Parlem sobre el l’espai escenogràfic de This Is Real Love (TIRL). No es tracta ben bé d'un no-lloc, entès des del concepte que va desenvolupar Marc Augé, si no més aviat d'un espai mancat de fisicitat, de qualitats tectòniques, d'arquitectura. No hi ha representacions literals, no hi ha escenografia ni atrezzo. Només hi ha atmosfera, ambient, un embolcall absorbent i intangible. Abans d’entrar a l’espai on s’hi desenvolupa l’espectacle, l’espectador s'atura per col·locar-se uns peücs de plàstic, com si hagués d'entrar a un quiròfan. No obstant, quan creua la porta descobreix un univers blanc i lluminós. El terra està entapissat amb una felpa blanca, com la capa fina del velcro. Les parets romanen ocultes rere grans cortines també blanques, que despengen prou folgades com per no permetre discernir la geometria de la sala. El seu perímetre remet aquesta propietat gaire bé líquida, mancada d'una estructura que manifesti un mínim de rigidesa. El centre de l'espai és heterogeni i anisòtrop. La seva buidor conceptual es veu interrompuda per diversos escenaris que no responen a un ordre lògic, de diferents alçades i orientats cap a punts diversos. 

This is Real Love Sala Beckett

Les normes son que no hi ha normes

El Marc Salicrú ha encapçalat el desenvolupament de l’espai escènic, i la Clara Aguilar s’ha encarregat d’investigar i dissenyar l’espai sonor. La suma del disseny d’aquests dos elements desemboca a la creació d’un entorn que emergeix amb entitat pròpia perquè té les seves premisses, tant diferents de les que ofereix el teatre convencional. A través d’un “decàleg per a habitar l’espai”, Salicrú, Aguilar i la resta d’artistes que conformen el col·lectiu VVAA alliberen el públic del comportament tradicional en l’espai teatral: “transita i descobreix lliurement l’espai [...], seu a terra i a les tarimes quan vulguis [...], agafa la teva cervesa quan vulguis [...], mou el cos quan ho sentis, fes fotos i vídeos, etc. L’alliberament en la conducta de l’espectador és revolucionari i alhora un repte, expliquen Salicrú i Aguilar: “No sabíem fins a quin punt podríem fer entendre que el mateix públic conformava l’espectacle i l’espai i que, la seva llibertat de moviments i accions, també formava part del que volíem explicar amb TIRL”, diuen.

L’espai físic vs. L’espai escènic

“Estic molt conscienciat de la diferència entre escenografia i espai escènic”, explica Salicrú. Per ell l’escenografia respon a els elements concrets i/o conceptuals que es col·loquen a l’escenari i queden compresos per l’escena, alhora que la il·lustren. En canvi, la idea de l’espai escènic és més complexa i profunda perquè pot acabar sent extrapolable a la vida i desprendre’s del context teatral. Salicrú diu que és un concepte canviant i que, fins i tot a ell, li costa entendre i descriure. L’espai escènic pot estar relacionat amb l’atmosfera i provocar moments genuïns que  afectin l’experiència dels espectadors. Pot ser una manera de comunicar i transmetre un ideari. Justament, recalca que l’espai buit és un dispositiu escènic que enalteix la imaginació i afavoreix a la creació d’un context propi. I és per això que el col·lectiu VVAA buida i emplena els seus espais amb les regles que desitja. Els espectacles en els que Marc Salicrú ha treballat dins del col·lectiu VAA ha apostat per desenvolupar un espai que respongui a una atmosfera immersiva i plena de momentumsA Like si llorasWohnwagenPool (no water) i ara amb TIRL, l’espai té una aura perceptible que encara es potencia més amb l’actuació comunicativa dels personatges. La combinació és encertada perquè finalment el resultat és semblant al d’un ritual. 

L’entorn sonor

Un entorn pot ser físic però també pot ser relacional, que és aquell que fa referència a les relacions entre éssers i com aquestes acaben impregnant la seva manera de ser i fer. El que han presentat Salicrú i Aguilar mitjançant la disposició dels (escassos) elements físics, la il·luminació de forts contrastos i una proposta sonora ‘pop’ és un model teatral que aposta pels llocs que aproxima les persones amb la resta. La instal·lació del so està a la vista i els actors actuen micròfon en mà, una característica que desnaturalitza l’actuació dramàtica i la transforma en un espectacle de masses real. L’espai de TIRL se sustenta, sobretot, en la sonoritat que ha dissenyat la Clara Aguilar. Partint de la premissa que escoltar i habitar o transitar els espais son dues experiències interrelacionades, l’espai no es pot dissociar de la reflexió sonora i musical de l’obra. Els sorolls, les veus enregistrades, els sons lineals configuren una atmosfera total i independent de l’exterior. L’estructura sonora de TIRL posa de manifest un paisatge espaial i sonor amb una entitat pròpia i complexa. La Clara Aguilar explica que hi ha ambient sonor des del principi, en el moment en què l’espectador penetra el lloc i ja no s’atura mai. És rellevant que els espectadors no puguin ser conscients en tot moment que reben estímuls auditius: “això vol dir que s’han submergit en l’univers que hem intentat crear”, puntualitza. L’augment de la intensitat sonora, i per tant, identificada pel públic és en les ocasions en què els actors interpreten les peces musicals fetes expressament per a TIRL i que produeix la catarsi col·lectiva: balades i cançons pop i trapetón (la unió de reggetón i trap), que sonhitssamplejats difícils d’oblidar. 

La realitat o la trampa

Quan hom s'endinsa en l'obra de TIRL immediatament és engolit. No sap si és al purgatori, a una sala-blanca industrial o una discoteca amb els sentits alterats pels psicotròpics. El públic es converteix en un ens autònom, que correteja, cervesa en mà, entre els intersticis que defineixen l'espai que separa les tarimes. La sensació aparentment és d'autonomia, de lliure albir en els moviments i, no obstant i heus aquí la perversió del col·lectiu VVAA: acaba sent fingida. L'espai, en tant que asèptic i indefinit, amaga una voluntat subversiva d'imprimir en l'espectador un principi de tirania, de poder diví que el belluga i mou al seu antull. Aquesta mena d'atracció gravitacional que té aquest espai no matèric, deixa l'espectador en un estat de vulnerabilitat que el fa obeir amb delit qualsevol estímul que se li presenti. I és precisament, en aquest concepte d'estímul en què destaca TIRL i el col·lectiu VVAA: llums, música, balls, projeccions, monòlegs catàrtics, performances de l'absurd, teràpies col·lectives, oracions paganes...El bombardeig és constant i d'una agressivitat suggestiva que fa que la sang bulli i que les endorfines col·lapsin el cos. És llavors que s’entén la trampa. L’espectador és captiu d'un contenidor hermètic i impenetrable per a qualsevol deix de racionalitat i mundanitat de la realitat quotidiana exterior.  

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat