El sexe, i les seves contraindicacions, és l’eix del 99 per cent de les comèdies juvenils cinematogràfiques i televisives de les darreres quatre dècades. En alguns casos, el tema es tracta des de la irreverència, amb esperit bandarra i fins i tot incorrecció política (algunes, si s’estrenessin avui, posarien histèrics els guardians de la moral col·lectiva); en d’altres, el sexe s’utilitza com a pretext per aprofundir en els desafiaments de la maduresa i la dura recerca de la pròpia identitat. En aquest sentit, els 80 van ser molt lliures i bojos, però reflexius i amb consciència generacional; els 90 van ser estripats, bocamolls i tendents a la hipèrbole, però també més moralitzants; mentre que el nou mil·lenni, especialment a la darrera dècada, s’hi ha introduït un factor abans inexistent: la vocació pedagògica. Potser perquè hi ha més accessibilitat que mai al producte audiovisual, els creadors prefereixen obrir els debats que no obviar-los. Això acostuma a ser bo, sempre i quan no vagi en detriment de la narrativa i del necessari marge perquè l’espectador senti que pot dir-hi la seva. Afortunadament hi ha qui troba l’equilibri entre explicar una història i convertir-la en un índex. I Sex education és, en coherència amb el seu títol, la perfecta suma entre comèdia enginyosa i manual de supervivència. 

Sex Education Netflix

Aquesta sèrie de Netflix no explica res que no s’hagi vist abans en nombroses produccions cinematogràfiques o televisives. El protagonista, Otis (un excel·lent Asa Butterfield), té mala peça al teler, perquè resulta que la seva mare és una terapeuta sexual molt reconeguda i ell, en canvi, té seriosos problemes per exercir la seva pròpia sexualitat. Arriba a fer veure que es masturba per semblar un adolescent normal i evitar que la mare tingui la temptació de “tractar-lo”. Per una sèrie de circumstàncies, Otis acaba descobrint que allò que ha escoltat a casa des de petit és molt útil a la seva vida diària: els seus consells sobre sexe, els mateixos que no s’aplica a ell mateix, resulten ser molt pràctics per als seus companys d’institut. A partir d’aquesta premissa, Sex education explora llocs comuns del gènere i juga obertament als seus clixés (sobretot en el rol que adopta cada personatge dins del microcosmos acadèmic), però amb la gràcia de ser-ne molt conscient i aprofitar l’avinentesa per a riure-se’n amb ànima corrosiva. Ho aconsegueix amb uns diàlegs àgils i ben escrits, que posen el dit a la nafra dels tòpics associats a l’adolescència i aquella cosa tan condescendent de la mirada adulta, però també amb una posada en escena que apel·la tant a les pel·lícules de John Hughes com al motllo eixelebrat de American Pie. Tot això sense perdre de vista la seva clara voluntat pedagògica, que si bé en alguns moments es fa massa evident, en d’altres sap introduir-se amb subtilesa en una estructura molt hereva de la comèdia d’embolics. L’únic a lamentar de la sèrie és que Gillian Anderson, que interpreta la mare del protagonista, no hi aparegui més: el seu personatge, a banda de ser un dels llaminers de la funció, constata de nou el carisma d’aquesta meravellosa actriu.