Tot és Oscar Wilde, i qui escriu això només pot ser un heretge. En una existència humana digne cal fer passar una forma d'intel·lecte pur per una forma de puresa artística, i veure, de resultant, quina pot amb l'altra. Com no hi ha cap combinació que es doni sempre, abans cal apretar el temps per treure'n una estona divagant o un pensament desencaixat; o el que seria el mateix, però sense el gust per definir, trobar en una mera forma de prosa una antiga paradoxa. Deixar al lliure albir d'una imaginació desplegable allò que és en el seu àmbit pur una forma d'instint. "A dream of form in days of thought", L'instint és memòria que no ens pertany i amb l'abstracció només s'hi parla concretament. 

Però tot és Oscar Wilde, i és l'heretge qui ve a dir ara que la Crítica no ha destriat la vida de l'obra de l'irlandès sinó per matar-les inconscientment les dues.

"No cal dir que estàvem encantats i ens divertia la manera típicament anglesa en què les nostres idees eren malenteses." Això ho escrivia dels seus professors d'Oxford, quan per la famosa frase de la blue china el van prendre per un hedonista sense més. Però tot és Oscar Wilde, i és l'heretge qui ve a dir ara que la Crítica no ha destriat la vida de l'obra de l'irlandès sinó per matar-les inconscientment les dues. Qui ha volgut fer de la seva vida un exemple ha trobat en el codi artístic d'una superfície acolorida una justificació que és un mer manerisme intel·lectual. "A la veritat vaig donar el que és fals, tant com el que és cert com a legítima província seva." I qui ha separat l'obra de la pulsió vital, per remarcar la seva pròpia erudició literària, ha dut l'Anglaterra victoriana a la irrellevància moderna i a l'oblit –passant per la deguda revolució irlandesa- sense haver de sentir-se ofès per la impotència del poder. Wilde, que ho sabia, va deixar una frase implacable: "El periodisme és il·legible i la literatura no es llegeix". 

Enric Juliana va escriure fa un temps un article citant l'entrevista de Joaquín Soler Serrano del 1976 a Josep Pla. Juliana atribueix a Pla una cita –"el més profund que hi ha en l'home és la pell"– quan la cita és realment de Paul Valéry. Li vaig fer saber i em va respondre amb un "vostè perdoni",. Jo, li deia simplement perquè la cita de Valéry porta irremeiablement a Oscar Wilde i, com un tendre fil antihistòric, a l'Anglaterra de finals del XIX que tant sembla impressionar l'articulista. Seguim les petjades a partir d'André Gide: "Si us plau, perdoni'm", escrivia Gide a Paul Valéry després de conèixer l'irlandès, "des de Wilde, ja quasi no existeixo". Sempre Gide: "Wilde vol que m'oblidi de la meva ànima, diu que les coses només contenen el seu buit. Vol que la trobi a faltar". Seria l'escriptor francès qui millor entendria Wilde, ell i Borges. On quedava veritablement Josep Pla en l'article de Juliana ja hi ha algú que ho ha explicat amb més llum, però a mi em va fer gràcia el malentès. Entre Juliana i Pla, no em costa imaginar qui coneix millor a qui.

Wilde creà el segle XX sense tenir-ne intenció –o potser sí– però no pas a còpia d'escàndol. Cleveland Street el precedeix d'uns quants anys. El que separa Wilde dels filòsofs del XX és la manca de voluntat instructiva: "No tinc cap interès en la metafísica", repeteix a Lord Alfred Douglas. 

Wilde creà el segle XX sense tenir-ne intenció –o potser sí– però no pas a còpia d'escàndol. Cleveland Street el precedeix d'uns quants anys. El que separa Wilde dels filòsofs del XX és la manca de voluntat instructiva: "No tinc cap interès en la metafísica", repeteix a Lord Alfred Douglas. És més, qui tingui la imaginació com a centre formal trobarà simplement que l'acció és una forma de decadència. Trobarà, com Wilde, que només l'art ensenya l'art. "Definir és limitar" és una frase molt superior a "l'existència precedeix l'essència" I molt menys transparent. La primera se sobreviu amb tota la simplicitat, la segona queda en un calaix d'inventaris. Amb Wilde neix i solidifica per sempre l'art individualíssim, repartit en moviments des del cubisme fins a l'expressionisme abstracte i el pop art de Londres i Nova York, cada un essent una resposta dialèctica a l'anterior; l'ascens de la psiquiatria de Freud que anticipa, l'incipient feminisme espiritual, l'existencialisme del París de Sartre i l'ànima rebel i netejadora dels seixanta. Ell és l'origen de les celebrities. Un hippie sense Oscar Wilde és com un lord anglès sense segona residència. Si som justos amb el món, també haurem de lligar-lo a la flama antillibertària de la Segona Guerra Mundial, trobant sense gaire esforç el camí de retorn als grecs per contradir la mimesis com a patró crític –"La vida imita l'art molt més del que l'art imita la vida". A Oxford encara el tenen per un dels més grans lectors dels clàssics que s'han vist mai. I fou ell qui en posar un peu a la capital anglesa, diria: "Qui pot dominar una sobretaula a Londres, pot dominar el món". Amb tot això, després, faria teatre en una gloriosa síntesis.

Ja només es pot escriure d'Oscar Wilde silenciant la Crítica. És la Crítica que llegeix amb mal d'orgull la tercera frase del Prefaci de Dorian Gray: "El crític és qui pot traduir en una altra forma, o en un material nou, la seva impressió de les coses belles." Res més. L'esteticisme de Walter Pater –tot allò que no és matemàtic en la pintura és estètica– deslligat de la tortura que suposa la moralitat per a l'artista. Quan el van venir a buscar per haver escrit Dorian Gray, va respondre els crítics victorians afegint-hi el Prefaci. Tampoc van entendre mai perquè Wilde admirava Goethe mentre fustigava de tant en tant la ciència, o perquè André Gide viu al fons de les obres de quasi tots els autors francesos del Saint-Germain-des-Prés dels filòsofs “compromesos”. Que la seva última referència fos Jesús no és en cap cas una concessió a ningú. Però no seguirem. "Visc en la por constant de no ser malentès". En l'epigrama va trobar un refugi i la punta d'una llança i el va dur fins a la seva conclusió final. 

Serveixi com a epíleg que els anglesos l'estan reeditant, edicions més curades i més cares que mai, amb un èxit que no sempre entenen els mateixos editors. 

Serveixi com a epíleg que els anglesos l'estan reeditant, edicions més curades i més cares que mai, amb un èxit que no sempre entenen els mateixos editors. Algú ha passat de la presó de Reading a la secció dels homenatges tardans com qui recorre el saló de casa seva. I espero que un dia, per delectar-me, el reclami també qui no l'hagi confós amb un dandi de passeig pel Chelsea dels lords. "The supreme vice is shallowness."