Sílvia Bel Fransi (Barcelona, 1982) és una ment inquieta. Poeta, llicenciada en Periodisme i màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes, també estudia teatre, un altre domini que li escau perquè als recitals hi posa en solfa molt més que la veu, ara es cobreix el rostre amb pintures de guerra (o d’amor), ara es posa un nas de pallasso o un barret, més que recitar o dir els versos, els interpreta: modula la veu, gesticula, juga amb les pauses i amb les mirades, desplega els poemes davant del públic amb més recursos de l’habitual. 

I no obstant tota aquesta celebració de la posada en escena, Bel afirma que troba plaer tant quan l’escriu com quan la diu, la poesia, però que si s’ha de mullar, “com que el plaer més fondo és el més íntim, diria que l’orgasme arriba en escriure-la, secretament, sense que el món sàpiga que estic en comunió amb aquell moment màgic de creació”.

Aquest ha estat l’any de la publicació del seu quart poemari, Deixar anar. Soliloqui en mi sostingu(Viena Edicions, 2018), amb què Bel ha volgut abraçar “el buit, el gran misteri, la perfecta paradoxa, el dubte definitiu” i, alhora, “dir adéu al masoquisme i l’angoixa dels amants, sense ànims de venjança, només de commoció”. 

Abans, havia “alliberat el crit de l’amor lèsbic” amb L’esbós (2010), s’havia “desprès de la rebel·lia silenciada” amb Fila índia enfora (2012), i se li havia escapat “aquell somriure que acompanya el dolor” amb Lluíííís (2015).

Inquieta, dèiem. Quan li demanem uns versos que la defineixin, ens regala aquesta petita càpsula: “Sempre espero algú. Encara que sigui a mi mateixa”. 

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Segurament, si m’haguessis fet aquesta mateixa pregunta fa anys m’hagués atrevit a contestar-te què és la poesia. Avui se’m fa massa gros, profund i pretensiós, l’interrogant. I aquest misteri és també l’essència poètica. Allò que no es pot explicar amb paraules, paradoxalment, és la poesia. Aquell respir que es deixa entreveure en els versos, però que no acaba de tancar-se mai, de concloure’s mai. La poesia és només la inclinació cap a alguna veritat.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la? 

Pensar i parlar en termes absoluts no m’acostuma a portar bons resultats. Per tant, no sé si és millor llegir-la o escoltar-la. Hi ha un temps per a cada cosa. El temps de descoberta va ser cap als 6 o 7 anys. No ho recordo bé. Deuria ser de casualitat, com els esdeveniments que ens acaben marcant la vida.

Per què n’escrius?

Ara farà ja uns mesos que no escric gairebé ni una ratlla. Potser m’és més fàcil contestar-te la pregunta de per què no escric. No escric per obligació, ni per exhibició, ni per exercitar-me. Escric només quan no puc més, quan sento que alguna cosa ha de canviar i el mer raonament no em porta a un lloc on em senti transformada. La poesia sacseja, però també aplana l’emoció. En aquest sentit, la poesia relaxa l’inquiet i inquieta el relaxat. 

Escric quan sento que alguna cosa ha de canviar i el mer raonament no em porta a un lloc on em senti transformada”-Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Que cadascú faci el que vulgui. Hi ha persones més auditives (que troben més plaer en què algú els reciti) i, d’altres, més visuals i mentals (el poema els passa més per l’aturar-se en les paraules, els versos, sense l’efímer del directe). Jo trobo plaer en escriure-la i en dir-la. Però si m’he de mullar, com que el plaer més fondo és el més íntim, diria que l’orgasme arriba en escriure-la, secretament, sense que el món sàpiga que estic en comunió amb aquell moment màgic de creació.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Sempre llibretes. Mai tecnologia. Si surto de casa amb el quadern d’idees jo ja vaig tranquil·la. Sé que si en algun moment, com tu dius, se’m dispara la mirada poètica, podré donar-hi sortida. Si vaig sense papers, inconscientment, sento un buit. Com si estigués a punt de trair la inspiració, en el cas que arribés.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Acostumo a escriure a casa. Però no és una rigidesa imposada, ni que em condicioni l’espai, simplement que a casa em trobo molt connectada amb mi mateixa. I sí, acostuma a ser al matí en dejú, quan el món encara està despertant i no hi ha soroll social.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Un híbrid. Potser els primers poemes d’una etapa vital els escric sense concebre’ls com a obra, però poc a poc me’n vaig adonant que allò té un fil i llavors m’aturo i començo a fixar l’atenció en aquesta nova temàtica. Em poso llavors les ulleres d’estar engendrant una obra.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Quan no grinyola. Quan no em canso de dir-lo. Quan ja no sabria com dir-ho d’una altra manera. Llavors el dono per acabat. Tanmateix, el temps, fa que la mirada sobre el passat també canviï i allò que potser vaig validar en un moment, després ho enviaria a les escombraries.

Quan no grinyola. Quan no em canso de dir-lo. Quan ja no sabria com dir-ho d’una altra manera. Llavors dono el poema per acabat

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Crec que el públic, en general, aprecia l’autenticitat. Primer transformem-nos nosaltres com a artistes o creadors i, el públic, ja s’aproparà si hi veu alguna ressonància.

Paral·lelament, també afegiria la pregunta: “Com podem fer per no perdre lectors o públic als recitals?”. Doncs buscant innovació, noves veus, arriscant, preguntant a la gent què li agrada. El cercle poètic és molt de capelletes i caiem en les inèrcies de programar sense arriscar gaire.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

Conscientment, no en segueixo cap. Però en el fons, és evident que totes venim d’una tradició i que voler ser genuïna pot semblar pretensiós.

Et sents part d’una generació?

No.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

Chantal Maillard, Philip Larkin, Roger Wolfe, Cristina Per Rossi, Joan Margarit.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

“Sempre espero algú. Encara que sigui a mi mateixa”.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Primer hauríem de definir “viure de”. És evident que la poesia és un gènere minoritari dins d’un món precaritzat com és la literatura. Si a això després hi afegim una llengua minoritzada com el català i el fet de ser llegida com a dona, i com a dona lesbiana, doncs encara dificulta més fer una aposta única per donar-li a la poesia un espai de treball i un motor d’independència econòmica. Però això depèn de molts factors. Segurament, autors espanyols, francesos o anglesos que escriguin amb llengües amb més lectors, se’ls eixampla el camp d’actuació. A mi ja m’està bé no centrar-me només en la poesia, que és un àmbit de llibertat. Segurament, si es convertís amb “la meva feina” prioritària, no la gaudiria tant.

Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

Moltes. Però me les guardo per mi.

Sílvia Bel BY PEPA VIVES (2)