L'escriptor, filòleg i gestor cultural Àlex Susanna Nadal (Barcelona, 1957) ha fet tots els papers de l'auca en la seva intensa carrera. Poeta, traductor, editor, crític d'art, dietarista i promotor i activista, va ser professor de la Universitat Rovira i Virgili, fundador de l'editorial Columna, del Festival Internacional de Poesia i de la col·lecció El Cercle de Viena. Ha estat al nucli fundador i directiu de l'Institut Ramon Llull l'any 2002 i ha dirigit la Fundació Caixa Catalunya i l'Obra Social de la Fundació CatalunyaCaixa La Pedrera. L'any 2011 va ser nomenat director adjunt de l'Institut Ramon Llull i l'any 2013 substituí en el càrrec de director a Vicenç Villatoro, fins que l'any 2016 va passar a dirigir l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural. Gran coneixedor del món literari, artístic i cultural del nostre país, acaba d'assumir el càrrec de director d'art de la Fundació Vila Casas. Parlem amb ell d'aquest nou càrrec, aprofitant també la publicació del seu nou volum dietarístic, Paisatge amb figures (Proa), que ressegueix el convuls –políticament i personal– any 2018.

Alex Susanna Fundacio Vila Casas - Sergi Alcàzar

Què té d'especial el gènere del dietari?

Els primers dietaris els començo amb l'objectiu de retenir un munt de converses amb Joan Vinyoli que em semblaven d'un enorme interès. Mig any després, rellegint aquests dietaris escrits a mà m'adono fins a quin punt la memòria és molt feble, perquè la majoria de coses que havia anotat als quaderns les havia oblidat. És llavors que prenc consciència de la utilitat d'aquest gènere. Malgrat que un pugui pensar que retén la major part de la seva experiència, és al contrari. Bona part del que penses, del que dius, del que et diuen, del que escoltes, se l'endú el vent de l'oblit.

Per què va triar el 2018 per aquest dietari? N'escriu sempre o va ser intencionadament per alguna raó que es posés a escriure'l?

El dietari ha estat una fugida d'estudi. Jo estava treballant amb una novel·la i, cosa estranya, no m'ho estava passant gens bé. Escriure dues pàgines al dia em resultava no només difícil, sinó dolorós. Com si alguna cosa anés a repèl. Això és el que va fer que de manera més inconscient que conscient fugís d'estudi començant un dietari. Des del primer moment, a diferència de la novel·la, vaig notar que m'ho passava bé i que era una escriptura plaent on m'hi sentia molt còmode. Tota la incomoditat, tota la violència, que jo notava que havia d'exercir sobre els personatges per fer-los avançar en el cas dels dietaris desapareixia. L'escriptura era com un ressò d'aquella experiència, ja fos un concert, una conversa, un viatge o una caminada, que continuava a través del dietari. Un cop em vaig enganxar a l'escriptura del dietari, això em va permetre enganyar-me. Tranquil·litzar la mala consciència que em provocava el compromís que tenia amb un editor a qui havia de lliurar la novel·la. M'hauria sentit malament si no li hagués lliurat res, però em vaig sentir alleugerit de donar-li alguna cosa.

Ha publicat fa poc l'antologia poètica Dits tacats. Com es definiria: Poeta, assagista, narrador, dietarista, gestor cultural, editor, comissari artístic, humanista?

Sincerament penso que sóc un escriptor, tot i que sóc un escriptor doblat de gestor o activista cultural. Totes les coses que has esmentat són troncs d'un mateix arbre que concebo com a vasos comunicants. Hi ha moments en què puc invertir el meu temps en una traducció, moments en què he escrit un dietari o moments en què penso i preparo una exposició. Des d'aquest punt de vista,  atès que m'alimento indistintament i simultàniament de literatura, d'arquitectura, d'arts plàstiques, d'arts escèniques o música, en la mesura que tot m'interessa d'una manera semblant, des de la meva condició d'escriptor versàtil puc permetre que projectes de caràcter diferent es portin a terme.

A Paisatge amb figures hi ha un rerefons polític marcat pel referèndum de l'1 d'Octubre, però també una qüestió personal, com és la mort del seu pare. Com es relacionen ambdues?

El context és el que és, uns moments que tots hem viscut d'una manera més emocional, probablement, que racional. El 2018 és un any que es fa molt difícil posar distància amb els fets que estan passant. Avui dia et diria que la meva visió i implicació és una altra, perquè el meu desengany és considerable, però en aquell any formava part d'aquella gran comunitat que ens sentíem plenament vinculats amb un projecte, amb un somni... Com deies, les circumstàncies passen quan passen i això va coincidir amb la darrera etapa de la vida del meu pare. Una de les gràcies d'aquest gènere summament porós, és que és com una esponja que ho pot absorbir tot. De les experiències més sensorials i tangibles a les més intangibles i metafísiques. Tot aquest riquíssim ventall d'experiències que la vida ens ofereix pot ser absorbit per l'esponja d'aquest gènere. I això és el que me'l fa tant i tant atractiu. Així com la poesia filtra, no tot es pot convertir en poema i tu no controles que s'acaba convertint en poema, en un dietari sí. Els poemes s'escriuen quan ells volen, però el dietari s'escriu quan jo vull.

A més, una altra virtut del dietari és que és un gènere d'acció de gràcies. Em permet ser agraït amb la vida, que és una cosa que m'importa molt. De la mateixa manera que crec que en la vida quotidiana és una virtut ser agraït, jo també sento la necessitat d'agraïment a qui fa possible viure totes aquestes experiències. Fins i tot les més doloroses, que no deixen de ser moments en que aprenem grans lliçons i tot adquireix el seu valor més real. Normalment vivim immersos en grans corrents on les coses més irrellevants poden arribar a tenir una importància desproporcionada i les coses realment importants passen a segon terme. Tot això el dietari ajuda a retenir-ho i amalgamar-ho.

La sensació d'agraïment o satisfacció amb la vida es pot veure al dietari. Creu que està en un moment de plenitud?

Pensa que el dietari pot ser vist com el dietari d'un aturat, d'algú que que fa moltes coses, sí, però que a seixanta anys es troba amb la situació inesperada de quedar sense feina. Una situació de la qual un s'ha de refer i que no impedeix que la patacada que comporta deixar l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural fos forta. Tenint en compte tot el que m'ha passat després penses que a la vida és bo passar tota mena d'experiències, passar-ho malament fins i tot, arriscar-se fins i tot a quedar-se a la cuneta. Potser si no hagués estat tan ambiciós, problablement no m'hauria passat, però també t'he de dir que aquest parèntesi de dos anys m'ha permès tirar endavant alguns dels projectes dels quals estic més satisfet de tota la meva trajectòria, com l'exposició Rodin-Maloll al Museu Rigau de Perpinyà, gràcies al fet d'haver deixat una feina estable com la que tenia. Igualment, no seria on sóc sense aquesta suma de circumstàncies i atzars diversos.

El dietari em permet ser agraït amb la vida, fins i tot i tot per les experiències més doloroses, que no deixen de ser moments en que aprenem grans lliçons

Alex Susanna Fundacio Vila Casas - Sergi Alcàzar

Hi ha tres localitzacions al seu llibre, Gelida, on viu, Queralbs, on estiueja i el Matarranya, on va sovint, que formen un triangle ben particular de paisatges ben diferents.

Visc al Penedès des de fa més de trenta anys, i és el meu paisatge diari, especialment aquests anys que treballava des de casa quan el meu grau de contacte amb aquest paisatge va ser més intens del que havia estat i del que és actualment. És un paisatge que m'agrada especialment perquè s'hi veu l'empremta de l'home i conec pocs paisatges que m'agradin més que el de les vinyes. Deixant de banda que una de les meves debilitats és el món dels vins i els caves. Del Pirineu és d'on em sento. Tot i ser nascut a Barcelona, sento que les meves arrels són al Pirineu i fins i tot he pensat alguna vegada en fer una antologia de poesia de poemes relacionats amb el Pirineu. Penso que Paisatge amb figures s'hauria pogut dir Quadern de Queralbs. El Matarranya és la descoberta més recent, potser de fa trenta anys, i és una comarca que es manté molt verge i molt romana: conreus de vinya, oliveres, ametllers i amb els Ports com a carena visible des de tot arreu. Els qui l'hem conegut ens hi sentim molt vinculats. Tinc la sort d'haver-me pogut nodrit d'aquests tres paisatges.

Una altra constant del dietari és la teva relació amb el món artístic. Hi veiem desfilar Miquel Barceló, Antoni Llena, etc.

