Fa uns mesos, Rodrigo Sorogoyen (Madrid, 1981) es va colar a la festa dels Oscars amb una nominació pel seu curtmetratge, Madre, o el descens a l'infern d'una dona que rep una inquietant trucada telefònica del seu fill de sis anys. En un únic pla seqüència d'uns 20 minuts, aquest petit conte terrorífic va col·leccionar premis i va reafirmar l'estatus d'un cineasta que, en només sis anys i amb tres llargmetratges a l'esquena, ha irromput amb força dins el cinema espanyol. Després de codirigir 8 citas (2008) amb Peris Romano, i de bregar-se en mil i una sèries de televisió, va debutar en solitari amb Stockholm (2013), va arribar al gran públic amb Que Dios nos perdone (2016) i va endur-se un grapat de premis Goya amb El Reino (2017). Ara recupera el curt que el va dur a Hollywood i continua la seva angoixant història, una dècada més tard d'aquells fets, a Madre, un llargmetratge tan hipnòtic com inclassificable, que acaba d'inaugurar el Festival de Sevilla i que arriba a les sales el 15 de novembre. 

Rodrigo Sorogoyen. Festival de Sevilla

Abans que res, deixem tranquil tothom que no hagi vist el curtmetratge...

Sí, que estiguin tranquils, que des del principi teníem clar que havia de formar part de la pel·lícula. 

Per a ells, fins i tot per als qui sí que l'han vist, com definiries Madre? Perquè no seria una seqüela convencional en absolut!

És rara, sí... No ho sé, em sembla que no et podré ajudar. El que sí que puc dir-te és que l'Academia de Cine Español ens ha obligat a presentar-nos als Goya en la categoria de Guió Adaptat. Esclar, és un tema, perquè Madre no té res de guió adaptat, és absolutament original, és un univers nou. Però les bases especifiquen que adaptada és qualsevol obra basada o que inclogui elements d'alguna creació prèvia... En tot cas, i tornant a la teva pregunta, no sé com definir-ho tot plegat. 

Madre forma part d'una constant a la teva carrera des de Stockholm: jugar al desconcert de l'espectador.

Sí, és una cosa que m'atrau molt, també com a públic: m'agraden els directors que em desconcerten, que no fan mai la mateixa pel·lícula dues vegades, o que juguen amb els gèneres i els canvien, d'un film a un altre o dins d'un mateix relat. Em diverteix molt aquesta cosa d'estar veient una comèdia que, de cop i volta, es converteix en un drama. 

És una qüestió de jugar, com a cineasta...

Bé, sí, d'alguna manera és el que et deia sobre el desconcert. Som seriosos, però en aquesta professió hi ha alguna cosa de dedicar-nos-hi per divertir-nos. En el sentit més ampli de la paraula. La cosa lúdica del joc, el repte, buscar acostar-nos a les històries que volem explicar des d'un punt de vista insòlit, diferent. Crec que a aquestes alçades és quasi una obligació. Mira, per posar un exemple, a mi Joker és una pel·li que no em sorprèn en absolut. No se li pot tirar res en cara, és formalment impecable, però sorprendre'm... gens. Prefereixo mil vegades una pel·lícula molt més irregular, fins i tot amb elements que no funcionin, però que em sorprengui. En ple 2019 hem vist tants productes audiovisuals que arriba un moment en què desitges nous estímuls, noves aproximacions a les històries i a la ficció. Nosaltres, com a cineastes, hem d'assumir aquesta responsabilitat. 

No està quasi tot inventat?

Home, en el cas que estigui tot inventat, que no ho tinc clar, ens hem de trencar el cap perquè no ho sembli. Cal seguir intentant-ho...

M'agraden els directors que em desconcerten, que no fan mai la mateixa pel·lícula dues vegades, o que juguen amb els gèneres i els canvien

Rodrigo Sorogoyen/Festival de Sevilla

Seguint amb el joc, la relació que planteja Madre entre els seus dos protagonistes varia segons la mirada de l'espectador, segons com decideix enfrontar-s'hi i interpretar-la, perquè hi ha una ambigüitat narrativa calculada.

En realitat és un altre joc, es tracta de no donar-l'hi tot mastegat, a l'espectador, no explicar en text tot el que està passant, segurament perquè ni jo mateix tinc una resposta sobre el que viuen els protagonistes. Si l'espectador va al cinema exigint saber-ho tot de forma exacta, jo li dic que ja l'hi estic explicant, en imatges, però que d'alguna manera hi ha coses que haurà d'interpretar segons els seus propis pensaments, segons les seves pròpies experiències i vivències. Aquesta és una pel·li molt més emocional que racional, i això ens ampliava el marge de llibertat. 

Estem davant la història d'una dona morta en vida, quasi un fantasma, que, de cop i volta, fa un clic i troba una raó per tirar endavant. Però tenies clar que aquesta raó pot resultar incòmoda o transgressora per a l'espectador, oi?

Sí, sabíem que passaria, ho vam comprar i ens tocava gestionar-ho. Però és que penso que les pel·lícules que més recordes a la vida són les que, d'alguna manera, et fan remoure't a la butaca. No necessàriament t'han d'incomodar, però sí, en certa forma, t'han de tocar en llocs més profunds o més foscos del teu interior. Les altres les oblides ràpidament. I amb Madre teníem els elements per fer-ho: si apostàvem per alguna cosa facileta o còmoda, estaríem desaprofitant una gran oportunitat. Respecte a la transgressió... no crec que ho sigui especialment, hem vist moltíssimes coses en aquest sentit. De tota manera, i lamentablement, és probable que avui Madre sí que sigui transgressora, perquè estem en un món tan idiotitzat... I també molt polaritzat, ara mateix només ens plantegem si les coses són bones o dolentes, si agraden o no, ens estem tornant cada cop més tontos.

Estant d'acord amb aquesta idea d'una societat cada cop més idiotitzada, entenc que aixecar un projecte així hauria d'haver estat una missió molt complicada, sense el crèdit guanyat amb èxits com Que Dios nos perdone o El Reino...

És clar que no és normal rodar dos llargmetratges en dos anys, com he fet jo. Hem tingut sort, i venim de fer bona feina i de tenir èxits. També és veritat que crec que difícilment hauria trobat finançament per fer Madre un altre director que no estigués al lloc on jo estic ara, i on, probablement, deixi d'estar d'aquí a un temps. 

Quanta negativitat!

No, no, només constato la realitat dels directors d'aquest país. Hi ha ratxes, assumim-ho, i no passa res. Ara mateix passo per una bona ratxa, però això pot canviar en qualsevol moment (riu).

Madre és moltes coses. Però no seria el mateix sense l'extraordinària interpretació de Marta Nieto. Fa una feina dificilíssima, amb molts matisos, amb molta cura pels detalls.

Sí, el personatge és complicadíssim. És veritat que, en molts casos, les pel·lícules acostumen a ser el que són els intèrprets. I aquí és la Marta Nieto qui porta el pes de la història, òbviament. No sé com dir-ho, però crec que tinc molta habilitat per triar els actors de les meves pel·lícules. I no ho dic com a mèrit meu, és que són molt bons. Igual és que vaig sobre segur, amb gent molt contrastada. I amb la Marta es repeteix. Jo només li intueixo el talent per tirar el personatge endavant. I amb un bon guió, i això és una cosa que em diuen els actors amb els quals treballo, que els donem guions molt sòlids, tot és més senzill: després el director està per ajudar, per guiar, però la sensibilitat de la Marta per fer Madre, o de l'Antonio de la Torre per fer El Reino, ja hi són.

Lamentablement, és probable que avui Madre sí que sigui transgressora, perquè estem en un món tan idiotitzat... I també molt polaritzat 

Rodrigo Sorogoyen i Marta Nieto. Festival de Sevilla

Hi ha un minimalisme en la interpretació que entenc que està buscat. Però la posada en escena no ho és gens ni mica: l'ús del gran angular, els plans seqüència...

És així. Per un cantó, jo odio les interpretacions sobreactuades, la tendència de certs actors a fer-ho gran. M'agrada molt més aquest minimalisme. I d'altra banda, pel que fa a la posada en escena, certament és tot el contrari. Amb l'òptica gran angular podíem amplificar els espais: els interiors, i també les platges, es fan inmensos. I ajuda a fer que l'espectador empatitzi amb la sensació de la protagonista d'estar perduda: la fa més petita, minúscula respecte al seu entorn. És una dona que porta 10 anys sent un fantasma, mirant de sobreviure, i el gran angular ajuda a transmetre-ho. I també fa que puguis acostar-te molt més a l'actor, i li anava bé a la pel·lícula, que d'alguna manera vol introduir l'espectador dins la ment de la protagonista. I el pla seqüència també ajuda al mateix, a banda que, com a director, sempre és un repte professional divertit que, cinematogràficament, fica l'espectador encara més dins l'escena. A més, sempre dic que, si confies en els teus actors, fes servir el pla seqüència: el viatge emocional serà molt més net i segur.

Amb Madre tornes a escriure amb Isabel Peña, que és la teva coguionista habitual i de qui crec que no se'n parla prou. Què ens en pots dir?

Doncs que segurament és la millor guionista d'aquest país. És la meva meitat, sense ella, les meves pel·lis serien molt pitjors. És una gran parella professional que no abandonaré mai, espero... Treballar amb ella és fantàstic, molt enriquidor. 

Estàs rodant una sèrie per a Movistar, Antidisturbios, de la qual ets showrunner. Venint d'El Reino, on feies una radiografia punyent de la realitat política a Espanya, i tenint en compte les experiències recents amb aquest cos a Catalunya, què ens pots avançar sobre el tractament que tindrà la figura dels antiavalots a la sèrie?

Vull pensar que el tractament serà similar al d'El Reino. Allà no dèiem que tots els polítics fossin dolents o corruptes, més aviat parlàvem molt del sistema. I amb Antidisturbios també ho farem. Em fascina la figura d'un antiavalots perquè és un ésser humà igual que nosaltres, però té una feina molt complicada. Complicada de forma tangible i també moral: un paio que ha d'anar a Catalunya a donar hòsties a gent dèbil que probablement no ha fet res dolent a la vida, i que després torna a casa i estima la seva dona i educa el seu fill... Des del punt de vista que comentàvem abans, el d'una societat idiotitzada, és fàcil jutjar: hi ha qui diu que sort en tenim, d'ells, que ens venen a salvar; i hi ha qui diu que són uns fills de puta. Jo crec que, des d'aquesta mirada polaritzada, ens donaran molta canya, però m'és bastant igual, mentre a mi m'agradi el resultat final. Però ja en tornarem a parlar, perquè ara per ara la sèrie encara no està muntada.

El que deies dels policies anant a Catalunya a donar hòsties era només un exemple, o sortirà a Antidisturbios?

Això no t'ho diré, això no t'ho puc dir (riu).

Em fascina la figura d'un antiavalots perquè és un ésser humà igual que nosaltres, però té una feina molt complicada. Ha d'anar a Catalunya a donar hòsties a gent dèbil i després torna a casa i estima la seva dona i educa el seu fill

Rodrigo Sorogoyen i l'equip de 'Madre'/Festival de Sevilla

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat