"Una novel·la ambiciosa i europea, que es basa en l'amistat real entre un savi admirador de Gandhi, traductor de l'hinduisme i inspirador del hippisme il·lustrat i un contrabandista, banquer i financer, capaç de posar condicions a personatge com Franco i Churchill" amb aquestes paraules va presentar Josep Lluch, editor de Proa, la darrera novel·la de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), Reis del món, que es basa en la relació entre Joan Mascaró i Joan March, dues personalitats contradictòries i antagòniques, fills del mateix poble i amb una dimensió europea, que es van demostrar una lleialtat mútua a prova de guerres i exilis.

Dues anècdotes revel·ladores

Explica Alzamora que els dos mallorquins universals ja venien confrontats per la seva estreta relació, però la novel·la parteix de dues anècdotes que el van persuadir que allà hi havia una història que valia la pena explicar. La primera l'explicava Mascaró mateix a qui el volia sentir. Tot i que March li va proposar diverses vegades que treballés per a ell, Mascaró sempre s'hi va negar. Cansat de rebre negatives, el magnat li va fer una oferta que no podria rebutjar. "Li va oferir el que volgués, i això tractant-se de March podia ser inimaginable. Podia pagar el que fos, però Mascaró només li va demanar un havà dels que March fumava, fets a mà a l'Havana. Durant la conversa hi havia el director de la Banca March, Emili Tremulles, i l'amo li va dir que anés a buscar-ne una caixa sencera, com si fos un criat" rememora Alzamora. Anys després, Mascaró reia dient: "Si jo hagués dit que sí, hauria estat jo en Tremulles".

Joan March

Joan March

La segona anècdota és fruit de la descoberta per part d'Alzamora que un captaire que recorria el centre de Palma era Martí Mascaró, el fill del savi orientalista. "Un home desgastat però alhora de perfil aristocràtic" segons el recorda l'escriptor, que sempre demanava "Una ajudeta, per favor", amb una veu suau i en català. Allò va ser el descabdellament de la segona part de la novel·la, centrada en la vida del matrimoni Mascaró. "Martí era un home d'una intel·ligència i sensibilitat igual que el pare i que va portar fins a les últimes conseqüències el pensament patern, fins a enfrontar-los" explica Alzamora. El seu pas per la Universitat, on va connectar amb les revoltes del 68 i l'auge de les drogues, el van portar a una espiral de drogaddicció, alcoholisme i problemes mentals que el van convertir en un Diògenes modern. Amb la seva germana bessona afectada per la Síndrome de Down, el drama familiar dels Mascaró es va anar fent gran mentre la popularitat i el reconeixement internacional del professor no feia més que créixer.

Les dues parts de la novel·la se centren en una trobada de March i Mascaró al seu despatx de Ginebra i en els anys de major prestigi de Mascaró com a orientalista, quan es converteix en una persona reconeguda, però que viu un drama familiar a casa. La relació entre March i Mascaró, vehiculada a través d'una trobada a Ginebra l'any 1950 amb flashbacks constants que remeten al passat, s'explica a la novel·la a través de Tremulles, la mà dreta del financer, i el drama de la família Mascaró a través de la dona de l'orientalista, Kathleen Ellis que escriu un dietari. Aquesta segona part cobreix els temps en què esdevé l'home que va fascinar els Beatles –que també surten a la novel·la– i va descobrir-los la porta cap a la mística oriental, mentre la seva dona viu a l'ombra del marit i es fa càrrec dels fills.

Joan Mascaro

Joan Mascaró

Una novel·la sobre la llibertat

Definida per l'editor i el mateix autor com una novel·la d'idees, no vol ser un assaig ni una biografia. "M'ha fet plantejar molt seriosament el compromís del novel·lista amb la veritat", analitza Alzamora, que en destaca la lleialtat, més que no pas veritat. "No els puc fer coses contràries al que van fer. No puc convertir-los en personatges sense oblidar que van ser persones reals". El tema central de la novel·la és el conflicte entre la llibertat i el poder. "Durant aquests anys he descobert que els uneix la recerca de la llibertat. Tant March com Mascaró em semblen dos homes que van buscant la llibertat per camins ben diferents". Per a l'escriptor mallorquí, March creu que el camí cap a la llibertat és la riquesa. "Això li permet dir a Franco que s'ocupi dels seus assumptes, que ell ho farà dels seus. No tenia cap mena de respecte per Franco ni per la República, no volia que ningú el manés" rememora. Mascaró, en canvi, creu que la seva llibertat està vinculada al coneixement que condueix a l'amor. "El pensament de Mascaró era molt avançat, vinculat al pacifisme i l'espiritualisme. Per a ell, totes les religions són veritat, perquè totes són camins de coneixement per entendre cap a on anem". Amic de grans homes de ciència, no creia que hi hagués contradiccions entre religió, ciència i filosofia. "Com Ramon Llull s'adona del misteri de la vida, perceptible des de la planta que neix a les galàxies que es poden observar pels telescopis. I enmig d'aquesta natura que es desenvolupa, hi som els humans. Partint d'això, és impossible no estimar" assegura Alzamora.

Joan Mascaro 02

Joan Mascaró, de jove.

El pare Joan Francesc March, nebot de qui al seu poble en deien En Verga i deixeble de Mascaró ha estat el testimoni clau per reconstruir la relació entre els dos fills de Santa Margalida, que van tenir, però una relació particular amb el seu poble natal. Joan Mascaró idealitzava Santa Margalida, d'on els seus pares havien marxat per emigrar a Algèria i on no va tornar fins a la mort de Franco, mentre March no volia ni sentir-ne parlar després d'haver-se barallat amb el pare i haver ordenat l'assassinat del seu soci, Rafael Garau, amant de l'esposa del financer. "Avui a Santa Margalida Joan Mascaró és molt estimat, el poble n'està molt orgullós. En canvi, March continua sent molt controvertit" explica Alzamora. Tant March com Mascaró han estat objecte d'estudis i documentals. La figura de l'empresari mallorquí, a més, ha inspirat novel·les, com El banquer, de Núria Cadenes, que Alzamora no ha volgut llegir fins ara, tot i que sí que ha usat com a documentació la novel·la "revenja", El último pirata del Mediterráneo, de Manuel Domínguez Benavides, escrita l'any 1934. "M'estranya que no se n'hagin fet més novel·les o pel·lícules sobre aquests dos personatges".

Amistat per sobre de les diferències

Alzamora no dubta en qualificar d'amistat la relació entre els dos personatges. "March dosificava molt els efectes personals, no va anar a l'enterrament del pare ni al casament d'un dels fills, però en canvi, tenia una gran estima per Joan Mascaró" explica l'autor de Reis del món, "potser perquè no podia comprar-lo l'apreciava, però també és cert que Joan March tenia una gran atracció per la cultura i el coneixement". March no era un home culte, però tenia un gran interès en què els seus fills tinguessin una bona educació. Això va fer que contractés Mascaró com a tutor del seu fill, Joan, amb la idea d'aconseguir que l'hereu pogués estudiar a Cambridge. Aquesta feina va suposar per a Mascaró el primer contacte amb la universitat anglesa, on desenvoluparia la seva carrera al llarg del seu exili durant la dictadura franquista. Tot i que aquesta va ser l'única feina que el savi va fer pel milionari, Mascaró va ser qui va suggerir a March que creés la seva Fundació. Per altra banda, com recorda el de Llucmajor, Mascaró tenia dos retrats al seu despatx, el de Gandhi i el de Joan March. "A més de trobar-los semblances, deia que eren els dos homes més intel·ligents que havia conegut" riu. També és curiós el rebuig i aversió que ambdós personatges sentien pel turisme que s'anava estenent per l'illa: "Joan Mascaró veia el turisme com a una profanació del seu món, mentre March considerava que era un negoci de beneïts. No hi veia cap mena d'al·licient" explica Alzamora.

Joan Mascaró i els Beatles a la televisió anglesa. 

Mascaró va quedar seduït des de ben jove pel Bhagavad Gita, un dels textos fonamentals de l'hinduisme i que va traduir tant al català com a l'anglès i al qual va dedicar tota la vida. També era un gran admirador del Thao, d'on sorgeix la frase que dona lloc al títol: "A qui suport els infortunis del Regne, se l'anomena Rei del Món". Mascaró i March, dos reis a la seva manera sorgits de la mateixa illa, que el poeta i narrador Sebastià Alzamora ha retrat en la que pot ser la novel·la més ambiciosa de la seva carrera, on destaquen La pell i la princesa, Prermi Josep Pla 2005, o Crim de sang, Premi Sant Jordi 2011.
T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat