Ningú ha vist mai un home que ho pogués tot. A Clapham Junction s'amunteguen els desheretats del camp que han vingut a la gran ciutat cridats per la revolució industrial. Vesteixen barrets de simulacre, flat caps, que un dia es posaran de moda; tenen les mans tacades i les faccions duríssimes. Un cotxe de policia, uns agents que em baixen un home de quasi dos metres, que traslladen a Reading des de la presó de Pentonville. No el miren bé. El miren amb desídia i venjança, cigarret als llavis. Els anglesos diuen en una frase el que altres llengües elaboren en excés: els anglesos diuen dos mots, fan un gest, es reconeixen tots i s'enfoten de tu molt millor que els llatins que som nosaltres. L'home gran baixa el cap, els mira sense esma, i ho deixarà escrit: potser en aquella mirada meva a Clapham Junction els lectors trobin la veritable forma d'acostar-se a l'ànima de la meva obra. Està escrit a De Profundis.

Les presons d'avui no són les presons d'ahir. També l'empatia hi ha entrat i sembla absurd haver de demanar a un amic parlamentari que intercedeixi per poder escriure amb paper i llapis. A Pentonville els presos no tenen dret a parlar-se i quan s'ajunten al pati duen la cara coberta. Les cel·les són petites, els funcionaris passen el temps. Vaig passar els tres mesos de juny a agost al carrer que comença just davant de la presó, en una habitació on es veia encara llum de dia a les deu o les onze de la nit. També he passejat per aquell carrer, Caledonian Road, on he sigut immensament feliç, a l'hivern. Un cel brusc, un cel gris de poca pietat despulla gairebé per art de màgia la consistència d'una grisor permanent. És un carrer lleig, que ningú ha tocat en dos segles. Et recorda que saps que estàs arribant a Londres quan la decadència d'un edifici té el gust de Avec élegance de Jacques Brel: “se sentir quelque peu Romain, mais au temps de la décadence; être désespéré, mais avec élégance”.

A la presó de Reading arriba un dia un pres de cos esquifit i mans llargues, cara llarga, prima, endurida. Pres de la gelosia ha matat la seva dona, la condemna és a mort. Camina per la presó amongst the Trial Men vestit de gris, sense pes. No trigaran a penjar-lo: serà la primera persona executada a Reading en molts anys. L'home gran encongit a Clapham Junction mira els descosits de la seva roba, els seus ulls quasi indiferents, l'espia mentre mira el cel per la finestra de la cel·la. No hi ha noms a Reading Gaol, l'home gran és C33. Ningú sabrà qui era el pres que han executat quan la balada que li escriu l'home gran surti a la llum i es refugií en l'èxit editorial. Més tard durà el nom de Charles Thomas Wooldridge. Els últims diners que tocaria l'Oscar arribarien de la Balada de Reading: “yet each man kills the thing he loves, by each let this be heard”. Però la balada no s'escriu a la presó, la proximitat amb la mort ennuega l'home gran que només podrà deixar-la anar quan sigui fora, des de l'exili. A la tomba d'Oscar Wilde, Robert Ross hi va escriure uns versos de la balada, sense consultar, com fa un veritable amic. Wilde no saps que hi són.

No he vist mai un home que pogués amb tot. La balada de Reading, com De Profundis, està escrita amb un motiu universal. Ah, els motius!: de què viuria un artista si el talent s'acabés en el caprici? Si un talent pogués ser reduït a la inconstància, a la circumstància, a l'avarícia d'un prec? Si l'Oscar hagués de llegir que va inventar el segle XX sense tenir-ne intenció, però llavors hagués de mirar-lo als ulls i sentir el testimoni de Rudolf Höss a Nuremberg. L'Oscar cauria a terra de genolls. El príncep de l'esteticisme pensaria que havia desarmat intel·lectualment i moralment un imperi que, d'haver seguit governant mig món com havia fet un dia, mai Hitler hauria conquerit mitja Europa i no hi hagués hagut cap Auschwitz. Mentre es podia cantar "Rule, Britannia! Britannia rules the waves!" potser la gent humil de Clapham hagués seguit empetitida per la convencionalitat d'un pensament erm que es va assecant i no hi hagués hagut democratització de l'art i la decoració no hagués sigut més que l'ordre en què un posa les cassoles sobre un prestatge a la cuina. Però ningú tampoc hauria tancat sis milions de jueus en camps de concentració.

"No hi ha res a fer" és una frase que l'artista s'ha de dir de tant en tant. Se l'ha de dir per oblidar-la. És la por de la que parlava William Faulkner en rebre el Premi Nobel: aprendre que la por és la cosa més bàsica per oblidar-ho completament i per sempre. I és precisament perquè a La Balada de Reading no hi ha noms que a la balada hi són tots. La universalització dels motius d'un artista és l'essència de tota obra. Per mi, tots; i per tots, jo. Com vaig sentir-li dir una vegada a Marc-Édouard Nabe en aquell programa excels de la televisió francesa, Apostrophes: "Quan escric el primer jo sobre la pàgina, esborro tots els altres." Aquella frase em va marcar perquè era la mort de la mort d'un camp de concentració. Era Primo Levi i era Wilde a la presó de Reading. Era Nelson Mandela convertit en capità de la seva ànima. M'adono avui que no he admirat mai cap artista que en el seu estil no hi posés tot el pes d'una individualitat, i que per la individualitat que fa un estil el geni universalitza els racons més recòndits de l'ànima. La pèrdua és inevitable: l'Oscar pot dir la veritat quan diu que tot home mata allò que estima. Però un motiu salvat de la crema constant de la Història reneix, multiplicant-se.

Yet all is well; he has but passed

   To Life's appointed bourne;

And alien tears will fill for him

   Pity's long-broken urn;

For his mourners will be outcast men,

   And outcasts always mourn.

                                                     C33.

Oscar Wilde (1854 1900) 1889, May 23. Picture by W. and D. Downey
Tot és Wilde 'La personnalite' Xavier Servat
Oscar Wilde
Tot és Wilde L'artista prematur Xavier Servat