Suposo que d'entre els múltiples interessos que tinc el de les arts plàstiques és el més intens. Potser està relacionat amb el fet que si les vocacions es poguessin triar, jo probablement hauria estat pintor. La pràctica de la pintura m'hauria permès ser agraït amb la vida. I és en aquest sentit que una determinada pintura m'interessa molt: em permet aprofundir en una sèrie de pretextos o motius que per una banda m'omplen i per l'altra sé que els podria convertir en desencadenats de moltes obres. El fet que la pintura permeti insistir una vegada i una altra en aquests motius és una de les raons que me la fa molt atractiva. Si jo faig un poema sobre el cos d'algú, que és d'algú molt concret, al poema passa a ser un cos. El cos. En canvi, a la pintura això no passa. La pintura és molt menys abstracta que la poesia o la música i permet tornar una vegada i una altra al mateix motiu de manera inacabable, insistint i anant al fons. Pel pintor, a més, no hi ha límits. Qualsevol cosa, com un got o un saler, pot donar lloc a una gran obra. Un gran poema sobre un pot és molt complicat.

Si les vocacions es poguessin triar, jo probablement hauria estat pintor

Alex Susanna Fundacio Vila Casas - Sergi Alcàzar

Havia tingut relació amb la Fundació Vila Casas en el passat. Com ha estat l'arribada a la direcció artística?

S'ha produït un encaix molt natural i molt fàcil. Per una banda perquè comparteixo del tot els objectius de la Fundació. Per l'altra, perquè la relació amb el seu president, Antoni Vila Casas, havia començat abans i és de gran confiança. M'ho posa realment tot molt fàcil. I, a més, conec i valoro molt l'obra de la Glòria Bosch com a directora d'art i per tant l'encaix s'ha fet amb la màxima facilitat i naturalitat.

Què significa rellevar, precisament, a Glòria Bosch, directora d'art de la Fundació Vila Casas durant divuit anys?

Per mi significa tornar a un món al qual ja vaig dedicar vuit anys de la meva vida quan vaig ser director de la Fundació Caixa Catalunya–La Pedrera, amb la diferència que allà estàvem molt enfocats en projectes internacionals, tot i que també fèiem alguna exposició d'artistes d'aquí, i aquí és a l'inrevés: sobretot estem focalitzats en l'art modern i contemporani català. Per a mi la possibilitat de simultaniejar la recuperació patrimonial d'artistes dels anys 30, 40 i 50 que han quedat oblidats però eren molt bons, amb la possibilitat de donar suport i impulsar projectes d'artistes contemporanis em sembla un privilegi enorme.

Afirmava en una entrevista al diari Ara que la seva política seria de continuïtat i variació.

Volia dir que no plantejo la direcció en uns termes disruptius sinó de continuïtat, però, alhora, d'aprofundiment en una sèrie de línies. I per altra banda, per l'aportació d'un nou tipus d'exposició que fins ara no havien tingut cabuda entre el riquíssim ventall d'apostes que sempre ha desplegat la Fundació Vila Casas.

De quin tipus d'exposicions estem parlant?

Crec que és necessari clarificar tant com sigui possible les línies expositives de Can Framis i els Espais Volart. Diria que els darrers anys s'ha produït un cert encavalcament i jo voldria que el visitant tingués molt clar quin tipus de projecte l'espera a cadascun dels espais. Entenc que Volart és un espai més abocat als artistes que recuperem o bé a una contemporaneïtat més tradicional, mentre que Can Framis és un espai d'investigació i on s'aposta més per la presència de nous llenguatges. Penso que també hi ha molt de recorregut en exposicions més transversals, on es posin en relació arquitectes, escriptors, artistes... El futur de les programacions hauria de passar per una certa contaminació entre disciplines i, per tant, m'agradaria potenciar una nova línia que ens permetés posar en relació l'obra plàstica d'Alfred Figueras i els plans urbanístics de Le Corbusier a Alger, quan ells es converteixen en grans amics.

Parlava de la recuperació d'artistes dels anys 30, 40 i 50. De fet, a Paisatge amb figures en parla d'alguns d'aquests noms, com Josep de Togores, Ricard Canals, Xavier Nogués o Feliu Elias. Recuperar-los serà una prioritat al seu mandat?

Serà una línia. Ara parlava d'aquest tàndem format per un artista com Figueras i un referent de l'arquitectura com Le Corbusier, però també podria parlar d'algú com Antoni Puig Gairalt, l'arquitecte que fa la fàbrica Myrurgia, la casa i fàbrica Guarro, i el primer projecte de l'aeroport de Barcelona, que està del tot oblidat i que volem recuperar en la seva triple condició d'arquitecte, de melòman i gran col·leccionista d'art. O recuperar el grup dels lògicofobistes, un grup de la segona avantguarda catalana que s'articula com a grup perquè el mateix Paul Éluard els ho proposa i acaben fent una exposició a la llibreria Catalònia just abans de la guerra civil. A mi aquest tipus d'exposicions m'interessen molt.

Creu que la Fundació ha fet de substitut de les administracions públiques?

Jo crec que és indubtable que la Vila Casas ha arribat allà on les administracions públiques no podien arribar. La Fundació celebra el seu vintè aniversari i en aquests vint anys ha pogut arribar allà on determinats museus nacionals no podien, o bé no volien, arribar. Crec que el matís és important perquè posa de manifest una situació que afecta no només determinats museus nostres, sinó que afecta molts museus d'arreu del món. Hi ha museus que conceben la contemporaneïtat des d'una òptica tan restringida que podríem definir com a sectària.

Hi ha museus que conceben la contemporaneïtat des d'una òptica tan restringida que podríem definir com a sectària

Alex Susanna Fundacio Vila Casas - Sergi Alcàzar

I com es pot combatre aquest sectarisme?

La Fundació Vila Casas s'ha caracteritzat per una gran obertura i continuaré practicant i, si pot ser, ampliant aquesta mirada en què la generositat va del bracet de l'esperit crític. Crec que és possible ser, alhora, generosos i crítics.

Com antic gestor d'entitats públiques i actual gestor d'una fundació privada, com es planteja la relació público-privada?

Nosaltres tenim la sort de ser autònoms, però això no treu que les coses ens anirien millor, en l'àmbit expositiu, si tots plegats estiguéssim més coordinats i tots plegats ens féssim la vida més fàcil. M'agradaria que amb la resta d'equipaments públics i privats poguéssim coordinar-nos més i d'això se'n podria ressentir molt positivament el conjunt de l'oferta expositiva de la ciutat, que no és ni de lluny el que s'espera d'una ciutat com Barcelona. Tenim una oferta teatral i musical de capital europea i, en canvi, una oferta expositiva de ciutat de províncies, indigna de la ciutat que havia estat.

Fa un any vam entrevistar Antoni Vila Casas i ens va explicar els nous projectes de la Fundació: el nou espai expositiu al Castell de Vila-seca i l'oferta itinerant. A vostè li toca portar-los a la pràctica.

L'11 de març s'inaugura la primera exposició al Castell de Vila-seca, que respon a un conveni signat entre la Fundació Vila Casas i l'Ajuntament de Vila-seca pels quals durant quatre anys farem vuit grans exposicions partint, majoritàriament però no únicament, dels nostres propis fons, que són extraordinaris. I aprofito per dir que la col·lecció permanent de Can Framis em sembla l'única que ens pot donar una radiografia, mínimament precisa, de la creació artística contemporània a Catalunya. Per l'altra, la potenciació dels projectes itinerants l'està impulsant la Natàlia Chocarro, que encapçala aquesta proposta de disseminació dels nostres projectes expositius per tot Catalunya, i és un altre dels objectius d'Antoni Vila Casas, que vol que la seva col·lecció arribi al màxim nombre de poblacions. Em sembla que això indica el grau de compromís amb què va néixer aquesta Fundació.

Parlava del vintè aniversari de la Fundació, però també s'acosta la data del 2030 amb el qual s'acaba el seu marc cronològic iniciat l'any 1930. Amb l'horitzó d'aquests deu anys, com veu el futur de la Vila Casas?

El futur de la Fundació Vila Casas és una de les coses que més preocupen el seu fundador i és objecte de converses molt sovintejades. L'Antoni Vila Casas ha volgut abastar un segle d'un especial interès i, per tant, la majoria de projectes que s'impulsen, s'han impulsat i s'impulsaran estaran dins d'aquest marc temporal. Ara, és un marc temporal que no el vivim com una limitació, perquè és inexhaurible. Queden molts artistes, de primera i segona divisió, per recuperar. Tenim un patrimoni molt ric que, malauradament, és encara molt desconegut. Aquests deu anys els preveig esplendorosos, la Fundació té una corba ascendent, a mi se m'ha contractat per professionalitzar-la tant com sigui possible, i en aquest sentit veig el futur de la Vila Casas en termes molt positius, engrescadors i optimistes, cosa que no pot dir tothom. Em sento un privilegiat de poder estar pilotant aquesta Fundació.

Veig el futur de la Vila Casas en termes molt positius, engrescadors i optimistes, cosa que no pot dir tothom

Alex Susanna Fundacio Vila Casas - Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat