El vídeo, o el vídeo art, és un format tan fantàstic, tan rellevant, tan clau i tan imprescindible com qualsevol altre. Però és veritat que no podríem ni començar a pensar en art contemporani sense tenir en compte els treballs de vídeo. Treballs, on la imatge en moviment i el so construeixen un espai sensorial, de pensament i investigació, que en general és profund i s’allarga en el temps. I que per tant, requereix, sovint, una estona de dedicació. Una certa tranquil·litat. Una mica de paciència. 

Fordlandia, Melanie Smith Vdrome

Fordlandia, Melanie Smith/Vdrome

Però també és un format complicat, a causa precisament d’aquesta dedicació temporal que ens demana i d’una certa intangibilitat. Perquè, no sempre que visitem una exposició tenim vint-i-cinc minuts (o més) per seure, mirar i gaudir sencera i com tocaria, una peça de vídeo. Però és que, a més a més, malauradament, si no consumim aquest treball en l’espai de l’exposició, en general es fa difícil, o impossible, accedir a aquest tipus de peces. (S’ha de celebrar que algunes obres es puguin trobar a YouTube o Vimeo, com ara Katatsumori de la Naomi Kwase, o el Com no ser vist de la Hito Steyerl. Peces absolutament recomanables, però excepcions). La majoria de treballs de videoart que ens poden interessar no es troben a la xarxa, i ens hem de conformar amb alguns fotogrames i un petit text d’explicació del projecte si volem saber-ne alguna cosa. 

Precisament per això volia parlar breument de la plataforma Vdrome. Vdrome, és un cinema en línia gratuït que van crear el 2013 Edoardo Bonaspetti, Jens Hoffmann, Andrea Lissoni i Filipa Ramos, i que ofereix la possibilitat de visualitzar peces que es passegen entremig del vídeo art i el cinema. La plataforma treballa amb un equip de comissaris que preparen una programació diversa, que té en compte sobretot la qualitat artística de les peces, la rellevància del seu contingut i la innovació o investigació que el treball aporta. I cada peça de vídeo, que és introduïda per una entrevista al director o directora o per un petit article contextualitzador del comissari, es pot visualitzar només durant un temps determinat. Per tant, ens trobem davant d’una plataforma canviant, activa i dinàmica, com un petit regal, com una finestra, per totes aquelles persones que sentin un interès, de la mida que sigui, pel videoart. 

Aquest 2019, s’hi han pogut veure, per exemple, Reproductive Exile, una pel·lícula de Lucy Beech sobre subrogació i la industria de la reproducció. Super Gibraltar II, de Luís Lázaro Matos, una peça que parla dels micos de Gibraltar, perquè si bé la majoria de primats del continent Africà estan desapareixent a causa de la caça i de la reducció de l’espai del seu hàbitat, a Gibraltar sembla que els números creixen, i es que resulta que corre la brama que Gibraltar continuarà sota domini britànic mentre a Gibraltar hi hagi micos (i se sap que el 1942, quan la població de primats estava pràcticament extingida a la zona, el mateix Winston Churchill va enviar-hi micos del Marroc i Algèria per assegurar la seva presència al territori). 

Super Gibraltar II, Luís Lázaro Matos Vdrome

Super Gibraltar II, Luís Lázaro Matos/Vdrome

També s’hi ha pogut visualitzar Fordlandia, de Melanie Smith, que es centra en un assentament al Riu Tapajos a l’Amazones, on Henry Ford va construir una fàbrica de cautxú als anys 20. El projecte no va sobreviure a l’embat de la naturalesa i va ser abandonat, i la pel·lícula revisita aquest espai de xoc entre la industrialització, el colonialisme i la naturalesa. O Aquest objecte difícil de manejar d’Anna Zett, que barreja pel·lícules de dinosaures i del Far West, i segueix persones que busquen i vénen ossos de dinosaure i fòssils, per tal de repensar el passat dels Estats Units i la manera com el país s’autoimagina i autorepresenta. I finalment, però entre molts d’altres, Cels d’informacióde Metahaven, col·lectiu d’artistes format per Vinca Kruk i Daniel Van Der Velden, que en aquesta ocasió treballen amb una pel·lícula entre l’anime, la ciència-ficció i els jocs de rol per preguntar-se per la frontera entre la realitat i la ficció.

Queda oberta doncs, la finestra. De tant en tant, quan tingueu el temps, la tranquil·litat i la paciència, us convido a mirar què es cou a l’altra banda. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Biennal de Jafre/Irene Solà
Art

La Biennal de Jafre

Irene Solà
Speculative Intimacy cortesia d'Alicia Kopf i la galeria Joan Prats
Art contemporani

Intimitat espacial

Irene Solà