Una de les claus de l’estil de M. Night Shyamalan és la seva capacitat de mostrar el fet sobrenatural des d’una perspectiva íntima i realista, convertint cada racó de la nostra quotidianitat en l’escenari potencial de grans històries fantàstiques. Això val pels contes de fantasmes, pels còmics de superherois i per les invasions extraterrestres; pels boscos i els seus monstres i per la personalitat i els seus trastorns. Tot en Shyamalan és susceptible de fer por, perquè poques coses fan més por que aquelles que emanen de la nostra intimitat, de la pèrdua de confiança en els espais que considerem propis i inviolables. És un director que juga extraordinàriament bé amb el punt de vista, amb la diferència de percepcions sobre una mateixa realitat i ens força a mirar dues vegades allò que donem per sobreentès. Servant, la sèrie de Shyamalan per a la nova plataforma d’Apple, és la perfecta síntesi de les seves fixacions. Com acostuma a passar amb ell, explicar l’argument no és garantia de res, perquè la trama va autoesmenant-se fins a situar-nos en la certesa que res no és el que sembla. Però es pot aventurar a dir que és la història d’un matrimoni que ha d’afrontar la mort del seu fill a les poques setmanes de néixer. Ella, que no accepta la pèrdua, tracta un nino com si fos un nadó viu, fins al punt que contracta una mainadera. El seu marit, per consell dels psicòlegs, li segueix el joc. Però la presència de la mainadera, que també es comporta com si el nino fos un nen real, desencadena una sèrie de successos cada cop més estranys.

Servant Apple

Servant no és una sèrie de grans ensurts i subratllats musicals. Amb un ritme pausat i sens estridències, va desgranant els elements que alteren l’espai domèstic i els converteix en generadors d’una inquietud cada vegada més tangible. Al principi, des de l’estranyesa que provoca la situació, i a mesura que avança va omplint l’atmosfera de detalls tèrbols que ens convencen que qualsevol cosa és possible. Que hi ha detalls que no sabem i que alberguen terribles veritats, que les intuïcions ens porten a camins que no volem transitar. Com gairebé tot el cinema de Shyamalan, Servant és un exercici de suspens que ens porta a reconèixer tot el que ens envolta com a fràgil i aparent. Quan la sèrie ens fa una revelació, aquesta no ens provoca cap desassossec, perquè és el punt de partida d’un nou enigma que apel·la a les nostres inseguretats. En aquest sentit, un dels millors personatges de la funció és el de la mainadera, interpretada per una magnífica Nell Tiger Free. Cada cop que entra en escena, l’ambient s’enrareix fins a límits insospitats, emmirallant-nos a la pèrdua de control sobre el nostre propi espai. És per això que la sèrie acaba essent tant una evolució de l’estil de Shyamalan com un sentit homenatge a Polanski: a les seves imatges hi palpiten El quimérico inquilino i La semilla del diablo, dues mirades imprescindibles als terrors que habiten a casa nostra.