A Tots els homes del president (1976), una pel·lícula clau d’Alan J. Pakula pel que fa al tema del periodisme i les conspiranoies reflectit al cinema, es reconstrueix la investigació que van portar a terme els periodistes del The Washington Post Carl Bernstein i Bob Woodward per aclarir la tèrbola trama del cas Watergate, el que va suposar la fi del mandat de Richard Nixon a la Casa Blanca el 1974. Al final de Los archivos del Pentágono, la penúltima pel·lícula de Steven Spielberg –ja té enllestida una més, Ready Player One, amb estrena prevista pel proper març– se’ns recorda aquest fet: després del que explica Spielberg al seu film, la primera gran sotragada del govern Nixon per culpa de la premsa escrita, veiem a l’encara president dels Estats Units de lluny, darrera la finestra del despatx oval, mentre parla per telèfon i ordena que cap reporter del Washington Post posi mai més els peus a la Casa Blanca. De res va servir l’advertència, ja que el Watergate va enfonsar la carrera d’un dels presidents més mentiders, que ja es dir, que ha tingut els Estats Units.

La culpa del que explica Los archivos del Pentágono, la sortida a la llum l’any 1971 dels documents classificats sobre el que havia passat a Vietnam, no és només de Nixon, hereu d’una sèrie de mentides i informacions amagades sobre el susceptible tema de la participació nord-americana a la guerra de Vietnam. Estem lluny de la mística de Boinas verdes, l’apologia de la contesa feta per John Wayne el 1968. Estem igual de lluny dels dubtes i contradiccions reflectits deu anys després per Michael Cimino a El cazador, o de la visió delirant d’aquella guerra plasmada per Francis Ford Coppola a Apocalypse Now (1979), possiblement el film definitiu sobre el Vietnam. Tampoc estem prop de la trilogia de Oliver Stone sobre el tema.

El film de Spielberg, que té la guerra vietnamita de rerefons sempre present, omnipresent, és un relat des de la trinxera de la opinió pública i la tasca periodística. Si podem intuir algun lligam, és amb l’oscaritzat documental d’Errol Morris The Fog of War (2003), consistent en una llarga entrevista amb Robert S. McNamara, Secretari de Defensa durant els mandats de John F. Kennedy i Lyndon B. Johnson, on es parla de moltes coses en qüestió de defensa i política exterior, entre elles, òbviament, la participació nord-americana al Vietnam i per que és va amagar que era una guerra perdura quan es seguien enviant tropes a Saigon.

D’aixó parla també el film de Spielberg, tot i que el director de La llista de Schindler és un liberal menys progressista –i contundent– que Errol Morris o fins i tot Coppola, i el seu discurs sobre la democràcia prové encara dels ensenyaments històriques d’Abraham Lincoln, al qui va dedicar ara fa cinc anys una de les seves pel·lícules polítiques més precises, Lincoln. McNamara, encarnat per Bruce Greenwood (qui va ser John Kennedy a Tretze dies, sobre la crisi dels míssils cubans), té a Los archivos del Pentágono un paper secundari, en quant a número d’aparicions en pantalla, però igual de clau, tot i que Spielberg no carrega excessivament les culpes en ell per que és amic íntim de Kay Graham, la propietària del Washington Post que interpreta una Meryl Streep clarivident.

La mirada del periodista nord-americà a la manera clàssica que representa el personatge interpretat per Hanks és la mirada neta i integra de la democràcia

Aquest personatge, que es debat al llarg del relat entre la fidelitat a les idees del seu pare i el seu marit –les dues persones, ja mortes, que van dona forma i ideologia periodístiques al diari–, les seves pròpies, les del seu editor principal (Ben Bradlee: Tom Hanks) i les relacions d’amistat que ha establert al llarg dels anys amb personalitats influents de la política nord-americana, és més que el centre d’atenció del relat. El punt de vista de Spielberg s’expressa a través d’ella encara més que mitjançant el del personatge d’Hanks. En aquesta ficció a partir de fets reals, com passa amb la meitat de l’obra de Spielberg a partir dels anys noranta (La llista de Schindler, Amistat, Salvar el soldat Ryan, La terminal, Munic, Lincoln, El pont dels espies), la mirada del periodista nord-americà a la manera clàssica que representa el personatge interpretat per Hanks és la mirada neta i integra de la democràcia, o com els nord-americans la venen al món, en aquest cas en defensa de la Primera Esmena a la Constitució dels Estats Units i els valor fonamentals que simbolitza en relació a la llibertat d’expressió. Es la mirada de Robert Redford i Dustin Hoffman a l’esmentada Tots els homes del president, tota una tradició del cinema liberal i periodístic del que Los archivos del Pentágono es hereva tot i que, a més, parli de les tensions internes a un diari, del que vol l’empresa i el que desitgen els periodistes, de la seguretat econòmica –en perill si es desafia al Govern i al Pentàgon– i la fidelitat a la noticia.

Los archivos del Pentágono esdevé un relat polític vibrant, encara que massa sustentat en la paraula, i una reafirmació exultant en la confiança que uns cineastes nord-americans determinats segueixen tenint en la premsa 

Los archivos del Pentágono esdevé un relat polític vibrant, encara que massa sustentat en la paraula, i una reafirmació exultant en la confiança que uns cineastes nord-americans determinats segueixen tenint en la premsa (escrita) i la seva capacitat per treure a la llum les misèries econòmiques, socials i polítiques del país. Tot es concentra en aquells moments en el que els personatges capitals han de prendre una decisió igual de capital, siguin Streep o Hanks, però també els advocats, fiscals, assessors i jutges, o l’home que va robar, fotocopiar i servir aquests arxius secrets del Pentàgon (interpretat per Matthew Rhys, protagonista d’una sèrie televisiva molt arrelada amb el tema de la política exterior nord-americana, The Americans) o el del redactor del Post que va perseguir la noticia fins el final (incorporat també per un actor notable de collita televisiva, Bob Odenkirk, l’inesborrable advocat de Breaking Bad i Better Call Saul). Decisions fonamentals escrites i filmades com els grans clímax d’un drama on l’aparell de l’estat queda malmès, cert, però Spielberg no és precisament un radical, així que no nomès segueix creient en la llibertat de premsa i la bona feina dels periodistes, sinó que, encara més, en la democràcia nord-americana.

Nota final. El títol espanyol del film, Los archivos del Pentágono, dona més transcendència a l’element polític. El títol original, The Post, converteix el diari, i els qui ho fan (directors, editors, redactors, maquetadors, il·lustradors, fotògrafs, linotipistes, impressors), en veritable protagonista.