L'actriu catalana Sílvia Marsó estrena el proper 7 de novembre a l'Onyric Teatre Condal de Barcelona el seu espectacle Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona, amb el qual ha triomfat arreu de l'estat espanyol. Protagonista i productora del musical, basat en l'obra d'Stefan Zweig, Marsó es troba entusiasmada d'actuar finalment a casa i en català. Hi parlem per saber una mica més d'aquest espectacle i d'una llarga carrera als escenaris.

Silvia Marso actriu - Sergi Alcàzar

Què té d'especial portar per vostè portar a la teva ciutat una obra amb la qual ha triomfat a Madrid i, a més, fer-la en català?

Quan em van oferir fer Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona a Barcelona em van dir que la podia fer en castellà, però per a mi és una millor aposta per la cultura catalana venir amb una obra que ha triomfat a París i que jo he fet a tot Espanya, i fer-ho en català. Personalment per a mi, a més, és molt entranyable. Però l'adaptació de la Roser Batalla és magnífica i, aleshores, queda preciosa la partitura amb la lletra catalana.

Va néixer al Poble Sec i va començar a estudiar a l'Institut del Teatre, molt a prop d'on ara portarà a escena aquesta obra... Està a casa, però fins ara ha treballat bàsicament a Madrid i ha pogut actuar poques vegades a Barcelona i, a més, en català.

En català no he actuat mai a Barcelona, només he fet una lectura dramatitzada de Cartes d'amor, que es va fer al Grec fa vint anys i on vaig actuar amb l'Àlex Casanovas. Però no he fet mai un espectacle en català. Però, com que a més sóc la productora de l'espectacle, he fet aquesta aposta, amb totes les despeses i adaptacions que cal, per a portar-lo tres setmanes a Barcelona. A partir d'aquí, voldria que fes gira per tota Catalunya. No he actuat mai als grans teatres de Catalunya, i no hi ha dret! Ja tocava!

Per què creu que no ha tingut l'oportunitat d'actuar a Catalunya en català, malgrat ser catalana?

Quan m'han cridat per fer alguna cosa, he estat treballant en alguna sèrie a Madrid. No ha coincidit. Ha estat un atzar, però sembla que ningú és profeta a casa seva. Jo vull lluitar contra això i per això he fet l'obra en català. Sento que, si no ho faig, estic perdent el públic de casa meva.

Quan va descobrir l'obra d'Stefan Zweig?

Havia llegit El món d'ahir i Carta d'una desconeguda, però no havia llegit Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona. Llavors em van oferir un paper a la sèrie Gran Hotel, on feia d'una dona aristòcrata que s'enamorava d'un home més jove que ella, que interpretava Eloy Azorín. Ell va ser qui me la va regalar, i em va agradar molt. A partir d'aquí vaig descobrir que l'estaven fent a París en musical. Em va sorprendre tant que vaig anar a veure-la i quan va acabar la representació tenia clar que allò era el que volia fer. La música és preciosa i la dramatúrgia és molt fidel a l'original d'Zweig, es manté tot el rerefons implícit de l'obra, de la psicologia dels personatges. He tingut la sort de comptar amb el director Ignacio García, el qual també va quedar fascinat per l'obra.

El fet que sigui també productora li ha permès complir aquest somni?

De fet, vaig muntar la productora LaMarsó Produce per muntar aquesta obra. És un espectacle que no s'assembla gens a res del que s'ha vist fins ara a la cartellera. És molt diferent dels musicals habituals. A vegades sembla cabaret contemporani alemany, d'altres, una pel·lícula de Visconti, i la música té ressons de Xostakóvitx, de Wagner, de Piazzola, de Kurt Weill, de Sonheim... Un cresol de la cultura europea d'entreguerres.

A l'obra, canta, balla, interpreta, és ben bé una tot terreny dels escenaris...

He observat que a Catalunya és més habitual que un actor es prepari per poder cantar i ballar que a la resta de l'estat, i per això hi ha molts actors catalans que viuen a Madrid i fan musicals. Pràcticament el 70% dels actors que fan musicals a Madrid són catalans.

D'on creu que surt aquesta preparació?

Jo crec que tot és cosa de Dagoll-Dagom, que van ser els primers que a Espanya van fer musicals i van iniciar una generació d'actors que podien cantar i que havien de cantar. Això s'ha encomanat a les generacions següents.

Vostè, però, va començar fent mim al Barri Gòtic... Quina edat tenia llavors?

Uns 14 o 15 anys, amb els companys de l'Institut del Teatre, entre ells en Paco Mir del Tricicle...

De fet, amb el Tricicle seran veïns al Paral·lel...

Fa poc vam celebrar els 40 anys que vam anar plegats a l'Institut del Teatre. Hi havia el Jurgen Müller, de la Fura dels Baus, la Gemma Beltran, que és directora i productora, l'Enric Casas, la Mercè Arànega era un any més gran... Va ser una època que s'estava establint la llibertat d'expressió, quan hi havia les manifestacions a favor de la llibertat d'expressió, feia un parell d'anys que havien posat a la presó els Joglars per La Torna, i hi havia una convulsió a tot Espanya, i especialment a Catalunya, a través de les arts. És l'època d'Ocaña retrat intermitent de Ventura Pons, L'orgia de Francesc Bellmunt,... Hi havia ganes de lluitar contra tot l'establert, contra la dictadura i la caspa que hi havia. I l'Institut del Teatre va crear l'Escola de Pantomima com a forma de lluitar contra la censura, perquè com que no tenia paraules escrites és més fàcil esquivar-la. Jo era molt adolescent, però va ser una època important de la història.

Vostè és de les que va dir "Mare, vull ser artista"...

Tinc dos llavors d'aquesta decisió: L'una va ser veure El espíritu de la colmena, de Victor Erice, on sortia Ana Torrent, que era una nena com jo, tenim la mateixa edat. Em va emocionar molt, sense entendre res sabia que passava una cosa important, i em va emocionar. I l'altra va ser llegir El Petit Príncep i descobrir a través de la meva professora de literatura Tere Pallarès, que sota les paraules hi havia el subtext. Per mi això va ser com obrir la capsa de Pandora, em vaig aficionar a llegir i a buscar aquest subtext a totes les lectures. A partir d'aquí la vocació va sortir sola.

Per a mi la millor aposta per la cultura catalana és venir amb una obra que ha triomfat a París i que jo he fet a tot Espanya, i fer-ho en català

Silvia Marso actriu - Sergi Alcàzar

I d'aquí a l'Escola de Pantomima i l'admiració per Marcel Marceau...

El meu nom artístic és un homenatge a ell fruit d'una rabieta. Vam ser convidats per l'escola de Marcel Marceau a unes classes magistrals a França, per la qual cosa havíem d'agafar un autocar i travessar la frontera. A mi no m'hi van deixar anar perquè era menor d'edat, però vaig prometre'm que si mai era actriu, em posaria com a nom artístic Sílvia Marsó.

El va arribar a conèixer?

Va venir al Festival de Otoño de Madrid i li vaig explicar la meva història. Em va firmar un autògraf i li va fer molta gràcia que hi hagués una actriu espanyola que es digués com ell.

A partir d'aquí, ha estat, com dèiem, una tot terreny de la interpretació: els més grans la recordaran com a hostessa d'Un, dos, tres, però també és un nom destacat del teatre...

He fet tota la carrera a Madrid. Porto moltes obres de teatre fetes, però he tingut la sort de fer personatges que sempre havia somiat interpretar com a actriu: Nora, de Casa de nines, d'Ibsen, Yerma Doña Rosita la soltera, de Federico García Lorca, i l'Amanda Wingfield d'El zoo de vidre, de Tennessee Williams.

En quin moment va deixar la televisió i es va centrar en el teatre?

Va haver-hi un moment en què vaig rebutjar molts milions de pessetes. I dic molts perquè en aquell moment eren molts. Acabaven de sortir les televisions privades i totes les cadenes volien acaparar els rostres més mediàtics i a mi em van oferir un xec en blanc i el vaig rebutjar.

Se n'ha penedit?

Mai. Perquè el meu objectiu no és ser rica, sinó una actriu compromesa amb la cultura. Des de molt petita és el que et mou.

Però tampoc es penedeix d'haver aparegut a la televisió...

L'experiència d'Un, dos,tres... em va obrir portes i me'n va tancar unes altres, però sobretot em va obrir el cor de molta gent. La gent encara se'n recorda, però no volia ser un producte televisiu, volia ser actriu i em va costar molt arribar a tenir el respecte i la consideració dels companys, dels directors, de la crítica.

Diu que és una actriu compromesa amb la cultura. Què ha de tenir un paper perquè es decideixi a interpretar-lo o a muntar-lo, com a productura?

Fonamentalment que plantegi preguntes i contingui reflexions sobre l'èsser humà i la societat. M'agrada el teatre i el cinema que té un punt de vista crític sobre qualsevol tema. No m'agrada l'entreteniment i per això el vaig deixar fa molts anys per fer el que realment em mou. Ho estic aconseguint amb esforços i tenacitat.

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona seria la culminació d'aquests esforços?

Arribar a fer un espectacle que és l'adaptació d'una novel·la d'un autor com Stefan Zweig, que s'ha fet molt poc en castellà i en català, amb música en directe... és una prova de foc.

Als anys noranta vaig rebutjar un contracte milionari amb una televisió perquè el meu objectiu era ser actriu, no famosa

Silvia Marso actriu - Sergi Alcàzar

D'aquesta novel·la, de la qual se n'han fet diverses adaptacions al cinema, tracta temes molt actuals: la llibertat, la salvació, la possibilitat de triar per un mateix..

I dos temes encara tabú. L'un, que la dona sigui més gran que l'home en una relació. El president francès Emmanuel Macron ha hagut d'aguantar tota mena d'atacs perquè la seva dona té vint anys més que ell. L'altre, la ludopatia. Quan vam muntar l'espectacle a Madrid vam estar amb una associació d'ajuda a la ludopatia de Madrid i ens van dir que cada vegada hi ha nois més joves ludòpates com a conseqüència de les consoles i maquinetes. La llavor de la ludopatia no és guanyar diners, és guanyar. El fet de guanyar provoca una reacció química addictiva i els nens, encara que sigui matant marcianets, també viuen aquest procés. Per això ens van dir que era important que la gent jove veiés l'espectacle. De fet, el protagonista, interpretat per Marc Parejo, explica com va començar i és molt interessant aquesta reflexió sobre un fenomen cada vegada més estesa.

Mai havia estat tan fàcil, suposo.

Des de casa teva amb el mòbil, sense anar a cap casino ni partida, ni maquineta, pots accedir-hi.

Aquest drama de la ludopatia li és proper...

Ho vaig patir per part del meu pare i és terrible. És una malaltia que no té cura. Un ludòpata ho és sempre, el que deixa és de ser és jugador, quan no practica.

Què n'ha après de l'obra?

El que em va fer decidir a muntar l'obra i em va semblar la reflexió més profunda de l'obra, fins i tot que m'ha fet replantejar la meva pròpia vida, és descobrir com explica Zweig que l'ésser humà es pensa que és lliure i està totalment condicionat per moltes coses exteriors: la societat, l'estatus, la religió, la hipoteca, la família, la teva pròpia covardia... La vida va passant i quan arribes a una certa edat et planteges, la meva vida és el que jo havia somniat? Stefan Zweig s'ho planteja a través del personatge de La senyora C., que per la seva condició d'aristòcrata i dona, no va prendre mai cap decisió. Fins que arriba un dia que, per força, ha de prendre decisions.

Quines han estat les convencions que ha hagut de trencar per arribar on és ara?

La vida està tota condicionada per prejudicis, per pors... Jo amb la renúncia al contracte milionari que t'explicava, vaig trencar amb el camí de figura mediàtica i popular que el fet d'haver començat a treballar a la televisió m'havia portat a prendre. Vaig prendre una decisió, trencant amb el meu destí de famosa, i vaig dir, ja n'hi ha prou, sóc actriu i com a actriu he de fer la meva carrera. Vaig canviar la meva vida, realment.

El seu personatge és una dona madura, en quina mesura les actrius quan arriben a una certa edat pateixen la manca de papers?

Sóc membre de la junta directiva d'ACIMA (Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales) i estem observant que les dones a l'audiovisual espanyol només "viuen" fins als 45 anys. Si vingués un extraterrestre i veiés només les pel·lícules i les sèries que es fan, pensaria que les espanyoles morim a aquesta edat. De cada 10 pel·lícules només hi ha un personatge per a una dona més gran de 45 anys, que fa de mare o de jutgessa. Les dones a partir de 45 anys no podem fer una altra cosa.

Les dones només poden ser molt joves o molt grans en el món del teatre o el cinema?

Hi ha un clot, la teva vida com a actriu desapareix. A mi, afortunadament, no m'ha passat però és a França, Alemanya o Itàlia no passa. I és que a més, els consumidors de bona literatura, de cinema d'autor, són dones i més grans de 45 anys. Hi ha un trencament entre la indústria i la realitat: si nosaltres som les consumidores majoritàries, per què no fan més productes fets i pensats per a nosaltres? I per què no s'està descrivint la societat tal com és? Hi ha moltes coses que poden dir aquestes dones.

L'obra parla de dos temes tabú encara avui: les relacions en que la dona és més gran que l'home i la ludopatia

Silvia Marso actriu - Sergi Alcàzar

La campanya #seractriués posava de manifest totes les dificultats que trobava una actriu pel sol fet de ser dona. Quines situacions s'ha trobat en aquest sentit?

Quan era més jove es capficaven en fer de mi una "tia bona", de noia desitjable, de sex-symbol, però jo vaig lluitar molt contra això. Mentre he pogut triar no he estat mai una sex-symbol, perquè no penso que ho pugui ser o ho hagi de ser. Però la indústria si eres jove, creia que havies de ser, automàticament, una sex-symbol. Per què? I si no vols ser-ho?

A més, això vol dir que una actriu ha d'estar sempre guapa, prima, bonica...

Com que no he volgut ni tan sols que algú plantegés que jo podia ser una sex-symbol, aquest tipus de servituds no les he patit. No he patit aquest clot, aquest parèntesi que acostumen a passar les actrius quan deixen de ser una noia jove per passar a ser una dona madura. Quan vaig fer El zoo de vidre, per exemple, em vaig envellir voluntàriament, vaig transformar-me físicament i voluntària. I els cartells que hi havia per tot arreu estava envellida i un taxista em va reconèixer per la veu i em va dir que estava content de veure'm, perquè m'havia vist molt gran als cartells i ara veia que només era una creació del personatge. Això també era una reivindicació: per què una actriu ha d'estar sempre guapa i jove?

De fet, en el seu cas ha hagut de muntar-se vostè mateixa l'obra i produir-se-la...

L'he muntada jo amb els meus préstecs i les meves hipoteques. Quan vaig anar al Ministeri de Cultura a demanar algun ajut em van quasi felicitar. A més, era l'única obra que es va fer l'any 2017, en els 75 anys de la mort d'Zweig. Després es van fer altres coses, però tot plegat m'ha donat tanta força que al capdavall és el que diu l'obra: si tu creus en una cosa, has de trencar amb tot i arriscar-te.

Creus que el món artístic és un món molt masculí, encara?

Jo tinc moltes amigues directores, creadores, actrius... És un molt bon moment per la dona. Li acaben de donar el Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri de Cultura a Yolanda García Serrano, que és molt amiga meva. Hi ha molts casos de dones que admiro i estan sent reconegudes.

Per acabar, vostè va conèixer personalment Ava Gardner. Com era?

La vaig conèixer en el rodatge d'una sèrie que es deia Harem, amb Omar Shariff, Sarah Milles i Ava Gardner, i que es va rodar a Còrdova. Tenia un paper molt petit i un dia estava fumant a la porta de la seva rulot m'hi vaig acostar. Parlava molt bé el castellà i amb molta vergonya, li vaig demanar un consell. Em va dir: "Tranquil·la, nena, en aquesta professió no s'hi arriba mai". M'ho deia una de les grans actrius de Hollywood... i no ho he oblidat mai. Per això continuo lluitant encara, perquè no s'hi arriba mai.

Ava Gardner em va dir: "Tranquil·la, nena, en aquesta professió no s'hi arriba mai"

Silvia Marso actriu - Sergi Alcàzar