Fa uns dies que he acabat Persecució i el llibre em va rondant pel cap. Té un final que mereix moltes interpretacions, i quan ens trobem i pregunto a Toni Sala si aquesta era la intenció somriu, suposo que content que el llibre provoqui aquest efecte, que quedi al cervell dels lectors. El regust agredolç que deixa el llibre és marca de la casa. Ja em va passar fa cinc anys amb Els nois, l’anterior novel·la de Sala, una història sobre la mort i els seus efectes – una idea que també és al centre de ‘Persecució’. “No penso que un llibre meu sigui una obra tancada, està en relació amb les meves altres obres”, explica. 

Quan li dic que per a mi Els noi’ és un dels llibres més importants de la literatura catalana d’aquesta última dècada, em respon que està més satisfet de l’acollida que ha tingut el llibre a la crítica estrangera que no pas a Catalunya. La novel·la s’ha traduït a l’anglès i al croat, i Sala va fer una gira per Estats Units quan es va publicar. “Sortir d’aquí va ser molt important”, diu. 

Les crítiques americanes han destacat la potència imaginativa de Sala, i la força que té la seva concepció del mal, una idea que recorre tota la novel·la. “El tema del mal és central a tots els meus llibres. A Persecució em pregunto fins a quin punt el coneixement i el mal van lligats. Fins a quin punt el fet que tu t’interessis pel mal et converteix en dolent, però alhora si no el coneixes no saps enfrontar-t’hi. És una idea que va explorar Primo Levi amb l’experiència dels camps de concentració: el perill de voler comprendre el mal és acabar perdonant-lo”. 

Toni Sala Anna Sala

A ‘Persecució’, una dona de quaranta anys creu que, per fi, ha trobat algú amb qui podrà compartir la vida. Quan fa un any que surten, ell li explica que va matar la seva dona i que ha passat vuit anys a la presó. Ella, en estat de shock, li diu que marxi. La història podria acabar aquí, però ella vol entendre per què un home que estima ha estat capaç de cometre un crim com aquest. Sala es posa al cervell d’aquesta dona, i en crea la veu en primera persona. Fa el mateix amb l’assassí, un home fred i racional que considera el seu crim un emblema de caràcter. 

“La mort com una cosa casual és molt agradable, si no vols pensar-hi. Quan hi penses una mica, deixa de ser agradable. Ens hem de prendre la vida com una cosa provisional perquè si sabéssim quan ens morim canviaria tot, començaríem a funcionar diferent”, explica Sala. Aquest llibre està ple de mort. Hi ha un joc brillant entre la idea de la mort imposada (el crim), la mort volguda (el suïcidi) i la mort per atzar (els accidents o els atemptats). El llibre explora la relació que hi ha entre elles i les dosis de culpa que arrossega cada mort. 

Céline diu en una entrevista que hi ha molts accidents de cotxe que en realitat són suïcidis encoberts”, m’explica. “Et moris com et moris, sempre és un suïcidi”, diu un dels personatges del llibre. D’accidents i atemptats n’hi ha molts, a Persecució: l’accident d’Spanair el 2008, quan un avió que sortia de Madrid i anava cap a les Canàries va tenir un problema amb l’enlairament i es va estavellar al mateix aeroport; o l’accident suïcida de German Wings, quan el pilot de l’avió el va fer caure. 

L’atemptat del 17 d’agost a Barcelona marca bona part d’aquesta persecució que narra el llibre. La catàstrofe dels personatges es barreja amb la catàstrofe de la ciutat, unint-les per explicar l’eco de la mort que deixen rere seu. Quan li pregunto com va ser escriure sobre aquestes experiències, confessa que tenir la sensació d’estar enmig de la merda i remenar-la no és gens agradable. 

Tot i que la força de la literatura de Sala és la imaginació, el llibre és ple de realitat. Es parla d’especulació immobiliària, d’ecologisme, i sobretot de política. Quan li explico l’impacte que fa trobar-se tan a prop, al llibre, els atemptats del 17A amb les manifestacions independentistes de la tardor de 2017, Sala respon: “l’estatus polític d’una persona a la Rambla el 17 d’agost no és tan diferent de l’estatus polític d’una persona votant l’1 d’octubre i sent atacada per la policia”. Segons l’autor, tota la bona literatura és política. 

Sala explica que posar l’atemptat al mig del llibre no estava previst. “Quan escrius no saps mai què sortirà, no sé cap a on anirà, funciono intuïtivament. Quan em diuen que estic obrint massa portes penso que un cop tens les portes obertes és més fàcil tancar-les. El que costa és obrir les portes, el que és terrible és escriure des del no res. Escriure és donar sortida a alguna cosa”. Diu que escriure és una qüestió d’immersió, que quan estàs en contacte amb els temes, aquests se’t van omplint. “Hi ha una idea d’Albert Camus que estic cansat de citar – explica – i és que els escriptors són avorrits perquè sempre parlen del mateix”. 

Sala fa molts anys i molts llibres que ronda el tema de la mort. Però Persecució també és una novel·la sobre el gènere, sobre la diferència entre la mirada de l’home i la mirada de la dona. “Per a un home, el que és una dona és un misteri; i per a la dona l’home també ho és. La literatura sempre és una qüestió de fronteres. De la mateixa manera que no està gens clar quan comences a ser una mala persona, tampoc està clar on comença l’atracció per l’altre sexe”, explica. 

L’escriptor també parla del vincle entre el coneixement i el sexe: “el coneixement és molt sexual”. Persecució parla de com ens atrau allò que coneixem, i com ens espanta el que és desconegut: “sempre, al final, vas a parar a la qüestió de la comunicació. Com pots accedir a les coses, com pots accedir a l’altre”. 

Només per la manera com parla de la seva feina, és evident que Sala és un escriptor que es pren molt seriosament la literatura. Es nota el respecte que té per la feina d’escriure, i sobretot per la feina de llegir: “La diferència entre un escriptor i un lector no és tan gran – diu – la feina de l’escriptor ve abans, però no és tan diferent”. 

Com a escriptor, no deixa cap marge per a la sortida complaent o queixosa, ni per cap dels tòpics que envolten l’ofici. Quan a la roda de premsa li pregunten per la precarietat de la feina d’escriptor, diu: “¿Què vol dir, viure d’escriure? La literatura no està feta per guanyar diners ni per sortir a la tele. És una altra cosa. Jo em vaig fer professor perquè m’agrada la literatura. Vaig deixar de ser-ho perquè m’agrada la literatura. I vaig prioritzar la feina d’escriure perquè quan vaig decidir dedicar-me a fer novel·les necessitava més temps”. 

Quan parlem del sistema literari, Sala cita una entrevista de Jordi Lara on l’escriptor deia que a Irlanda, el pes polític dins la cultura el té la música, però a Catalunya el té la literatura. “Al nostre país hi ha molts polítics que es pensen que fan política però en realitat escriuen, i molts escriptors que es pensen que escriuen però en realitat fan política”. Sala és crític amb el sistema de mèrits i reconeixements literaris, i es nota que se n’allunya tant com pot, per no intoxicar-se. “Hem vingut a fer literatura, no a fer el pallasso”, em diu quan ens acomiadem.