Hi ha alguna cosa massa fascinant i atractiva en l’angoixa d’Esther Greenwood, la protagonista de La campana de vidre, de Sylvia Plath. Hi ha alguna cosa catàrtica en les banyeres d’aigua calenta que fa per purificar-se quan torna d’una nit de festa que se li ha escapat de les mans. Creu que l’aigua la redimirà de tots els experiments que ha fet per veure fins on pot estirar la seva imatge postissa de dona alliberada, i que la tornarà a convertir en la noia innocent que era abans de sortir de casa. Esther Greenwood, com totes les postadolescents, és moltes dones alhora en una de sola. 

És la dona que passa hores vestint-se per ser bonica i atraure homes misteriosos, és l’escriptora brillant que vol ser el centre d’atenció per la seva gràcia escènica. És la noia que vol ser primera de la promoció i fer-se professora universitària, la que vol triomfar amb la seva carrera literària i combinar-la amb un matrimoni exitós. També és la dona que vol estar completament sola amb el seu cervell. 

Diria que la temptació de provar de ser-ho tot alhora és una constant del gènere femení. Ara, amb uns índexs de llibertat estratosfèrics, és més fàcil triar quin dels rols que et planten davant vols destriar. A mitjan del segle passat, la tria devia ser una mica més angoixant. A les dones se’ls obria un món de possibilitats enorme en un entorn on el discurs de la llibertat anava per una banda però els rols socials s’entestaven a recordar que un matrimoni amb fills és sempre la millor opció de totes. 

A la novel·la, l’Esther acaba de guanyar una beca per anar a treballar en una revista de moda a Nova York. És el símbol definitiu d’haver deixat enrere la nena de poble que viu allunyada dels focus de la fama i el poder. Ara és lliure. També ho són les seves companyes de beca, un munt de noies que sembla que tinguin molt clar el seu camí, encara que per moltes d’elles això només signifiqui buscar un marit. L’Esther no sap ben bé què vol, i la vida convencional li sembla una renúncia. És una noia brillant i el seu cervell sempre va més ràpid que ella. 

La novel·la està escrita en primera persona, i seguim la veu neguitosa de l’Esther i les seves reaccions molt de prop. No sap si tindrà prou força per tirar endavant tota sola el somni de ser escriptora. L’Esther prova, experimenta i s’equivoca en una ciutat que la sobrepassa, i veiem amb una compassió molt innocent els seus dubtes. És una bona noia, massa frívola a estones, però d’una intel·ligència molt severa, que intenta sobreposar-se a un món que se li fa estrany. 

Gairebé ens en riem d’aquesta narradora ingènua, que deixa Nova York sense haver aprofitat ben bé la beca i torna a casa amb més dubtes que quan va marxar-ne. Té una mare amb qui no s’entén gaire i que no la pot ajudar gens. Ens explica que comença una novel·la i ho deixa, que prova d’anar a la universitat però no aplica de debò. Un dia, per la finestra de la seva habitació, veu passar una dona jove amb un cotxet i quatre nens petits al seu voltant que li demanen atencions. L’Esther agafa un pot de somnífers de la seva mare, baixa al soterrani i se’ls empassa un darrere l’altre per suïcidar-se de la manera més còmoda possible. 

Amb aquest gir de guió el somriure i la compassió se’ns congelen, i ens preguntem com pot ser que d’una noia de classe mitjana dubtosa i angoixada en surti una suïcida. A partir d’aquest moment el llibre entra en una meravellosa espiral de foscor pels baixos fons del cervell de l’Esther, internada en un manicomi i ballant entre hospitals i psiquiatres cap a una recuperació que no sabem mai segura. 

És la mateixa noia que abans, però n’hem sumat moltes de noves: ara també és la noia que no es vol curar, la noia lúcida que vol sortir de la situació on és, la noia a qui el cervell li juga males passades i la fa estar inconscient i lúcida alhora. Ens venen al cap les imatges precioses i tètriques de la cara desemparada de Liv Ullmann a la pel·lícula ‘Persona’, i l’angúnia es fa cada vegada més gran. 

En les estades de l’Esther al psiquiàtric, el llibre ens bombardeja a preguntes gairebé mèdiques: fins a quin punt la malaltia domina una suïcida, fins a quin punt l’entorn és culpable, fins a quin punt els instints suïcides es podrien frenar si ella ho volgués prou. No m’estranya gens que hi hagi molts estudis de psiquiatria sobre la novel·la, que deu ser un manual molt bo per explicar unes malalties que s’atribuïen a la histèria femenina i que tenen un rerefons bastant més fondo i fosc. 

Literàriament, la novel·la s’aguanta per si sola, tot i el desordre de l’estructura a la segona part del llibre. A la prosa de Plath hi ressonen les imatges poderoses que feia servir als seus poemes, i la novel·la és un bon retrat de l’angoixa d’una adolescent portada al límit. Però per molta teoria literària que hi posem, en aquest cas és fins i tot ridícul separar la vida de l’autora d’aquest text, perquè és pràcticament calcada. 

No podem llegir el desastre de l’Esther, posada al límit entre metges altius i electroxocs, sense pesar en els intents de suïcidi de Plath. No podem deixar de pensar en les seves angúnies per combinar la vida d’escriptora amb la d’esposa i amant, ni en la seva desesperació per ser incapaç de separar el que realment vol del que l’entorn espera d’ella. Quan feia un mes que s’havia publicat aquest llibre, Plath va es va suïcidar a casa seva mentre els seus dos fills petits dormien. 

La novel·la descriu molt bé el silenci que envolta la campanya de vidre on viu la protagonista, i com aquest vidre la va allunyant del món. La novel·la és bona perquè sap mantenir l’atracció davant de l’horror del no res on viu l’Esther. Hi ha alguna cosa atractiva en una noia que, podent ser totes les dones alhora, prefereix deixar de ser. La campana de vidre explica molt bé com el suïcidi no és un salt al buit al buit, sinó una banyera d’aigua calenta com les que es preparava l’Esther per purificar-se, i això el fa més horrible però també més fascinant. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat