El 23 de setembre passat la Roma jugava al camp del Bolonya. Poc després d’iniciar-se la segona part, els seguidors de l’equip visitant van desplegar una pancarta que deia: Sulla mia pelle e nei nostri cuori. Stefano Cucchi vive (-“En la meva pell i en els nostres cors. Stefano Cucchi segueix viu”-). Tot l’estadi, dempeus, va aplaudir. Acabava d’estrenar-se als cinemes Sulla mia pelle, film sobre la mort del jove romà -i de la Lazio, acèrrim rival de la Roma- víctima de la brutalitat policial, i els gestos de solidaritat es començaven a estendre arreu del país. Poques pel.lícules han provocat una reacció social tan vigorosa en la història recent d’Itàlia.

Sulla mia pelle, que es va presentar a la Mostra de Venècia i va rebre set minuts d’aplaudiments, no és un film pamfletari. No era fàcil fer una pel.lícula sobre un dels successos més mediàtics de l’última dècada, que ha escandaltzat mig país, i no caure en maniqueïsmes. El director, Alessio Cremonini, se’n surt: seguint fil per randa els testimonis de 10.000 pàgines d’actes judicials, explica els fets despullats de sentimentalisme o morbositat i no converteix el protagonista en cap heroi, ans al contrari. La pel.lícula narra la setmana de calvari de Cucchi des que els carabinieri el detenen per un delicte menor -possessió de 20 grams d’haixix i tres dosis de cocaïna- fins que mor abandonat a l’ala carcerària d’un hospital, amb el cos ple de cops i dues vèrtebres trencades.

Stefano era un noi de 31 anys de Torpignattara. Un barri popular de la capital que va créixer de manera brusca els anys trenta del segle XX, a cop de pisos de protecció oficial mussoliniana, per encabir la immigració d’altres punts d’Itàlia. Treballava d’aparellador amb el seu pare, Giovanni, i tenia problemes amb les drogues. En consumia i a vegades en venia. La nit del 15 d’octubre del 2009 cinc carabinieri van arrestar-lo per possessió i van dur-lo a comissaria. Allà va patir una brutal pallissa. Després de nou anys de judicis, tres policies estan acusats d’homicidi preterintencional i dos d’encobriment i abús de poder.

Des que el detenen fins que mor set dies després, a Stefano el reboten d’un lloc a l’altre. Passa per diferents calabossos, comissaries, presons i hospitals. Té contacte amb 140 persones, entre agents penitenciaris, carabinieri, metges, infermers, jutges i fiscals. Les conseqüències de la pallissa que va rebre la primera nit són ben visibles: té la cara desfigurada, tot el cos entumit, respira amb dificultat i es queixa del dolor. Però ningú no intervé. Per la por d’empitjorar la situació, impotent i recelós, Cucchi no denuncia, en un primer moment, l’agressió policial. Algun carabiniere pregunta “Com t’ho has fet, això?”. “He caigut per les escales”, respon, irònic. “Quan pararem de dir aquesta estupidesa de les escales?”.“Quan les escales deixin d’hostiar-nos”, replica Stefano.

sullamiapellecartell

La història de Cucchi és la història del seu cos, i Alessandro Borghi, que es va aprimar 18 qilos per interpretar-lo, ha creat un personatge portentós: magnètic, potent però mai excessiu. Conjuga un parlar nerviós i esquiu amb una manera de moure’s que delata gentilesa i docilitat. Borghi materialitza un ésser fràgil amb tendències autodestructives que acaba esberlant-se en un racó, esclafat per la maquinària obscena de la burocràcia portada al límit. Va morir sol i sense saber que la família estava intentant de totes totes visitar-lo: va ser en va. Un reguitzell de normes absurdes i la desídia i incompetència dels funcionaris van mantenir Cucchi aïllat, sense poder comunicar-se ni amb l’advocat ni amb la família.

La violència no apareix mai de forma explícita a Sulla mia pelle. Queda reflectida, però, en el progressiu decaïment físic d’Stefano després de la pallissa a la caserna, fins que mor, arraulit de matinada en el llit d’hospital. La pel.lícula, que colpeix a l’estómac, retrata el túnel angoixant de despropòsits on queda atrapat Cucchi. Les institucions que haurien d’haver-lo protegit, convertides en un engranatge anestesiat, gèlid i deshumanitzat, el maten.

Els últims deu anys, 2.830 detinguts han perdut la vida dins les presons italianes. Molts en circumstàncies que mai no s’han escatit o per suposats suïcidis. Els metges que van tancar els ulls davant els signes de maltractament de Stefano van dir que es tractava d’una mort natural. El cas Cucchi hauria quedat enterrat com molts d’altres si no hagués estat per la batalla contra l’omertà i la violència institucional empresa per la seva germana Ilaria.

Sulla mia pelle/Família d'Stefano Cucchi

Fins fa un any, a Itàlia no exisita el delicte de tortura. És a dir, que els policies que torturaven detinguts podien ser condemnats com a molt per lesions, i la majoria ni això: quedaven impunes. Va ser després de moltes protestes, denúncies i una sentència de la Cort de Drets Humans d’Estrasburg -que condemnava l’Estat italià pels fets del G8 de Gènova del 2001- que l’any passat es va aprovar la incorporació en el Codi Penal del delicte de tortura. Però la llei, considerada, a més, insuficient pel Comitè Contra la Tortura de l’ONU, corre perill de desaparèixer de nou. Ha estat des de sempre una de les obsessions de la ultradretana Lliga.

El 2015, en ple debat sobre la llei contra la tortura i amb el cas Cucchi present a tots els mitjans, Matteo Salvini, aleshores només secretari de la Lliga, es manifestava amb policies davant del ministeri de l’Interior. S’oposava al fet que la tortura fos un delicte perquè això “impediria a la policia poder fer bé la seva feina”. “Si algú es fa mal mentre està sota custòdia policial, problema seu!", va etzibar. Ara Salvini és l’home fort del govern d’Itàlia i el ministre d’Interior que esperona la policia a no tenir miraments amb els detinguts.

Ilaria Cucchi, a la Mostra de Venècia, va dedicar el film a Salvini: “Vull fer-li abaixar la mirada”, va dir. Al seu germà, en aquella eterna setmana de detenció, se li van negar tots els drets. I per a Ilaria, en el moment polític que està vivint Itàlia (“en el qual se’ns està fent creure que el nostre benestar està lligat a la violació dels drets dels altres”, diu), explicar la història d’Stefano és més necessari i actual que mai. Un cas que des de les institucions s’ha volgut silenciar es podrà veure, gràcies a Netflix que l’ha adquirit, a 190 països. I que ara Itàlia estigui governada pels qui han menyspreat Cucchi i el seu dolor ha potenciat, encara més, l’efecte catàrtic del film.