L’exposició Arquitectura i Crítica, al Centre de la Imatge de la Virreina, recull l’obra teòrica de l’arquitecte i filòsof Ignasi de Solà-Morales (Barcelona, 1942 - Àmsterdam, 2001). Comissariada per Carme Rodríguez i el seu fill, Pau de Solà-Morales, se’ns mostra, de forma tortuosa i en molts casos, fins i tot, inaccessible, un compendi de textos, publicacions i contactes amb altres teòrics, arquitectes i artistes, que Solà-Morales va produir al llarg de la seva trajectòria professional. Una trajectòria intensa i pluridisciplinària que sempre va estar estretament lligada al món de l’acadèmia. El muntatge expositiu el conformen plans inclinats de fusta que s’intersequen entre si en geometries sovint inabastable perquè l’ull humà pugui llegir-hi un text imprès en la seva superfície, peus de foto minúsculs arran de terra i racons farcits d’informació on és físicament  impossible atansar-se per observar-la.  

Solà Morales/ICUB

Selecció de material de l’arxiu personal de l’arquitecte

Per sort, el contingut expositiu no s’adiu a la poca funcionalitat amb la qual s’exhibeix.  Arquitectura i críticaens presenta un dels pensaments més lluminosos, complexes i transversals de la teoria arquitectònica de la segona meitat del segle XX. Ignasi de Solà-Morales fou el referent regenerador que s’encarregà d’importar nous conceptes contemporanis d’escala global a la localitat de Catalunya i Barcelona. No només va ser pioner en obrir nous camps d’estudi en el món de l’arquitectura a partir de teories provinents dels camps filosòfics com la semiòtica o l’estructuralisme. També va mostrar una actitud revisionista de la història com en el cas de Gaudí i Jujol, de qui considerava que se n’havien fet interpretacions superficials i epidèrmiques.

Relectures, arquitectura i crítica

A la selecció de textos que componen l’exposició, s’hi pot trobar com a comú denominador, el pensament crític de l’autor basat en una desmitificació de les categories i classificacions teòriques convencionals. La demanda d’una major complexitat en l’estudi historiogràfic de l’arquitectura per part de Solà-Morales rau en la seva concepció eclèctica i “mixtificadora” de la contemporaneïtat. El seu camp d’estudi parteix de moviments locals com el modernisme, el noucentisme o el racionalisme del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) i fa el salt a l’estranger per connectar amb el pensament d’altres referents teòrics com Aldo Rossi, Manfredo Tafuri, Robert Venturi o Peter Eisenman. Fou precisament amb Eisenman, amb qui Solà-Morales, després d’uns anys d’experiència com a docent i crític a Espanya, es va unir als Estats Units per estudiar les relacions entre l’arquitectura acadèmica i l’arquitectura moderna a aquell país. Allà, col·laborà amb l’Institute of Architecture and Urban Studies, Columbia i Princeton d’entre altres.         

Solà Morales/ICUB

Fer intel·ligible el territori

De l’extensa obra teòrica d’Ignasi de Solà-Morales destaquen els termes Arquitectura dèbilArquitectura líquida. Centrat en les singularitats que oferia l’arquitectura dels seus temps, va saber interpretar l’evolució de les ciutats en Metròpolis i el canvi d’escala conceptual que requeria la seva comprensió. Resistència, confrontació, superposició, discontinuïtat del temps, plecs d’una mateixa realitat, i un enunciant central: el terrain vague, el lloc vacu/buit i alhora lliure/disponible. “Un buit, per tant, com una absència, però  també com una promesa, com un encontre, com l’espai del possible, de l’expectació”. Partint de preceptes postestructuralistes, Solà-Morales llegeix els nous espais intersticials que sorgeixen de la nova producció arquitectònica i urbana per introduir noves propietats mai abans atribuïdes en el camp de l’arquitectura: inestabilitat, fluïdesa del temps, moviment, canvi o transformació. 

Rèplica, els límits de la imitació i l’esfera pública

La darrera part de l’exposició ens mostra una altra faceta menys críptica de la producció teòrica de Solà-Morales. El seu interès per la rèplica artística, fonamentat en exposicions que ell mateix va dirigir sobre Duchamp o Rietveld i que desemboquen en la reconstrucció del Pavelló de Barcelona (1983-1986) en la qual hi va participar conjuntament amb els arquitectes Fernando Ramos i Cristian Cirici. La seva tasca en clau de reivindicar el patrimoni arquitectònic barceloní també fou d’una gran vàlua i cristal·litzà novament  amb la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1994-1999). El compromís d’Ignasi de Solà-Morales amb Barcelona és cabdal com ho mostren les seves tesis sobre intervenció patrimonial, la forma de pensar i projectar l’espai públic, la renovació del context acadèmic o els debats sobre capitalitat, àrea metropolitana, la Barcelona predemocràtica i la dels Jocs Olímpics. 

Ignasi de Solà-Morales, en definitiva, representa una de les mirades més fascinants, completes i amb més matisos de la teoria de l’arquitectura dels darrers 70 anys. La contradicció feta virtut, l’eclecticisme envers la simplificació i la dialèctica constant entre arquitectura, art, urbanisme i filosofia. Un dels arquitectes de l’Escola de Barcelona amb major projecció local i internacional i amb un llegat literari i construït que serà vigent per moltes generacions.             

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat