L'escriptor Sergi Pàmies acaba de publicar L'art de portar gavardina (Quaderns Crema), un recull de contes que és un dels llibres més destacats de la represa literària. Cinc anys després de Cançons d'amor i de pluja, ens trobem amb el Pàmies més autobiogràfic i amarg. Hem parlat amb ell sobre aquest llibre, per mirar d'entendre d'on surten els contes que formen part d'aquest nou volum.


Sergi Pàmies/Guillem Camós

El llibre està travessat per tres grans temes: la vellesa i la mort dels pares, la separació de la parella i el moment en què els fills es fan grans...

Són tres absències. Una evident i constatada de fets consumats que és la mort dels pares. O més aviat, l'absència dels pares, el fet d'aprendre a viure sense ells i a gestionar el llegat sentimental i de figura pública que significaven. L'altra absència és el final de l'amor, i n'hi ha una altra, que no és ben bé absència, que és haver d'aprendre a viure a una distància prudencial dels fills, sense la càrrega d'atenció que requereixen quan són petits.

Podem dir que és un dels llibres més durs en l'àmbit sentimental i humà dels que has escrit?

Crec que és una evolució natural dels últims llibres i que és allò que Paul Auster en diu l'aprenentatge de la solitud. Quan mires enrere t'adones que hi ha tres forats de tres absències, i aquesta coincidència no s'havia produït mai fins ara. Per això pot semblar més melancòlic o més trist, però no hi havia la voluntat de fer-ho així. Sí que és conclusiu, de tancar una època: ja no hi ha els pares, ja no hi ha l'amor i els fills són grans. T'hauràs de buscar la vida a partir d'ara.

Potser sí que, en una tendència que també venia dels darrers llibres -i especialment de l'últim-, és el més autobiogràfic que has escrit fins ara...

Jo sempre he treballat amb memòria, realitat i imaginació. Als primers llibres l'element principal era la imaginació i aquí s'ha invertit. Ara l'element més important d'aquest llibre és la memòria. La realitat hi té un paper, la imaginació, també, però el gruix de molts dels contes és la memòria. D'aquesta mena de proporció no en diria autobiogràfica, perquè no deixa de ser ficció, sinó pròpia de l'autoretrat.

Què significa per tu aquest autoretrat?

La tècnica de l'autoretrat intenta que el pintor o que el fotògraf quedi malament. No és mai complaent: sempre és grotesc o pervers, per exemple. Jo ho he intentat emular als contes, de manera que quan el narrador hi tingués una presència destacada, aquesta no fos en absolut complaent. Això no vol dir que jo no sigui complaent amb mi mateix, per això parlo del narrador.

No ho és gens de complaent, de fet!

A vegades amb aquesta confusió de realitat i ficció he tingut problema problemes. Amb el llibre anterior un germà meu em va trucar preguntar-me si estava bé. Però és bo, perquè vol dir que has aconseguit un efecte de realitat. I aquesta és la gràcia d'un llibre, aconseguir transmetre una sensació autèntica, encara que estigui formada per elements enriquits, deformats, potinejats... És evident que tot respon a un element biogràfic. De fet, tots els meus llibres de contes responen a un element biogràfic.

Jo sempre he treballat amb memòria, realitat i imaginació. Als primers llibres l'element principal era la imaginació i ara en aquest és la memòria

Sergi Pàmies/Guillem Camós

A "Nadala maternofilial" parles dels últims temps de la teva mare, l'escriptora Teresa Pàmies, i la seva tossuderia a continuar escrivint malgrat la malaltia. Si tu de jove més aviat eres reticent a presentar-te com a fill de la Pàmies, aquí li rets un darrer homenatge.

Ja fa alguns llibres en què parlo amb naturalitat dels meus pares, però en el cas de la mare, hi ha una circumstància afegida: tota la seva obra està basada en explicar la seva vida. En els últims temps la meva mare va escriure un dietari caòtic, Noranta anys són massa, que jo vaig corregir o endreçar, però que no ha vist la llum. I em semblava que dins la responsabilitat del llegat de l'absència havia de tancar l'episodi. Amb aquest conte assumeixo la responsabilitat d'explicar com va ser la seva relació final amb la seva gran vocació que era escriure, a través de la gestió d'aquest original, que els meus germans i jo sabem que no ha de veure la llum perquè està escrit en unes condicions difícils, però alhora, no deixo de complir amb la vocació de la mare d'explicar la seva vida fins al final.

En canvi, a "No sóc ningú per donar-te consells", la figura present és el teu pare, el dirigent comunista Gregorio López Raimundo, en el moment que surt de la clandestinitat i tu t'hi rebel·les fantasiejant amb la idea de ser fill de Jorge Semprún, en tantes coses el seu antagonista...

Coincideix amb un període que havia explicat poc com és la meva adolescència, que coincideix amb el moment en què per mi el meu pare passa de ser un heroi clandestí, una mena de "El Zorro" del qual només en tinc una informació mitificada, a la fase típica de voler matar el pare. Això coincideix amb el moment en què es surt de la clandestinitat i es legalitza i, per tant, m'ho posen bastant bé. Per tant, no és un acte cruel, perquè es tracta de desmitificar algú que ja està en condicions de ser desmitificat.

I per què el contraposes, justament, amb Semprún?

Trobo aquesta solució literària de Semprún, que té el morbo afegit que el meu pare era membre de la direcció del partit comunista que va cometre l'aberració d'expulsar dos intel·lectuals de la talla de Fernando Claudín i Jorge Semprún -i que tenien raó, a més a més. A Autobiografia de Federico Sánchez, Semprún és molt dur amb el pare. Per tant, és una heretgia que, de cop i volta, el fill sigui capaç de fer una hipòtesi que és fill de Semprún! El conte, però, no va d'això...

De fet, el més important és la reconciliació amb el pare...

Passem de mitificar els pares a matar-los i d'aquí, simplement, a aprendre a tenir-los com a pares. Javier Cercas diu que som fills de la història que tenim, no de la que hauríem volgut tenir. A mi m'hauria agradat ser fill de Semprún, hauria tingut parents a Santander i hauria anat al Festival de Canes, pràcticament hauria estat un aristòcrata, però sóc fill de qui sóc. I quan tens la sort, com vaig tenir els darrers vint anys, de tractar moltíssim el pare, d'acompanyar com un fill normal un pare normal, no és que t'hi reconciliïs, sinó que per primera vegada practiques una relació que no havies pogut practicar quan aquesta relació estava intervinguda pels mites de la política i la seva interferència permanent.

Passem de mitificar els pares a matar-los i d'aquí, simplement, a aprendre a tenir-los com a pares

Sergi Pàmies/Guillem Camós

Com era aquesta sensació de tenir uns pares amb projecció pública?

Mentre va durar mai va crear cap problema, perquè ells dos una de les coses que tenien era una gran naturalitat. Per extremes i rares que fossin les situacions mai van ser percebudes com a tals. Això també va ser gràcies al fet que jo tenia l'edat idònia, ja que coincideix amb la infància i adolescència. Quan ho revises és quan comences a fer psicoanàlisi i intentes mirar de comprendre-ho. Perquè jo em vaig acostumar a viure des de petit en situacions estranyes, quasi extravagants i, d'aquí, vaig passar a tenir pares públics, amb una gran naturalitat. Perquè no tenia una mare pública, sinó un pare i una mare públics! Però, tot i que, si parléssim amb un psicòleg, apareixerien tot de fantasmes, per mi mai ha estat una càrrega.

La relació amb el teu pare s'articula a través dels silencis...

El meu pare era una persona de molts silencis, suposo que com a conseqüència del fet que havia de parlar molt per la seva feina. Això passa amb els radiofonistes, els monologuistes, etc. que no parlen mai a casa. Sempre estava callat, llegint, i la relació era a través de mirades, d'alguna frase, sempre amb una mena de mateix disc, sense elaborar grans converses, però, alhora, amb una sensació de transmetre't molt d'afecte. Sovint des de la consciència de ser un pare defectuós. I, potser, per això és tan important haver pogut ser després, pare i fill, només.

Al llibre hi ha contes sobre la relació amb els fills...

I jo sóc tot al contrari: el pare present. Molts fills de pares absents som pares massa presents i hem passat de l'absència a l'asfíxia. Som asfixiants...

I patidors!

Excessivament patidors fins al punt d'interferir al seu progrés i evolució. D'això te n'adones tard, quan els fills ja són grans!

Uns fills que són capaços de matar, no metafòricament, un narrador que fa d'extra mentre estan gravant un curt de cinema...

Aquest és un dels contes amb més ficció! El pare entén que la seva missió és morir-se. És un acte d'amor: m'ha demanat que em mori, doncs, em moriré i  fins a la darrera frase col·laboro amb la situació. És un poema d'amor, de fet.

Molts fills de pares absents som pares massa presents i hem passat de l'absència a l'asfíxia

Sergi Pàmies/Guillem Camós

A "El conte de l'11-S que no em van encarregar mai" parles de la por, que és l'autèntic sentiment del nostre temps...

Tots els fets històrics com aquest tenen una repercussió en l'art. Per exemple, la mort de John F. Kennedy és un terratrèmol sentimental, social, cultural d'una època i una generació, i ha tingut una repercussió claríssima a la literatura i el cinema. Tant, que nosaltres hem interioritzat l'assassinat de Kennedy que no vam viure. Jo crec que la meva generació aquest efecte el té l'11-S. Per això amb "el conte de l'11-S que no em van encarregar mai" vull participar d'aquesta reflexió literària sobre les conseqüències d'una cosa tan brutal, amb el contrast entre l'aberració estrictament noticiable i la mesquinesa personal.

La por de la qual parles no és geopolítica o social, sinó personal...

Més que por, pànic. Pànic personal davant la magnitud de la catàstrofe. Penso que molta gent el va sentir, perquè realment el món va deixar de ser el mateix. Realment ara, setze, disset, divuit anys després me'n puc adonar perquè tinc tota la informació, i faig trampa, però jo tinc la sensació que hi ha aquestes notícies que ho canvien tot i que tenen una repercussió absoluta. En el meu cas, quan em trobo voltant per les farmàcies buscant Augmentine -amb la cosa especial que a Catalunya és festa-, tinc la percepció que això serà material literari i obro una carpeta on poso "Augmentine-11-S" i allò està allà durant anys, covant-se. Des del pànic tinc la sensació que alguna cosa passarà. A més, d'alguna manera, a més, és reivindicar-nos generacionalment, perquè l'11-S és la nostra mort de Kennedy.

Un altre tema dels contes és el final de l'amor, el trencament de la parella... A "Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats" hi dius "Les parelles que se separen no haurien d'esperar la decadència de l'avorriment ni la temptació de l'engany".

És un propòsit absurd en un congrés que, ja en la seva concepció mental, és una catàstrofe. La caricatura d'aquesta trobada de perdedors em permet riure de coses serioses i faig una descripció amb molts elements reals acumulats de molta gent de la meva edat, en què elaboro la teoria que les coses s'haurien de deixar quan estan millor. Això és impossible, perquè va contra la naturalesa mateixa de la felicitat o del benestar, però intel·lectualment em sembla defensable.

Això té a veure amb la pregunta sobre si hauré fet feliç algú de debò, amb què es tanca el volum...

És la conclusió de tot aquest esforç d'explicar-te, de començar a reflexionar en anteriors llibres sobre aquesta separació que ja es veia a venir, aquesta cosa tan generacional... A la cançó "Make someaone happy" de Jimmy Durante, ja t'adones que havia previst aleshores el gran misteri de l'amor: per més bé que ho facis, no t'assegures que facis feliç a l'altre. Potser és al contrari, que la felicitat depengui de no fer les coses bé. M'interessava que fos un conte moral barrejat amb música, però, alhora, molt sentimental per acabar el llibre.

També hi ha un conte sobre l'ofici d'escriptor, titulat precisament "Sobre la utilitat de l'escriptor", on el narrador s'explica...

Sempre m'agrada als llibres de contes introduir-ne algun sobre la feina d'escriure. Jo tinc la dèria d'anar tres o quatre vegades l'any a l'aeroport a veure la gent arribar. Trobo que reconforta, és molt divertit, grotesc, absurd... No t'ho pots imaginar! Però, normalment és una experiència que s'acaba, però aquell dia vaig anar-hi i va passar alguna cosa que no és habitual, i vaig pensar que no m'ho podia guardar. Faig una transformació a través de la ficció dels elements més identificables, però explico una cosa absolutament real.

Precisament la tasca de l'escriptor és convertir qualsevol anècdota o experiència en literatura...

Això és justament el que deia la mare: "l'avantatge de ser escriptor és que qualsevol cosa que et passi la pots convertir en literatura". 

El gran misteri de l'amor és que per més bé que ho facis, no t'assegures que facis feliç a l'altre

Sergi Pàmies/Guillem Camós