Del lector que jo era a divuit anys hi ha una cosa que enyoro i detesto a parts iguals: és la de no saber, amb tot, si allò que em pessigollejava l’entranya i em sacsejava l’esperit era el reconeixement d’una cosa vertadera que romandria amb el temps i les relectures o bé l’expressió d’una vel·leïtosa devoció que s’hauria d’ensorrar quan la vida la contradigués. Crec que això em convertia en un lector més valent i àvid que no pas ara, a qui li costa un munt decidir-se per noves lectures i la immensa majoria li passen per alt i no el remouen amb aquella violència embriagadora.

Divuit anys és l’edat que jo tenia quan vaig llegir la Clarice Lispector per primera vegada. En aquell temps jo estava enamorat d’una noia que llegia l’autora brasilera amb la mateixa rauxa i passió amb què jo llegia les meves lectures predilectes d’aleshores, a l’altar de les quals hi predominava, de lluny, la de Roberto Bolaño. Dues obres –la de Lispector i la de Bolaño– que vaig llegir prou jovenívolament per a poder-les admirar i que em fascinessin incondicionalment, però que encara avui rellegeixo sovint i em continuen explicant, amb les mateixes paraules de sempre apreses gairebé de memòria, coses completament diferents. Són dos autors que van aparèixer com per misteri i que amb el temps han anat impregnant de lluny les meves altres lectures.

De la Lispector en recordo dues lectures en particular: una és l’Aprenentatge o el llibre dels plaers, una novel·la que tractava la lògica de l’amor i la relació de parella des d’un lloc absolutament desconegut i nou per a mi; una novel·la de la qual podria dir que em va ensenyar, entre moltes altres coses, a provar d’estimar de maneres diferents. La segona lectura són els seus contes, que ara, per fi, podem llegir per primera vegada (si bé no tots, sí una gran antologia seleccionada amb molta cura i traduïda de manera enginyosa i francament honesta) en català. 

Ràpidament vaig poder intuir, en la relació de Lispector amb la literatura i en la relació de la seva literatura amb el món, alguna cosa que sobrepassava qualsevol pretensió teòrica i se situava en el terreny d’allò enigmàtic, d’allò quimèric. Això és el que jo buscava, també, com a lector: la literatura no com un lloc al qual acudir o aproximar-se, sinó com un espai des d’on ser; una porta d’entrada a la zona fosca de la realitat. I a Lispector se li podia palpar la literatura ben endins, corrent-li per les venes i les artèries com si fos la seva pròpia sang. Per ella, el llenguatge no era sinó un mitjà més aviat rebatedor des del qual fer evident tot allò que passa i que encara no té nom perquè no ho podem explicar. Però ho podem notar, palpitant en algun racó del cervell o del record, o fins i tot enfora, algun vespre passejant pel bosc o nedant pel mar. És allò desconegut, innombrable, mortal i mortífer alhora que infinit i creador. És sobre això que procura d’escriure la Lispector, amb sinceritat, agafant aquesta impossibilitat i retorçant-la, cristal·litzant-la fins al punt no de voler-la explicar sinó, simplement, de fer-la emergir. En aquest sentit, la seva literatura és d’una congruència indiscriminada: ¿i és que qui pot dir, sense temor a equivocar-se, què és l’èxtasi inefable, el permanent dolor de l’estar viu? ¿Com narrar aquesta nostra Vida-Fantasma? 

Hi ha un conte en particular, intitulat La gallina, que em va recordar profundament a un conte de Bolaño, Otro cuento ruso, que em sembla que comparteixen i amaguen el mateix misteri i el mateix sentit, i que encara avui no he aconseguit desxifrar del tot.  

El conte de la Lispector tracta d’una gallina de diumenge a qui han escollit per convertir-la en àpat. A punt per ser matada i cuinada, l’animaló sembla pressentir la seva mort i s’hi anticipa: en un gest de màxim esforç i supervivència, decideix d’estendre les ales i impulsar-se per fer un salt que el situa de ple a la terrassa del veí. Així, va fugint de terrat en terrat, en un moment de llibertat completa, mentre l’amo de la casa li corre al darrere, perseguint-la. Finalment, la gallina, en una de les seves detencions durant la corredissa, és atrapada i portada fins a la taula de la cuina. És en aquest punt on el conte esclata: potser per sorpresa, potser per ensurt, passa el miracle: la gallina pon un ou. Una manifestació de la vida, una declaració d’intencions. La menuda de la casa, que s’ho mirava temorosa, de sobte comença a xisclar: “Mama, mama, no matis la gallina, ha post un ou! Ella ens vol bé!” I el pare, que feia uns minuts era pels terrats provant d’empaitar-la, també es rebel·la: “Si fas matar aquesta gallina mai més en menjaré!”, li diu a la seva dona. I resa el conte: “Inconscient de la vida que se li havia entregat, la gallina va passar a viure amb la família”. 

Otro cuento ruso, Bolaño narra la història d’un soldat sevillà, allistat a la Divisón Azul, qui per error és apartat del seu regiment i enviat a un batalló de les SS. Allà és incapaç de desfer l’entrellat de per quin motiu ha anat a parar a aquell regiment, i els alemanys, amb qui no s’aconsegueix de comunicar perquè no xerra la seva llengua, el posen a fregar la caserna. Un dia, els russos prenen el quarter i el comencen a torturar. El seuen a una cadira, li obren la boca i comencen a estirar-lo de la llengua amb unes tenalles. Del dolor, el soldat comença a llagrimejar i a bramar repetidament la paraula coño; per culpa de les tenalles, la paraulota surt estranyament deformada, i un dels russos, l’únic que xampurreja l’alemany, interpreta que la paraula que el feixista español està etzibant no és coño sinó kunst, que en l’idioma germànic vol dir art. En aquest moment, els russos es pensen que a qui tenen allí assegut no és sinó un artista, és a dir, ningú per qui preocupar-se, ningú perillós. “La palabra coño, metamorfoseada en la palabra arte, le había salvado la vida”. 

No sé molt bé què acaben de voler dir aquests dos contes, que em semblen gairebé germans. Potser xerren del sentit de l’inhòspit, d’aquelles coses que, efectivament passen i l’única cosa que podem fer és agenollar-nos i resar a ulls clucs, agraïts a vegades, maleint-los d’altres. O potser parlen de la llibertat, de les ganes de ser lliure i de la raresa d’existir. O potser no, potser només parlen de casualitats còsmiques, d’incidents fortuïts que ens reafirmen com a simples xifres de l’atzar. El que sí que crec és que tenen una mateixa voluntat: intenten fer-nos veure que aquella zona fosca de la realitat ens pertany, que és nostra i l’habitem, o que és ella qui ens habita, i que és als camins d’aquesta foscor que se’ns manifesta el prodigi d’estar vius; ens recorda que, efectivament, no som sinó fantasmes buscant d’il·luminar tanta negror.

Llegir els contes de la Clarice Lispector és perdre’s i trobar-se alhora, com si ella fos Dèdal i hagués construït el Laberint de la seva obra per tal que nosaltres, com Teseu, puguem enfrontar-nos al nostre Minotaure particular. Per a la Lispector, escriure és un gest de valentia: una lluita en terra de monstres. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat