El primer que convindria dir d’aquest nou Perry Mason estrenat a HBO és que té poc a veure amb l’advocat de la sèrie emesa durant 1957 i 1966 o amb els posteriors telefilms produïts a partir de 1985, i que a casa nostra van popularitzar TV3. Resulten familiars els noms dels personatges i hi ha alguna picada d’ullet a la font d’inspiració, però ens trobem davant d’una reinvenció del seu protagonista que juga a dues bandes. En una, aposta per una relectura del noir clàssic, tant en la narrativa com en l’estètica, a l’altra ens presenta un home erràtic i ple de ferides obertes molt propi del nostre temps.

Aquest Perry Mason no és el defensor de la llei íntegre i forts principis ètics que tan bé va encarnar Raymond Burr, sinó un ésser a la recerca de brúixola moral en una societat corrupta i deshumanitzada. Només cal veure el cas en què treballa: el segrest i assassinat d’un nadó, exposat amb tot luxe de detalls escabrosos i un component sexual que no havia tret el cap ni per insinuació a la sèrie original. En aquest sentit, no podien haver escollit un actor més adient que Matthew Rhys per interpretar-lo, perquè el protagonista de The Americans té el carisma i  l’ambivalència imprescindibles per fer-lo creïble. Funciona com a investigador desmanegat i traumatitzat dels anys 30, però també serviria com a demiürg d’un thriller ambientat al segle XXI. Assumint que és una preqüela que vol explorar els orígens del personatge, falta veure si el recorregut d’aquesta sèrie de vuit episodis ens acaba portant al Perry Mason de l’imaginari col·lectiu o, per contra, decideix trencar amb tot i refundar-lo de dalt a baix.

Perry Mason HBO

Perry Mason Foto: HBO

Les diferències en el to i el contingut respecte a l’original són tan acusades que, efectivament, podria haver dut un altre títol i no hauríem notat la diferència. Però també és cert que ja tocava veure un reboot d’una icona televisiva que no es deixa endur pel factor nostàlgic i la treu de la seva zona de confort. Era molt fàcil recuperar Mason per a una sèrie de judicis més tradicional, de les de cas per episodi i relació espurnejant amb la seva companya de fatigues. Però en lloc d’això es nota que els seus responsables han considerat que la modernització d’un personatge com aquest només era factible si se l’allunyava d’un cànon que ja és pràcticament testimonial a la televisió actual. Per això l’embolcallen en aquesta aureola de “noir” clàssic que bascula entre el clixé de gènere i la seva subversió. Hi ha escenes que semblen extretes d’una pel·lícula dels anys 40 i d’altres que transpiren una singular atemporalitat. Hi ha moments plens de subtileses i també uns desarmants esclats de violència. Tot plegat, però, funciona amb una precisió gairebé mil·limètrica i potser aquest Perry Mason no ens evoca aquella sèrie en què jugàvem a endevinar qui havia comès el crim, però viu en un món que s’assembla molt més al nostre

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat