaig tenir una il·luminació. L’endemà li vaig trucar per a proposar-li la conversa i la vaig organitzar per temes. Perquè en una pel·lícula hi ha d’haver un concepte, saber com comences i com acabes, i l’Ignasi donava per molt. Al cap de deu dies ja començàvem a rodar. 

El rodatge d’Ignasi M. va durar cinc dies, i el d’Ocaña, retrat intermitent, quatre dies i mig, mentre que una de les últimes, Cola, Colita, Colassa, dos matins. I això no vol dir res. El més interessant, de fet, és tot el que no hi he inclòs. Una pel·lícula és síntesi.

Josep Maria Pou també ha interpretat papers molt sucosos en el pla del gènere i la sexualitat, als vostres films: el professor enamorat d’un alumne a Amic/Amat(1999) o el marit transvestit a Barcelona (un mapa) (2007). Us interessen les identitats que resten al marge?

M’agraden les històries amagades, les altres ja s’han explicat. Quan s’obre una porta no saps què hi haurà darrere, i hi pot haver misteri, una història per contar. Són personatges molt complexos, els de Barcelona (un mapa), i això es veu en la personalitat mateixa de la seva autoraLluïsa Cunillé. És una de les persones més enigmàtiques que conec. Encara no sé què en pensa, de la pel·lícula, i no em sap greu perquè són dues coses diferents. Dues creacions autònomes.

Creieu que el cinema pot contribuir a construir un imaginari LGBTI?

 Sí. I el millor que es pot fer per a aconseguir-ho és explicar, sobretot, històries que siguin de veritat. Per exemple, El meu nom és Harvey Milk (2008), de Gus Van Sant, és una molt bona pel·lícula i ha fet molt bona feina en aquest sentit. Però mai se sap, és molt difícil proposar coses noves i crear imaginaris. Tothom es creu molt original i som tanta gent al món i som tants, els que fem cinema, que potser tens una idea que et sembla bona i una altra persona està fent el mateix a la Conxinxina. Les pel·lícules les fem els directors, però després són de la gent. Això és el que compta.

Les pel·lícules les fem els directors, però després són de la gent. Això és el que compta

Us heu censurat mai, a l’hora de tractar qüestions com la sexualitat o el gènere?

No. Mai. Per exemple, una de les raons per les quals vaig fundar els Films de la Rambla era que no em veia amb cor de defensar segons quin producte davant de productors convencionals. Com amb Amic/Amat, per exemple. Vaig decidir produir-la jo. Cal que siguis tu mateix, a la vida. Sempre. Defensar les teves idees i confiar en els actors o les actrius.

A una conversa que recolliu al volum, Ocaña afirma que "yo siempre me visto de mis recuerdos". Ventura Pons es vesteix amb els records, o els fa servir precisament per a despullar-se?

M’ajuden a explicar-me. Per exemple, em serveixen per a tornar a la història dels meus germans, que és molt tràgica. Una cosa et porta a l’altra i al final has de mirar el costat bo de la vida. Sempre intento fer-ho així.