En els darrers anys, Caixaforum ha exhibit dues exposicions emblemàtiques, de les que son i volen ser esdeveniments de temporada, a la manera dels grans museus europeus. La primera va ser la justíssima retrospectiva del gegant de l’art contemporani Andy Warhol. I dic justa perquè havia estat perfectament curada i comissariada amb la intenció que el fil conductor de l’exposició no es veiés desbordat per l’obra immensa de l’artista, en un afany de voler ensenyar-ho tot, com s’havia fet per exemple anys enrere a Paris, a la titànica “Le grand monde d’Andy Warhol”. La segona és la de Henry Toulouse Lautrec, que es pot veure fins gener.

Toulouse Lautrec/Obra Social La Caixa

Un art publicitari i estimat

Warhol i Lautrec comparteixen molt més del que sembla en aparença. Ambdós practicaven un art no elitista, un art que no partia des de dalt sinó d’elements que es fonien en el dia a dia de la gent, dels anuncis i dels béns de consum. Reflectien la vida a les ciutats tal com era vista, sentida i viscuda pels seus habitants. Tant l’art de Lautrec com el de Warhol tenen com a punt de partida els hàbits de vida de la menystinguda massa: el cabaret, el supermercat, les marques de consum. Els dos eren publicistes, Lautrec avant-la-lettre, i Warhol de formació i de pensament. I és que la publicitat ha estat durant els dos darrers segles, una cruïlla on conflueixen art i economia, marketing i estètica, promoció i fresc social. Cabdal per entendre les transformacions patides en gairebé tots els sectors del cos social. 

Amb aquests dos artistes, l’art ja no és ni al museu ni a l'església, sinó que s’insereix de ple a la vida domèstica de milers de ciutadans. Entra al saló o a la cuina en forma d’anunci, en forma d’ampolla o d’etiqueta. L’art elitista té en Warhol i Lautrec dos grans agents subversius. Lluny del cliché de l’art excessivament narcisista, ambdós van fugir a la seva manera de l’art per l’art, i ens remeten a un art més pròxim a l’artesania: un art útil, que embelleix i celebra objectes de la vida quotidiana.

En el pla estètic, és cert que els impressionistes i el cartellisme francès gaudeixen d’una acceptació absoluta pel gran públic. Segurament perquè és un art amable, colorista, entre l’abstracció i el figurativisme, ple de vida, sobre el que s’hi ha projectat un imaginari romàntic del París del s.XIX, que remet al mite de l’artista bohemi i que activa el costat creatiu, sensorial i emocional que gairebé tothom té. És un art que es gaudeix de manera natural, sense complexos i sense haver de ser crític d’art o entrar a revisar la teoria estètica occidental. Art perfectament assimilat, del qual se’n pot produir objectes de merchandising que encara popularitzen més el seu renom: tassetes, davantals, safates, postals, blocs de notes, etc. (que podeu trobar a la botiga del museu).

També Warhol gaudeix d’una acceptació massiva entre el públic, al practicar un art que és la síntesi mateixa de la societat de consum i de la societat de l’espectacle. Celebrities, ídols, mites, dives, essencials de la cultura capitalista americana del nostre segle. Art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica.

Toulouse Lautrec Montmartre Caixa Fòrum

L’exposició

L’exposició de Lautrec hi veiem molta obra i un gran afany dels comissaris per a situar-nos en el París de l’època. L’estètica mateixa és plena de reminiscències al París mític de finals de segle: caminem sobre projeccions de les cèlebres llambordes de la capital francesa, sentim música de cabaret i podem gaudir d’una extensa documentació sobre els costums lúdics de llavors. Hi ha revistes, fragments de diaris, il·lustracions que volen contextualitzar a l’espectador, i és clar, els famosos affiches de Lautrec i altres. Alguns cèlebres i icònics, altres gratament desconeguts que permeten apropar-nos al cartellisme amb la retina verge. Publicitat feta amb la gràcia i el geni dels artistes bohemis d’aquell París. Com a Warhol, inclús més, es parteix també de la derrota que suposa la contemplació de reproduccions: cap d’aquells cartells és original; tots ho son. La famosa “aura” benjaminiana, transmutada.

No es pot dir que l’exposició, si bé agradable, posseeixi un pensament propi. No hi ha tesis, ni reflexió ni contrapunts en el seu discurs, generalment de caràcter explicatiu, més aviat sembla pensada pel gaudi fetitxista d’un espectador mainstream, que (això sí), hi acudeix en massa (realment). Tant Lautrec com Warhol son des de fa temps a l’imaginari popular i l’exposició de la seva obra és un esdeveniment transversal e intergeneracional.

Exposició Toulouse Lautrec/Caixafòrum

Una certa foscor

A vegades defugint el consens sobre el que és o no és art, trobem un art superior; o en tot cas, més desafiant, provocador. Deia Baudelaire que son moltes les persones que van al Louvre i obviant una immensa quantitat d’obres dites menors, es planten somiadores davant d’un Tiziano o d’un Rafael, ignorant, segueix, que el mon no s’encabeix sencer en la obra d’un o de l’altre. A vegades, l’art ve dels llocs o àmbits més inesperats i menys artístics. Com per exemple, del cartell que anuncia un concert, enganxat a una paret del barri de Montmartre, o en una caixa de llumins de marca americana. De la mateixa manera, si s’allunyen del rumor excessiu de les exposicions de Lautrec i de Velázquez, trobaran una exposició discretísima, gairebé amagada amb obra contemporània anomenada “Una certa foscor”, que recull obres interessants tant d’artistes coneguts com Perejaume, Brossa, Christo o Godard, com d’artistes de menys renom, que demanen una implicació major per part de l’espectador. A vegades l’art verdader no és on l’esperàvem. La recompensa estètica d’aquestes obres és superior a les que ens ocupen en aquest article, i la seva acció és balsàmica després de l’espantós bany de masses que impera a les altres sales. És sens dubte, un petit secret molt ben guardat, com la sala permanent de Beuys. Però no voldria fugir d’estudi, ni deixar de parlar de l’art d’Henry Toulouse Lautrec.

Una de les màximes més senzilles i antigues de l’art és buscar la bellesa, i transformar en bellesa el mon que ens rodeja perquè sigui millor. Si van al Museu del Disseny de Barcelona se n’adonaran que la inquietud estètica ha estat inherent i conseqüent a la preocupació utilitària i tècnica. L’home es rodeja de coses i en segon lloc intenta que aquestes coses siguin belles: un rellotge, una ampolla, una pitillera, una llar de foc, una cullera. Warhol deia que un artista era aquell capaç de filtrar a través del seu estil, qualsevol element de la realitat. Warhol i Lautrec, ho feien. D’aquí la seva grandesa.

pierre marie louis vidal 1849 1925 cubierta para i la vie a montmartre i 1897 litografia 30 x 51 4 cm coleccion pa (1)