Les orenetes deuen haver volat baix aquest matí perquè ens acostem a La Seu d'Urgell plovent. “Heu portat la fresca”, dirà més tard el tiet Esteve mentre em fico dins d’un jersei de llana. Sí, de llana. Uns dies enrere hagués estat impensable: la calor d’estiu fa dies que torra el país. I ara que passem Organyà cauen les primeres i tan ben rebudes gotes de pluja. 

Tenim ganes d’arribar. En Gaziel -el nostre gat- ens acompanya i no ha deixat de miolar en tot el viatge. Entre les queixes del gat i alguna discussió de carretera («No t’embalis que el límit és 80!». «Però si ens avançaran fins i tot els cargols!»), les dues hores i mitja de cotxe ens comencen a pesar. 

Per a molts, La Seu és un pas obligat per arribar a Andorra. Per a mi és els estius de la meva infància: on la meva besàvia em va descobrir la síndria, on vaig aprendre a anar en bicicleta, on fèiem excursions i sortíem a recollir mores i fèiem melmelada. També és la terra dels meus avantpassats: els Puig d’Alàs, els Ficapal, els Pellicer i els Llach d’Arfa. 

Aquest estiu he vingut amb el Safo i ens hem proposat explorar l’Urgellet. Demà baixarem per l’ombra del passeig de Joan Brudieu amb olor a gelat i plataner i girarem fins arribar a la biblioteca de Sant Agustí. Serà la primera parada. Ens aturarem al primer pis a llegir El Segre i El Diari d'Andorra i després enfilarem directes a la tercera planta. Allà començarem a reunir llibres i idees: que si guies, excursions, història i llegendes. Ens els propers dies podreu ser testimoni de la nostra descoberta: des del Retaule de Sant Ermengol a les trementinaires del Cadí, passant per les formatgeries i el Festival de Música Antiga dels Pirineus, fins als escriptors d’ahir i d’avui que han escrit en aquestes valls. Ens hi acompanyeu? 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat