La pandèmia ha fet que molts urbanites que han passat el confinament en pisos de 50 metres quadrats es plantegin marxar a viure al camp, on pensen que pel mateix preu podran trobar cases més grans, espais oberts i comunitats més reduïdes, des d'on teletreballar com si fossin a la gran ciutat. És i no és el cas de Nat, la protagonista de l'inquietant Un amor, de Sara Mesa (Madrid, 1976), una traductora que deixa enrere una feina fixa de traductora comercial per un assumpte no ben aclarit i es trasllada al nucli rural de La Escapa, on el lloguer, efectivament, és més barat –de fet, és l'únic que es pot permetre.

A partir de l'arribada de Nat a una casa on els problemes apareixen des del primer moment, i les seves relacions amb es altres habitants de la zona –Píter el hippie, la boja Roberta, Andreas, anomenat "el alemán", la noia de la botiga, la família que ve a passar el cap de setmana–, s'estructura una novel·la fulgurant i incòmoda, on des de les primeres pàgines se'ns fa entrar en un ambient enrarit, gens idíl·lic. "M'interessava descriure una comunitat claustrofòbica on el paisatge té un paper important" assegura l'escriptora madrilenya establerta a Sevilla, que amb l'equívoc títol d'Un amor, situa el lector en una atmosfera d'estranyesa i incomoditat, on ella esdevé una estranya en una comunitat on se l'acull amb suspicàcia i, fins i tot, amb amabilitat condicionada: "la del qui t'ajuda però es fica en la teva vida".

Una comunitat enrarida

En paral·lel a les seves relacions amb els pocs veïns de La Escapa, dominada per la muntanya d'El Glauco, Nat s'anirà obsessionant amb la casa i les seves reformes i amb el gos, Sieso, que li regala el seu llogater, un home groller i primari. La vida d'aquesta aspirant a traductora literària de teatre que observa de quina manera pretenem portar les coses al nostre propi terreny, passarà per un viatge interior, un procés que Mesa descriu com "una revolució", que la canviarà, sacsejant-li la vida i permetent-li, tanmateix, interpretar el seu passat. Això no vol dir que bona part dels seus problemes no vinguin dels seus propis dubtes i recels i de la manera com interpreta la realitat. Fins i tot els somnis hi juguen un paper: "No és un somni, però té alguna cosa molt pròpia del món dels somnis", es planteja l'autora, que confessa que un somni recorrent que la feia desvetllar mentre escrivia la novel·la és que algú entrava a casa seva amb alguna mena d'engany, i que li pertorbava la vida.

En paral·lel a la protagonista, la comunitat hi té un paper fonamental, i les regles i implícits de qualsevol grup humà, i esdevé un dels temes claus del llibre. "Quan es trenca l'equilibri de la comunitat cal buscar un boc expiatori i l'intrús és ideal" explica sense entrar en detalls l'escriptora, que també es planteja la qüestió del bescanvi, i el pes d'allò que saben els altres sobre la nostra vida en entorns molt petits, on les relacions acaben sent molt endogàmiques. Malgrat totes les situacions incòmodes, Nat s'entossudeix a viure en aquella casa i accepta resignadament tractes aparentment degradants, en els quals acaba atrapada. En aquest sentit, Mesa assegura que la novel·la no és volgudament feminista, però que aquesta acceptació resignada és molt més pròpia de les dones que no pas dels homes.

Mesa, autora de Cuatro por cuatro, finalista del Premi Herralde de Novel·la, i Cicatriz, va començar a escriure aquesta novel·la breu però d'una gran tensió narrativa fa gairebé 5 anys, però va preferir deixar-la i reescriure-la, publicant entretant Cara de pan, un novel·la, com aquesta, plena d'una ambigüitat que inquieta al lector. Aquests dubtes i dilacions no han preocupat l'editora d'Anagrama Sílvia Sesé, que considera que "Sara Mesa és avui és una de les autores fonamentals del nostre catàleg i de la literatura en castella"

 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat