El asesino sin rostro, sèrie documental de sis episodis estrenada a HBO, es basa en el llibre homònim (a casa nostra editat per RBA) que recull l’exhaustiva investigació de la periodista Michelle McNamara per identificar un assassí i violador que va actuar a Califòrnia durant els anys 70 i 80. Un bon dia el psicòpata, molt metòdic tant en el seguiment de les víctimes com en l’execució dels seus assalts, va desaparèixer sense deixar rastre, i McNamara es va obsessionar amb la seva captura fins que va morir, l’any 2016, per una sobredosi accidental.

Si El asesino sin rostro és, d’entrada, un true crime diferent dels que s’acostumen a veure a les plataformes és justament per la personalitat de McNamara i la voluntat de tots els implicats (des de la creadora Liz Garbus fins al marit de la periodista, l’actor Patton Oswalt) per fer justícia al seu llegat: l’aproximació que s’hi fa a la protagonista i els seus clarobscurs, a les seves motivacions i les renúncies que se’n derivaven, configuren un paisatge humà que allunya el resultat de la simple exposició d’un cas i la seva resolució. En molts aspectes, McNamara s’acaba erigint en la perfecta metàfora del paper de l’espectador davant aquelles coses que succeeixen al seu voltant i que, li agradi o no, l’interpel·len. El que va passar a Califòrnia no correspon només a un temps i a un lloc. És una xacra, la impunitat, que preval i continua passant al costat de casa.

El asesino sin rostro 2

L'escenari d'un crim de la sèrie documental El asesino sin rostro. Foto: HBO

Homenatge i denúncia

La sèrie és esplèndida perquè no es limita al retrat del demiürg (amb veu d’Amy Ryan quan s’evoquen els seus textos) sinó que el relat aprofundeix a molts més fronts. Per una banda, és un homenatge a víctimes i supervivents, a les quals es dóna veu sense recórrer a grans artificis de muntatge. Tots els testimonis són esfereïdors, i la seva atenció al detall és terrorífica. Sovint, com a l’entrevista a un matrimoni en què ella ho rememora tot amb precisió i ell ha preferit oblidar-ho, són les mirades i els silencis els que resulten profundament pertorbadors, perquè fan visible una trencadissa emocional impossible de reparar. Per altra banda, funciona també com denúncia de la insistència a minimitzar els crims sexuals, fent que les víctimes se sentin que no se les escolta i abocant-les a un estigma que ara, dècades després dels fets que es documenten a llibre i sèrie, encara persisteix a la nostra societat.

El asesino sin rostro 3

La sèrie El asesino sin rostro és un homenatge a víctimes i supervivents. Foto: HBO

I finalment El asesino sin rostro també és la brillant crònica d’una obsessió que va cristal·litzar en hores i hores d’investigacions intempestives i recol·lecció de dades que, al final, van donar els seus fruits. McNamara no va arribar a veure’ls i la sèrie vindria a ser un sentit agraïment dels seus i de totes aquelles persones que ella ha ajudat a que dormin més tranquil·les. Però igualment, entre reconstruccions de fets i deduccions nocturnes, la sèrie t’impregna de tristesa perquè és, en essència, un retrat sobre la pèrdua. En això també és un true crime allunyat dels tòpics: no hi ha un ús mòrbid o tendenciós del dolor, sinó que te’l mostra amb una naturalitat desarmant. Per això acabes ficant-t’hi tant i acabes entenent tan bé el viatge de McNamara.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat