Unorthodox, la minisèrie d’èxit de Netflix, forma part del gènere audiovisual d’històries de dones que fugen d’una comunitat (religiosa, racialitzada) repressiva i abracen la llibertat a la societat occidental-secular, un paradís consumista i llibertí on no hi ha cap mena de discriminació. Basada en la història real de Deborah Feldman, narrada al llibre Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Root (2012), la sèrie explica la història d’Esty Saphiro (Shira Haas), una jueva de l’ultraortodox barri novayorkès de Williamsburg, que fuig a Berlín escapant d’un matrimoni forçós. 

Unorthodox Netflix

La història relata amb força fidelitat les vicissituds que passen moltes dones que són casades a la força: créixer en una comunitat que empra la cultura i la religió per focalitzar les aspiracions de les dones cap al matrimoni heterosexual i la criança dels fills; les pressions per casar-se; les obligacions que s’imposen durant el matrimoni i, sobretot, el maltractament psicològic i l’assetjament físic i legal que pateixen quan decideixen divorciar-se; fins al punt que la salvació per a moltes és abandonar la comunitat.

El problema rau, però, en el retrat endolcit de les societats occidentals i gentils que ofereixen aquestes produccions audiovisuals. Se’ns presenten lliures de masclisme i racisme, cosa que ajuda a consolidar la idea, ben explotada per extremes dretes com la francesa o l’holandesa, que la discriminació de la dona tan sols passa en les comunitats racialitzades o ultrareligioses, amb cultures inherentment masclistes que no podran canviar mai, a diferència de les occidentals, que ha deixat enrere tot vestigi de misogínia. En aquestes històries, no hi apareixen mai les pressions de les dones blanques per casar-se i tenir fills, ni l’assetjament al carrer, com tampoc els feminicidis en l’àmbit de la família nuclear blanca.

Unorthodox Netflix

Per descomptat, aquesta imatge no es correspon amb la realitat de força dones blanques. Tampoc amb la de moltes dones forçades a casar-se, o amb la de persones racialitzades que han hagut d’abandonar les seves famílies, o fins i tot el seu país, a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. En molts casos, aquestes persones es troben cara a cara amb el racisme de la societat i les institucions i, en conseqüència, amb la falta de suport de les administracions públiques i de la ciutadania. 

Unorthodox no s’escapa d’aquest marc. Esty no només va a parar a Berlín, una ciutat considerada oberta i cosmopolita, sinó que es planta davant d’una acadèmia de música amb estudiants d’arreu del món. És a dir, una de les entitats més progressistes que et pots trobar en una de les ciutats més progressistes d’occident. Digna d’un anunci de United Colors of Benetton. Per molt que es basi en una història real, com de representativa és, aquesta experiència? La diferència d’Unorthodox amb altres produccions amb argument semblant és que Esty no ha de repudiar completament la cultura en la que es va educar. Si bé la seva mare, que fuig de la comunitat per ser lesbiana, deixa de parlar en ídix si no és a la feina; Esty acaba reivindicant la tradició musical en aquesta llengua, ensenyada clandestinament per la seva àvia, i això esdevé una possible porta a la seva emancipació.

On més grinyola el maniqueisme amb què es retrata la societat ultraortodoxa en relació a la gentil occidental és en el tractament del judaisme i el sionisme. Per una banda, la sèrie, malgrat una escena on Esty veu, de resquitllada, un neonazi, s’esforça molt en destacar que l’antisemitisme és una cosa del passat completament superada a la societat alemanya. Això acaba retratant els jueus ultraortodoxos com una comunitat presa del fantasma d’un extermini la ideologia del qual és aigua passada. 

Unorthodox netflix

Per l’altra, la sèrie vol aprofundir en els conflictes que existeixen dins la comunitat jueva. A l’espectador li queda clar que els ultraortodoxos no veuen amb bons ulls els sionistes israelians. També que els progressistes sionistes, representats pel personatge de la violinista israeliana Yael Roubeni (Tamar Amit-Joseph), consideren els ultraortodoxos com una colla de fanàtics masclistes, essent les dones unes “màquines de fer bebès”. Quan Esty li contesti que ella no ho és, simbolitzarà una crítica que moltes dones racialitzades o de comunitats religioses han fet a les feministes blanques i atees: que les considerin com objectes al servei de l’home.

Si bé s’agraeix l’esforç de mostrar l’heterogeneïtat cultural i la diversitat de punts de vista de les persones jueves, el fet que s’englobin en una societat occidental –l’alemanya, ni més ni menys!– que ja no té cap mena de problema ni amb els jueus ni l’antisemitisme transmet el missatge que qualsevol cosa que tingui a veure amb la qüestió jueva és un afer que han de resoldre els jueues entre ells. La resta del món ha eradicat l’antisemitisme i ha resolt els dubtes generats per la fundació d’Israel o l’estatus de les comunitats ultraortodoxes, tant en aquest país com als Estats Units.

Unorthodox és una sèrie ben feta, amb bon ritme, bones actuacions i moments potents. És per això que la caiguda en els clixés més trillats en la representació de la societat occidental/gentil que acull a la protagonista, que encaixa en el trop de dona que es rebel·la contra una comunitat exòtica a l’occidental, fan que no sigui una producció tan rodona com podria ser.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat