L'escriptor i periodista Sergio del Molino (Madrid, 1979) és especialment conegut pel seu llibre La España vacia (Turner, 2016), un assaig sobre el desequilibri territorial entre el camp i les zones urbanes que ha trascendit més enllà de l'àmbit literari per introduir-se en el debat polític i social. Però Del Molino és un autor de llarg recorregut, que va debutar l'any 2009 amb els relats compilats Malas influencias i el reportatge Soldados en el jardín de la pazLa hora violeta, on narra la malaltia i mort del seu fill, el va fer entrar en una nova dimensió de la seva particular literatura de no-ficció. Ara, amb La piel, l'escriptor confegeix un "catàleg de monstres" que pateixen la mateixa malaltia que ell, la psoriasi, per reflexionar sobre conceptes com la paternitat, l'herència, el mal, la profunditat o el racisme. Parlem amb ell per telèfon.

Sergio del Molino (C) Patricia Garcinuño 6

Com ha viscut el fet de treure un llibre en un moment com aquest?

El llibre el vaig lliurar al gener i estava programat per sortir a la primavera, coincidint amb la Feria del Libro. Al final l'editorial va decidir treure'l com un dels primers llibres després del confinament i em sento una mica conillet d'índies editorial. El que facin amb mi ho aplicaran als altres escriptors, m'imagino (riu). Ara mateix les sensacions són molt bones.

Li ha servit per a alguna cosa el confinament?

Literàriament ha estat totalment improductiu. Jo porto confinat, treballant des de casa, deu anys. Ara he estat més a casa, perquè viatjava molt i això ha desaparegut, és veritat. Però com que la situació ambiental és de molta ansietat, amb la por al contagi i tot plegat, i el nostre fill ens ocupa molt de temps no he pogut escriure cap Guerra i Pau (riu).

Ara que feia referència al seu fill, un dels motius per escriure La piel ha estat ell, oi?

En realitat tots els llibres que escric són una mica per ell. Els fills expressen la seva desaprovació cap als pares de moltes maneres i els escriptors els ho posem molt fàcil perquè una manera d'expressar que no els importem res o que ens odien és no llegir els nostres llibres. Jo, per si de cas, li he anat posant trampes, dedicant-li o incorporant-lo d'alguna manera dins dels llibres, per obligar-lo de més gran a tenir, almenys, la curiositat de veure què dic d'ell. És una mena de trampa o de parany perquè s'hi acosti. Més enllà de la broma, que no ho és tant, penso que a la literatura amb un enfocament tan autobiogràfic com la meva, hi ha coses que als fills no els direm mai en persona. La comunicació amb els fills sovint és complicada i a vegades ens morim sense arribar a dir segons què. Jo, almenys, puc deixar-les insinuades als llibres, deixar per escrit qui sóc.

La comunicació amb els fills sovint és complicada i a vegades ens morim sense arribar a dir segons què. Jo les deixo escrites als meus llibres

La psoriasi és una malaltia genètica, per tant, m'imagino que la idea d'herència és molt present.

La malaltia és una maledicció que deixes als teus fills i tot i que se sol saltar alguna generació el seu perill latent hi és, sempre. Intento crear una mica de bellesa per fer-me perdonar pel meu fill que li deixo com a herència uns gens maleïts, tot i que espero deixar-li alguna cosa millor que no pas la possibilitat d'emmalaltir com he fet jo. Però com dius, hi ha la idea del llegat que, de fet, travessa tota la meva literatura, tant com receptor de llegats aliens com de transmissor del meu llegat. Potser perquè sóc un gos sense raça ni pedigrí, un noi de barri fill d'una família sense història, sempre m'han interessat les famílies que en tenen. Quan a la Universitat vaig conèixer gent amb ancestres il·lustres i em feia molta enveja. Això em va portar a mi a crear aquest sentit de l'herència, del llegat i dels ancestres a través de la meva literatura, encara que jo no tingui ni nobles ni guerrers al meu arbre genealògic ni cap casa pairal enlloc. A través de la literatura he creat una genealogia pròpia, potser més interessant que la que ens ve donada.

Qualifica el llibre com un catàleg de monstres. Realment se sent així?

Constantment i des del principi, quan va aparèixer-me la malaltia. També des d'un punt de vista paranoic, sóc conscient que he exagerat la mirada externa i que no m'han mirat tant com jo crec que m'ha mirat i no m'han jutjat i condemnat tant com jo crec que han fet. Estic convençut que bona part del sentiment de repulsa era més al meu cap que a la mirada dels altres. He sentit aquesta monstruositat des de sempre, però no com una qüestió d'autocompassió, sinó perquè em sento part d'aquesta tradició monstruosa. D'aquesta estirp dels que són retirats com a empestats de la civilització o de la normalitat perquè la seva condició física surt del que és acceptable i del que es considera bell i modèlic. Aquesta monstruositat parteix d'un sentiment de solitud, justificat o no justificat. A vegades et menyspreen de veritat i de vegades t'ho imagines tu, però el més important és com et sents tu. A vegades et sents com una mena de Fantasma de l'Òpera i no ho pots evitar. Has d'anar modelant la teva personalitat i t'afecta la manera de crear-te la identitat.

Em sento part de l'estirp dels monstres que són retirats com a empestats de la civilització i la normalitat

La malaltia se li va manifestar a 20 anys, però quan ha trigat a convertir-la en matèria literària?

Fins ara no ho havia fet i si ho faig ara és per un procés molt lent de decantació, com van sorgint els meus llibres. El llibre va sortir una mica sense voler i per casualitat, perquè a mi m'interessaven les vides de personatges cèlebres –aquesta galeria de monstres que surt al llibre, que no és tota la que vaig reunir– que tenien la meva mateixa malaltia. Ho vaig aplegar com a curiositat i passatemps, però de mica en mica, com que sóc molt obsessiu vaig anar acumulant molt de material fins que vaig veure que tenia feta una mena de tesi doctoral sobre personatges cèlebres monstres i potser tocava fer-ne alguna cosa, si més no per rendibilitzar la fortuna que m'havia gastat en llibres! M'interessava sobretot explicar-me a través dels altres i em vaig adonar que explicant la vida dels altres que la psoriasi també havia estat molt important per a mi. Aquesta reflexió podria vertebrar l'eix del qual al principi era només una mena de col·leccionisme estrany.

Un dels personatges destacats d'aquesta galeria de monstres és Ióssif Stalin, de qui d'alguna manera ve a dir que els seus crims són fruit de la malaltia que el tenallava.

Jo ho dic de manera explícita, però és que hi ha corrents historiogràfics que ho defensen. Podem explicar els esdeveniments històrics a través de factors econòmics, polítics, socials, però també hi ha qui defensa que el caràcter i les condicions de qui ocupa el poder determina aquesta mena d'esdeveniments. Podem creure que hi ha forces irresistibles i incontrolables que hi condueixen, però al capdavall les guerres les declara algú. Hi ha historiadors que defensen que la Primera Guerra Mundial, que va ser un cúmul de molt males decisions polítiques, es va deure a la mala jeia que tenien quatre o cinc ministres de la guerra d'aquell moment! Això és molt suggeridor, i crec que amb Stalin passa el mateix. És algú que exerceix un poder absolut i el seu caràcter repercuteix sobre tota la política de l'URSS i de tot el món. No és cap bajanada creure que la psoriasi que patia, el dolor i la picor que tenia, influís en les seves decisions més cruels.

La malaltia és una maledicció que deixes i jo intento fer bellesa per fer-me perdonar pel meu fill

Sergio del Molino (C) Patricia Garcinuño 2

Hi ha un moment en què diu que encara que Paul Valéry digués que el més profund és la pell i no pari de parlar d'ella, la pell no hauria de ser tan important.

Ho dic en un capítol on medito sobre la resistència a tractar-me, que és alguna cosa que ha passat a tots els qui hem patit un problema de pell i, especialment un problema de pell greu. En el cas de la psoriasi és una malaltia molt estesa però que la majoria de la gent la pateix d'una manera molt lleu, més enllà d'una molèstia i una mica de vergonya, però quan és greu pot portar conseqüències greus per la teva vida. Alhora, és una cosa que passa a la pell i això fa que tinguis una certa mala consciència de dedicar tants esforços i tants recursos a una cosa que no l'hauria de tenir, que sembla una qüestió cosmètica però que és molt profund. La pell és el regne de la superficialitat, no hi prestem atenció i sembla que és mal vist dedicar-s'hi massa, com si fos una frivolitat, però en realitat la pell és molt important i revela moltes coses.

La psoriasi, de fet, és un excés de pell.

És un excés de producció de pell, sí. Una reacció del sistema immunològic, una reproducció embogida de cèl·lules com en el cas del càncer. És el mateix cos accelerant-se, posant en marxa un procés de creixement bestial.

La pell és el regne de la superficialitat, però en realitat la pell és molt important i revela moltes coses

No tots els monstres, com vostè diu, van convertir la malaltia en crims. L'escriptor nord-americà John Updike va convertir-la en literatura.

De fet Updike és qui millor ha escrit sobre la malaltia. La va sublimar molt, amb una novel·la, potser de les seves millors obres, El centaure, protagonitzada per un alter ego seu que té psoriasis i que és molt dura. És un personatge que s'odia molt a si mateix i que no té res a veure amb la manera com m'enfronto a la malaltia. Al capítol que li dedico parteixo de les seves memòries, on parla de "la seva guerra amb la seva pell", un dels textos més corprenedors que s'han escrit mai sobre la psoriasi i sobre el dolor i el patiment que produeix a la pell. Hi havia de ser, perquè és potser l'escriptor que li ha dedicat més atenció i que ha reflexionat més. Els altres escriptors, com Nabókov, no ho han convertit en literatura i sabem que tenien psoriasis per testimonis. El capítol que li dedico, on agafo el que ell explica dels seus viatges a Anguila per convertir-lo en una fabulació, em permet enllaçar amb el tema del racisme, per exemple, i poder-me projectar a través d'ell. Quan parlo d'Updike estic parlant una mica de mi mateix, com passa pràcticament amb tots els capítols.

Algunes claus de la vida i l'obra de Nabókov, però, tenen a veure amb la psoriasi que patia.

Com enfoca temes com la consciència del cos hi tenen molt a veure. Sublima la sensualitat, per exemple a Lolita, però també a Ada o l'ardor o Foc pàl·lid. Els seus personatges són hiperestèsics. Les aromes, les textures, els colors, les secrecions del cos són molt presents i la pell té una dimensional extrasensorial molt poderosa. Això revela que era molt conscient del patiment que li provocava la seva pròpia pell. De fet, un dels trets que tenim els malalts de la pell és que no ens podem oblidar mai del nostre cos. El cos, amb les seves picors, les seves molèsties, els seus dolors, ens recorda permanentment que no ens podem abstraure del cos. Només el pensador Ernst Cassirer, que no surt al llibre, va ser capaç de transcendir el cos i aconseguir abstreure'n, perquè els escriptors amb psoriasis tots se centri en el cos.

El cos, amb les seves picors, les seves molèsties, els seus dolors, ens recorda permanentment que no ens podem abstraure del cos

Què va suposar descobrir que Nabókov, a qui admira, patia la mateixa malaltia.

Quan descobreixo que una figura que admiro i estimo com Nabókov pateix la mateixa malaltia que jo encara li tinc més simpatia. Sento que compartim una cosa molt íntima i, alhora, molt incòmoda però que fa que el pugui entendre millor. És algú més proper i a qui tinc més simpatia. Nabókov és el personatge a qui tinc més estima i simpatia de tots els que surten al llibre, sobretot perquè ell mateix és un senyor encantador i delicat, abstret en la seva literatura, obsessionat amb les papallones, a qui et vénen ganes d'adoptar. Saber que, a més, tenia psoriasis, era per sentir-lo com un germà de misèries.

La cantant Cyndi Lauper també pateix psoriasis, i destaca el fet que altres dones famoses com Cara Delevingne o Kim Kardashian han patit afeccions a la pell. Segons vostè els homes i les dones afronten de manera diferent la malaltia.

Jo crec que les dones l'afronten d'una manera més directa, no la literaturitzen ni en fan poesia o s'abstreuen, sinó que intenten treure'n una experiència més pràctica i solidària. Quan comparteixen el seu patiment ho fan amb un propòsit d'ajudar a les altres dones o de desafiar un món que, en el cas de Cara Delavinge, per exemple, sanciona a les models amb imperfeccions a la pell. Ella ha combatut d'una manera, no diré que valenta que és un adjectiu molt devaluat darrerament, però sí que d'una manera molt decidida. No hi ha, però, una literatura escrita per dones que pateixin afeccions de la pell, potser perquè encara és més problemàtic per una dona que per un home patir afeccions a la pell.

Com ha aconseguit convertir una malaltia en literatura i fugir de la literatura d'autoajuda i de les lluites exemplaritzants?

No he hagut d'esquivar cap d'aquests perills perquè la meva literatura va en una direcció totalment oposada a això. No m'hauria perdonat fer literatura d'autoajuda i mai he tingut la temptació de fer-ho en aquest registre. Si he escrit aquest llibre, és per explicar la vida dels altres, ocultant-me darrere un joc literari que pugui interessar i divertir al lector. No entenc la literatura d'una altra manera. Mai he fet res d'autoajuda i mai ho faré. Em sembla una forma abjecte de presentar-se a la literatura. Valga'm Déu dir-li a ningú com ha de superar els seus problemes o donar receptes per viure millor. Al contrari, del que es pot esperar de mi és una estona de bona conversa, algunes anècdotes i una mica de companyia, que al capdavall és el que és la literatura. Una companyia agradable sense sermons.

Creu que algú l'afegirà en una futura galeria de personatges marcats per la psoriasi?

Seria molt honrós, però si passa, jo ja no hi seré per veure-ho, i de la posteritat tinc la mateixa idea que Woody Allen al seu llibre de memòries: que tirin les meves cendres a la porta d'una farmàcia. Seria molt bonic, perquè voldria dir que el llibre hauria transcendit més enllà del seu autor, que llavors ja criaria malves.

Jo crec que les dones afronten la malaltia d'una manera més directa, no la literaturitzen ni en fan poesia o s'abstreuen

Sergio del Molino (C) Patricia Garcinuño 3

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat