Les tres sèries guanyadores als Globus d’Or són de gèneres i estils molt diferents, però tenen un aspecte fonamental en comú: totes tres són un retrat gens convencional del paper de la dona en una societat que insisteix a laminar-la. I també tenen el valor de ser ficcions que, per damunt del seu discurs vindicatiu, són un pas important cap a poder deixar de subratllar la condició femenina. És a dir, que no caldran subratllats perquè la feminitat emanarà dels conflictes dels personatges, i no (només) perquè la feminitat els abocarà al conflicte. En aquest mateix sentit, seria un error pensar-se que l’accent femení d’aquestes sèries és el motí principal per premiar-les, com apunten alguns relativistes. Al capdavall, són filles de la transformació d’una indústria que comença a prendre’s seriosament els seus dèficits, tot i que encara hi ha molt camí a recórrer.  

Les sèries premiades als Globus d'Or no són un pas important per deixar de subratllar la condició feminina. La feminitat emanarà dels conflictes dels personatges, i no (només) perquè la feminitat els abocarà al conflicte

“The Handmaid’s Tale”, guanyadora del premi a la millor sèrie dramàtica, va camí de convertir-se en la icona de l’actual apoderament femení de la televisió. Basada en la novel·la de Margaret Atwood, aquesta distòpia imagina un futur (llunyà?) en què les dones veuen suprimits els seus drets individuals per convertir-se en procreadores per a les classes benestants. És una sèrie tan colpidora com necessària, sobretot perquè els seus responsables no permeten mai que el discurs s’imposi a la construcció formal: que vagin de bracet en tot moment (només cal veure l’ús del color per identificar els personatges, o l’ús de l’enquadrament per resumir les jerarquies) dóna la justa mesura de la grandesa de la sèrie.

“Big Little Lies”, considerada millor minisèrie (tot i que això ara es presta a equívoc, assumint que l’han renovat per a una segona temporada), elabora un àcid discurs sobre la vida en comunitat a través d’una sèrie de dones, veïnes i també mares d’una mateixa escola, que acaben directament relacionades amb un crim. Sabem que algú ha mort, però no la identitat de la víctima ni qui l’ha assassinat. A partir d’aquí, aquesta adaptació de la novel·la de Liane Moriarty juga a explorar els secrets dels personatges, i a analitzar l’obsessió col·lectiva per les aparences. El final, molt ben resolt, és la clau de volta del seu discurs, que tant dispara als prejudicis masculins com als femenins.

Si bé els premis a les dues anteriors no van ser cap sorpresa, perquè ja havien guanyat als Emmy i apareixien a totes les travesses, menys previsibles van ser els reconeixements per a “The Marvelous Mrs. Maisel” com a actriu còmica i millor comèdia de l’any. Aquesta producció d’Amazon sobre una mestressa de casa de l’Amèrica dels anys 50 que intenta triomfar com a monologuista brilla per la seva agilitat narrativa, per la interpretació de Rachel Brosnahan i per la seva mirada a la lluita de la dona per fugir dels rols i decidir lliurament què vol fer a la vida. Hi ha, a la sèrie, una crítica implícita al paper de la indústria, la primera a no saber superar determinats paternalismes. Els premis, també els Globus d’Or, no deixen de tenir vocació simbòlica, però se’ls ha de reconèixer que aquest any els han sabut dotar de contingut.