La literatura sempre és contemporània. Per tant, per llegir un text antic i remot cal tenir prou humilitat per acceptar-lo, prou paciència per parlar amb els que van ser en aquest món abans que nosaltres. ¿Des d’on podríem llegir si no, si només podem ser contemporanis? Per molt que estudiem de valent o que fabulem amb la millor intenció, no, nosaltres no hi érem. No vam ser als jardins de Versalles veient actuar Molière amb la camisa de dormir groga ni vam ser tampoc en la Font del Desmai sentint com refilava mossèn Cinto Verdaguer. El seu món ja no és el nostre, encara que ens pertany. Hem llegit Kafka i a través de Kafka llegim l'horror del qual parla Dant. Hem vist Gérard Depardieu al cinema i no podem oblidar-lo quan pensem en la recreació de Rostand (1897), o de fet, deixar de pensar a Rostand quan ens endinsem en l’autèntic Cyrano de Bergerac, l’esciptor del segle XVII. El mateix passa amb tres contes medievals, la Faula de Guillem de Toroella, Salut d’amorFrare-de-Goig i Sor de Plaer. Seria molt difícil llegir-los sense pensar de sobte en Els ambaixadors de Henry James o sense els mestres Pere Calders i Quim Monzó. Perquè, des del llunyà segle XIV ens parlen precisament de l’imperi de les coses, de la invasió subtil o del perquè de tot plegat.

El lector se sent fascinat per la provisió immoderada d’objectes, pel significatiu protagonisme de tantes coses que omplen aquests tres textos de l’edat mitjana. Sí, la lectura esdevé una expedició que ha trobat el tresor. Exuberants vegetacions, or i plata refulgents, pedres i fustes precioses, teixits cars i sumptuosos, cuirs treballats i refinats, vidres lluminosos, superbs palafrens, grisos però sempre grisos com el ferro, papagais amb colors vius, artificis sorprenents, luxe, brillantor i sorpresa a tot arreu on deixem anar la mirada. És, per dir-ho així, un mena de barroc anterior al barroc, un desmesurat gust pel malbaratament, per la vida precipitada, urgent com en les novel·les de Scott Fitzgerald. Preocupació per l’elegància, recerca joiosa del plaer immediat i  de l’aventura... Plaer del viure, angoixa del viure. ¿Com la cultura barcelonina entre finals dels setanta i principis dels vuitanta? No ben bé. Com el món del segle XIV que descriu Georges Duby, al llibre Temps de catedrals. El que no  s’agenolla davant la lògica, fidel a una de les grans lleis de la literatura: la de la fabulació. ¿Quina altra sortida els queda als escriptors que no sigui la fugida o el silenci?

Escapisme, el gran llibre de Ji-Fu Tuan, hem après que l’evasió no és un error. Molt al contrari, constitueix un dels fonaments de la ciutat, que la ciutat és la fugida de la naturalesa. La literatura és un bumerang que, primer, ens permet fugir perquè més tard puguem tornar. Com Guillem de Torroella, que a cavall d’un gran peix, solca la Mediterrània fins a l’Illa Encantada on troba el rei Artús i la fada Morgana. O les desvergonyides trampes lògiques per al gaudi lúbric de les dones a Salut d’amor. O la tercera de les històries de les que parlem avui, una atrevida versió de la Bella dorment del bosc: un príncep que aprofita la catalèpsia de la princesa per violar-la. Comparin-la amb la versió que en fa Quim Monzó a El perquè de tot plegati veuran. Es diu La bella dorment.