El 9 de març de 1966, el pintor Antòni Tàpies conduïa el seu flamant Mercedes cap al convent dels Pares Caputxins de Sarrià, on aquell dia se celebrava la reunió constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants. Diverses figures de la cultura, encapçalats pel doctor Jordi Rubió -de nissaga històrica, director de la Biblioteca de Catalunya destituït pel franquisme i símbol de la dignitat intel·lectual del país- hi assistirien i donarien dignitat i caràcter cívic a l'acte fundacional del primer sindicat democràtic d'estudiants des del final de la guerra civil. Xavier Folch, agent cultural del PSUC, era qui es va encarregar de reclutar Tàpies, que feia temps que havia esdevingut un company de viatge del partit. "Era una època en què jo seguia molt absorbit per la meva feina  viatges i gairebé no vaig parar atenció als detalls que aquell acte tindria amb la quantitat de personalitats que estaven disposades a assistir-hi, la cosa em semblà importantíssima. També vaig pensar que les autoritats difícilment deixarien passa una cosa que podia ser un precedent que sens dubte duria molta cua" escriu a Memòria personal, iniciada poc després d'aquells esdeveniments. De fet, l'experiència durant la tancada al convent, que seria assaltat per la policia, i la posterior detenció seria el moment epifànic de la biografia política d'un artista ja llavors reconegut internacional. Precisament, Antoni Tàpies. Biografia política és el títol de l'exposició antològica amb que la Fundació dedicada al pintor ressegueix el seu compromís polític antifranquista, d'esquerres i catalanista.

Documenta 1964 / Fundació Tàpies

Les tres obres presentades a Documenta 1964/ Fundació Tàpies

Un recorregut, que es limita cronològicament entre 1946 -any de la primera obra exposada, Creu de paper de diari- i 1977 -any de publicació de Memòria personal i moment en que Tàpies esdevé ja una icona-, que no pretén que les obres il·lustrin la vida política de l'artista -que serà objecte d'un llibre de pròxima publicació, i per això s'ha descartat l'opció de mostrar fotografies, documents, cartes, etc..- sinó que vol ressaltar el sentit polític de la seva obra, d'una manera no sempre explícita i sovint el·líptica, en una època marcada pel debat sobre el caràcter instrumental de l'art al servei d'una causa. Com ha assenyalat Carles Guerra, director de la Fundació i responsable de l'exposició, per a Tàpies la política respon a una equació: la puresa formal equival a una radicalitat política. Una radicalitat expressada en múltiples formats, com el llençol amb les quatres barres pintat en un sopar d'homenatge a Joan Miró celebrat al Moulin de la Galette després de l'exposició antològica dedicada al pintor català al Grand Palais, o la muntanya de plats que pot evocar la Caputxinada.

Llençol Homenatge a Miró/ Fundació Tàpies

Llençol amb signatures de diverses persones, pintat per un homenatge a Joan Miró/ Fundació Tàpies

L'oportunitat de veure unes peces úniques

En aquest recorregut per les diverses formes plàstiques d'expressar la seva militància política, format per una setantena d'obres provinents de diferents museus, col·leccions i privats, hi té un espai destacat el conjunt de tres obres presentades per l'artista a la Documenta de Kassel de 1964. Les tres obres de gran format -ha calgut desmuntar la porta per enquibir-les a la Fundació, on han estat restaurades- van ser adquirides per diferents institucions i es reuneixen per primera vegada més de cinquanta anys després de ser pintades. Amb aquestes obres abstractes de gran potència formal i material, Tàpies va assentar un èxit i un reconeixement internacional com a baula entre els grans patriarques, com els seus admirats Tàpies i Miró, i els nous conceptualistes que arribaran posteriorment. Una carrera internacional primerenca, afavorida pel desig del règim de mostrar la seva cara més moderna que no pot obviar l'apadrinament i l'aposta que fa per ell algú com Eugeni d'Ors, antic cap de Belles Arts del franquisme que havia organitzat la presentació de l'Espanya de Franco a la Biennal de Vènecia -i que Tàpies, en una entrevista amb Montserrat Roig que es pot veure a l'exposició, jutja especialment per tot el que va fer abans d'esdevenir un intel·lectual del franquisme. Malgrat això, la censura del règim sempre va sospitar de les expressions artístiques que anaven associades a les exigències de les llibertats democràtiques: L'obra Homenatge a Federico García Lorca, que s'havia d'exposar als Estats Units com a resultat del premi Carniege, va ser vetada i avui dia no s'ha pogut localitzar.

7 de novembre/ Fundació Tàpies

7 de novembre/ Fundació Antoni Tàpies

Un compromís explícit i un art implícit

A partir de la Caputxinada, el compromís polític del pintor és més explícit, mentre que els seus quadres refusen esdevenir ser quadres estrictament polítics, malgrat que no es poden deslliurar del context en que van ser pintat. Fets clau del seu temps, com la creació de l'Assemblea de Catalunya el porten a pintar 7 de novembre -que es pot veure actualment al Parlament de Catalunya-, que evoca la data fundacional de la plataforma democràtica unitària a la qual es va vincular. D'altres, com la condemna a mort de Salvador Puig Antich, van fer que escrivís cartes al cardenal Jubany o al ministre de Cultura francès André Malraux per intentar aturar l'execució i, alhora, que pintés A la memòria de Salvador Puig Antich. Aquests quadres històrics suposen una resposta a la crisi del quadre històric decimonònic, a vegades aparentment indesxifrables, com l'evocació de la mort d'Oriol Solé Sugranyes arran de la fuga de Segòvia al quadre Composició amb números, que Tàpies estava pintant en aquell moment i que la mateixa mare del militant anarquista assassinat considera que parla del seu fill. Els números que s'hi veuen (vint-i-nou) són el nombre de fugats del penal castellà.

Com recordava Guerra, mai està clara la relació entre Tàpies i la seva obra i la política: "La política hi és, però no esdevé un art instrument de la política i citant Alfonso Carlos Comí, l'art quan es posa al servei de la política, ja no és art". De fet, com el mateix director recordava, Tàpies tenia por que la seva obra perdés polisèmia, autonomia, ambigüitat i capacitat de tenir múltiples sentits. Una polisèmia que té, per exemple, unes barres que són la senyera o els barrots d'una presó, o una camisa vermella que pot ser una bandera. Una capacitat que fa que, com no va deixar de posar de relleu el president e la Fundació Tàpies, Xavier Antich, l'obra més política de Tàpies ens continuï interrogant en el moment actual. Una capacitat que té, per exemple, Pintura amb manilles, de 1971, o Porta metàl·lica amb violí, concebuda l'any 1956 per l'aparador de la botiga Gales de Passeig de Gràcia.

En memòria de Salvador Puig Antich/ Fundació Tàpies

En memòria de Salvador Puig Antich/ Fundació Tàpies

"Sovint anem d'excursió amb la Teresa... per entre la molsa, descobrint els erols de pinetells, escoltant les merles, veient saltar els esquirols. Un dia la boira ens fa perdre i ens deixa unes hores desesperats en plena foscor al cim massa alt per a nosaltres del Turó de l'Home -exactament turó de l'home mort- al Montseny, "mont de la senyera". Com si la mateixa muntanya ens hagués volgut recordar el necessari equilibri que hi ha d'haver entre l'atracció de la llum dels cims i la vida prop del poble". Així acaba la Memòria personal d'Antoni Tàpies. I amb T de Teresa, la mostra dedicada a la relació de l'artista amb la seva dona i còmplice Teresa, acaba una exposició centrada en el compromís de l'artista, també present en els detalls privats: l'amor, l'erotisme, el sexe, la família, els fills. Perquè com diu el clàssic, el que és personal, també, és polític.

 

Foto de portada: Antoni Tàpies durant l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants al Caputxins de Sarrià / Fundació Tàpies

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat