Escriptor i cineasta Santiago Amigorena (Buenos Aires, 1962) ha construït al llarg dels darrers vint-i-cinc anys un projecte literari personal que anomena L'últim llibre. Escriptor d'origen argentí i expressió francesa, fill i net d'exilis creuats, acaba de publicar El gueto interior, premi dels llibreters de Nancy-Le Point i finalista del Goncourt, el Renaudot, el Décembre i el Médicis, en el qual explora el silenci del seu avi, Vicente Rosenberg, jueu polonès establert a Buenos Aires fugint de la seva Polònia natal, mentre a Europa la seva família, entre ells la besàvia de l'autor, era victima dels nazis.

Santiago Amigorena 3 copy Marion Quantin

Vostè va iniciar fa dècades un projecte literari autobiogràfic, però d'on surt aquest llibre en concret sobre un episodi dels seus origens familiars?

El projecte que escric té una estructura plantejada fa molts anys i sempre sabia que escriuria alguns llibres que serien satèl·lits d'aquesta estructura principal. Sobre l'avi Vicente, que ja apareix a altres llibres, entre ells el primer i, especialment, sobre el seu silenci sabia que un dia n'escriuria un llibre. L'origen de veritat és doble: Per una banda les cartes de la meva besàvia que vaig poder llegir ara fa pocs anys, perquè no estaven traduïdes i jo no sé polonès, i per l'altra, un llibre del meu cosí Martín Caparrós, que també tradueix la novel·la al castellà, que es diu Los abuelos, i on parla dels seus dos avis i on dedica unes vint pàgines al període en què l'avi que compartim, Vicente Rosenberg, rep les cartes de la seva mare.

Diu que sabia que algun dia abordaria el silenci del seu avi, que va morir quan vostè era petit. Quan en va ser conscient d'aquest silenci?

Era un tema del qual es parlava en família i des de petit vaig sentir que mai havia parlat de la guerra i del que li havia passat a la seva mare i el seu germà. Era una cosa que no podia explicar, però no era un silenci traumàtic en el sentit vergonyós o d'un dolor familiar que feia que no es parlés. Es parlava del fet que ell mai no en va parlar. Va morir quan jo tenia set anys, però va ser després a partir de l'adolescència quan vaig començar a ser-ne conscient.

Vostè ha dit que d'alguna manera ha heretat aquest silenci.

Els tres primers llibres que vaig publicar es titulen Una infancia lacónica, Una juventud afónica i una adolescencia taciturna, i tot el projecte autobiogràfic explica la història d'un narrador que té el meu nom i que de petit no diu ni una paraula. Després, a poc a poc, descobreix l'escriptura i creu que el salvarà d'aquest silenci, fins que s'adona que l'escriptura és una altra forma de silenci. En aquest projecte li vaig buscar els orígens del silenci d'aquest nen narrador. No és l'únic origen, no és que tot el meu silenci depengui de l'Holocaust, però sempre li he donat un cert lloc preeminent al silenci d'aquest avi. De la banda paterna tinc un besavi que era tartamut i segur que això també condiciona la meva relació amb la parla. La relació és literària, però sempre he pensat que el silenci del meu avi era el meu silenci.

A les primeres pàgines diu que Vicente era un jove jueu. O un jove polonès. O un jove argentí. De fet, Vicente ha estat a l'exèrcit polonès, havia admirat la cultura alemanya i a l'Argentina s'hi adapta molt ràpidament.

Em sembla que és una cosa que a la gent li costa molt de creure avui, però els jueus abans de la Segona Guerra Mundial eren molt semblants a la resta dels europeus. Dins la comunitat jueva d'Europa de l'Est hi havia jueus molt religiosos, ortodoxos, però la majoria eren molt o totalment assimilats. El meu avi es va sentir molt polonès, però també tenia una gran admiració per la poesia alemanya. Com molts jueus no se sentia més jueu que una altra cosa i el llibre tracta de veure què passa quan un esdeveniment terrible ens obliga a definir-nos amb una sola identitat.

Escriu que és l'antisemitisme el que obliga el jueu a identificar-se com a tal.

Em sembla que és una vella definició del judaisme: Un sap que és jueu quan té un antisemita al davant. El problema del nazisme és que de sobte cap jueu al món sencer tenia dret a ser una altra cosa que jueu. I això té una càrrega de mort molt forta perquè la identitat està viva mentre canvia i es pot projectar cap a un futur on no és més del que és al present i es pot recordar del que era al passat, on va ser moltes coses diferents. Això és el que els alemanys, tractant de definir què és un jueu i fent el que van fer, van mirar de prendre-li a un poble sencer.

Dedica algunes pàgines a la qüestió del judaisme des del punt de vista d'algú, com el seu avi, que no tenia una especial vivència religiosa. Hi ha un moment en què compara el judaisme amb l'herència d'una maleta plena de papers...

Jo sóc i m'he considerat sempre molt poc jueu. No he sentit mai el pes d'aquesta maleta, però em sembla molt estrany com la gent es defineix respecte a la identitat jueva. De fet, sovint quan discutim amb amics jueus –i no jueus– arribem a la conclusió que ser jueu és continuar preguntar-se què vol dir ser jueu. No hi ha una altra definició possible. No crec que existeixi allò que alguns anomenen humor jueu, perquè en altres llocs segur que es deu poder anomenar això mateix d'una altra manera, com humor belga o humor gallego a Buenos Aires. Però sí que hi ha coses molt lleus que sí que crec que són jueves, encara que no els hi pugui posar nom. La manera d'envellir de la meva mare, per exemple, és molt jueva. No em facis dir perquè, però crec que és particularment jueva.

Vinculada a la qüestió de la identitat hi ha la qüestió de la llengua: El seu avi s'escrivia amb la seva mare en polonès, una llengua que la seva dona i els seus fills, entre ells la mare de vostè, no entenia. Vostè mateix les ha hagut de llegir traduïdes. A més, canvia el seu nom, com fan molts immigrants, de Wincenty a Vicente.

No sé com va ser per ell, però jo sí que em vaig projectar amb la meva identitat més o menys complexa amb relació als idiomes –els meus fills són francesos i quan jo els parlo en castellà em responen en francès, que és la meva llengua d'escriptura– en la seva experiència. Segurament devia tenir una relació amb les llengües semblant a la meva. Sé que parlava castellà amb la meva àvia i la meva mare i les seves germanes, però no sé si hi havia cap patiment en aquesta qüestió dels idiomes.

Uns idiomes als quals caldria afegir l'ídix i l'alemany.

L'ídix crec que va deixar de parlar-lo bastant aviat, perquè mai es va parlar ídix a la meva família, a diferència d'altres famílies argentines que van mantenir-lo en algunes generacions.

Ser jueu és continuar preguntar-se què vol dir ser jueu

Santiago Amigorena 2 copy Marion Quantin

Vicente Rosenberg se'n va anar de Polònia a finals dels vint i va mantenir etapes de poca comunicació amb la família, tot i pensar que si anaven mal dades les coses a Europa, sempre podria ajudar-los. Com es veu això a la correspondència entre ell i Gustawa, la seva besàvia?

La correspondència és bastant llarga, però només he pogut llegir les cartes que va escriure la meva besàvia, òbviament. Efectivament hi ha moltes cartes dels primers anys, del 28 al 30, fins que comença haver-n'hi menys, menys, fins a les últimes cartes que cito al llibre, del 41 al 42. Però també hi ha una part de ficció, és clar. He sentit moltes versions sobre per què el meu avi va marxar de Polònia i vaig inventar una raó, que és la que a mi em sembla més certa i que reuneix diverses possibles raons. A la mitologia familiar cadascú intenta definir el passat dels altres, però em sembla que el meu avi se'n va anar de Polònia per moltes raons. Entre elles que volia fugir de la família, que volia distanciar-se'n, que volia fer-se adult, potser fins i tot fer-se ric, descobrir el món i, òbviament, perquè sentia la pressió de l'antisemitisme a Polònia i pressentia que podia passar alguna cosa terrible a Europa. Tracto de no escollir, perquè em semblaria una traïció al tema general del llibre, que és com alguna cosa continua viva mentre un no para de preguntar-se què està fent però també que el que és.

Els diaris són la font d'informació confusa i parcial sobre el que passa a Europa, però ell intenta no saber. Vostè diu que "volia saber i no saber" alhora.

Suposo que ens passa a tots davant d'una cosa molt terrible. La informació immediata, no pas un treball filosòfic o d'una ficció literària més pausada, permet no saber, quedar-se a distància. Una opció gairebé obligatòria, perquè és molt difícil imaginar que és saber què passa a Polònia des d'Argentina i no poder fer res. Avui dia, també costa saber què passa a Síria o a molts països del Tercer Món i continuar vivint. Si tinguéssim una informació que pot tocar-nos la cosa més humana que tenim, com ho podríem suportar?

Aquesta mateixa actitud de saber i no saber es pot vincular a l'actitud de molts argentins –i no només argentins– respecte de la dictadura argentina?

Hi ha un paràgraf on comparo les dues situacions i és i no és semblant. Malgrat l'atrocitat de la dictadura argentina, és incomparable com a fet històric i a escala de morts amb l'Holocaust. Però, alhora, també és diferent el fet que siguin uns militars argentins que matessin uns altres argentins i que hi hagués argentins com la meva família que van haver de marxar, quan d'altres es van quedar. La història del meu avi no és totalment comparable amb el que va passar durant la dictadura, però la manera de tancar els ulls, crec té alguna cosa a veure. Jo recordo quan venien a casa, aquí a França, d'altres argentins que potser no estava tan polititzats com els meus pares, que deien que els desapareguts no existien i que tot era un invent del periodisme internacional. Viure en una ciutat on se sap que desapareix gent i fer veure que no ho saps és bastant difícil, però és el mateix cas.

Comparteix amb el seu avi la idea de la culpabilitat del supervivent?

La comparteixo sabent que no és comparable del tot. La meva culpabilitat és molt menor, no vaig patir de la mateixa manera, però m'intriga molt saber com era viure el que vaig viure i el que va viure el meu entorn. Parlant amb gent de la meva edat i d'altres de més vells ens adonem que el fet que desaparegués i morís d'aquella manera, després de ser brutalment torturats, gent una mica més gran que nosaltres, ens sembla que va passar fa molt. I m'intriga pensar com vam poder viure amb aquella proximitat a un horror com aquell i continuar vivint, i viure-ho ara com si fos només història. De la mateixa manera, m'intriga molt quan escric al darrer capítol que jo només vaig néixer disset anys després del 1945. Disset anys és un període molt curt, no és res, però per la gent de la meva generació la Segona Guerra Mundial és un fet històric pretèrit.

Al llibre fa dir al seu avi "prou de paraules. No vull més paraules!". Com ha estat convertir en una història tan pròxima, tan dura, tan crua, en literatura usant precisament les paraules per fer-ho, emparaulant-la, posant-hi paraules.

Per una banda, creia que jo hi havia de posar paraules a la història. No em podia acontentar amb el fet de no trobar les millors paraules per explicar la història d'aquest silenci, però, alhora, sabent i dubtant sempre que posar paraules al silenci sigui trair aquest silenci. Un fet que em feia preguntar qui era i des d'on parlava per a poder buscar paraules al patiment del meu avi. Per això, en general, em molesta quan la relació del silenci del meu avi amb l'Holocaust es converteix en la raó del meu silenci. Jo vaig heretar el silenci del meu avi, però no el silenci que va provocar l'Holocaust a totes les generacions que van patir-lo. Posar paraules al silenci crec que és el que intento fer des de fa trenta anys. Per al silenci del meu avi havia de buscar paraules diferents, però al capdavall era el mateix treball que porto fent des de fa dècades.

En aquest pou sense fons on cau el seu avi, hi ha una idea que es repeteix i és la seva incapacitat de posar-hi imatges. D'imaginar en imatges el que estava vivint la seva família la Polònia ocupada pels nazis, al gueto de Varsòvia, etc. Té alguna cosa a veure aquesta reflexió amb el fet que vostè es dediqui al cinema?

No ho havia pensat mai en aquest sentit. Però és possible que el fet que jo em dediqui a fer imatges hi té a veure. Jo tinc clar que hi ha imatges que puc fer i d'altres que no puc fer. I escrivint el llibre em plantejava si podia parlar del que estava parlant o no, del silenci, de l'Holocaust, etc. Em van proposar fa poc fer una pel·lícula a partir del llibre i en un primer moment em va semblar absurd, no tenia ganes de fer-ho, però després vaig pensar que per a mi l'única manera de fer una pel·lícula sobre aquest llibre seria fer-ho en dibuixos animats. Potser és una manera, al capdavall, de no posar les imatges que no sabria filmar, fer, reconstruir. Jo no en sabria, no podia, no voldria fer-ho, però tampoc sé perquè no sabria, no podria o no voldria fer-ho.

El títol fa referència a un somni recorrent del seu avi, a la idea d'estar atrapat ell mateix en un gueto, darrere un mur que no pot travessar. D'on surt?

Òbviament no és un somni real del meu avi, però sí que es basa en una cosa que em va explicar el meu pare i que sempre vaig dubtar si no li havia pispat, com a psicoanalista, a un pacient. Jo li vaig pispar a ell, així que em sembla que estem en paus. Sempre em va semblar una imatge molt potent, ja no només per la imatge del mur com a mur del gueto, sinó també el sentiment que un no pot respirar i que l'única manera de respirar és fer un forat que després un s'adona que és la seva mateixa pell. Aquestes sensacions em van marcar molt i em va semblar que s'assemblava molt al que va sentir el meu avi.

A la novel·la hi ha un personatge que pateix igual que el seu avi, la seva àvia Rosita. Ella pateix el silenci del seu marit i la impossibilitat de fer res per ell.

A la meva àvia la vaig conèixer molt millor, es va morir quan jo tenia disset anys, però vaig convertir-la en un personatge que no és exactament la meva àvia. Em vaig adonar escrivint, però, que havia fet aquest personatge a partir de records físics i sensacions que jo tinc de la meva àvia. I em sembla que és justament on tingui alguna mena de sentit escriure sobre el passat. Es tracta, no de buscar la veritat absoluta del passat sinó que per trobar algunes sensacions totalment presents necessiten estar formulades en una història de ficció que sigui alguna cosa més que el present i que el passat. Com una mena d'eco del passat al present. D'això me'n vaig adonar després, parlant amb gent que l'havia llegit i em demanava justament per aquest personatge. Em vaig adonar fins a quin punt aquell personatge tenia d'aquella dona que jo vaig conèixer quan ella tenia 60 anys, i no la jove mare de la qual parlo als anys quaranta.

Finalment, a l'epíleg diu "no sé si Vicente, abans de morir, va entendre que callar no era cap solució". Callar no és mai una solució?

Potser ara quan ho escolto en dubto i no sé si tenia raó d'escriure-ho, però penso que el meu avi no va buscar paraules per dir que el que havia sentit, el que havia passat amb la seva mare o el que els havia passat a milions de jueus. Creia que no tenia sentit fer-ho. A la generació següent, per exemple, les seves tres filles han estat psicoanalistes, és a dir, s'han passat la vida escoltant. I la més petita, Victoria, va escriure un llibre sobre aquest avi. Tot i això, van escoltar molt més que no van parlar. I la tercera generació, la del meu cosí Martín Caparrós i la meva, som uns quants que tenim necessitat de buscar paraules i imatges. Potser nosaltres creiem que trobarem les bones paraules però no som nosaltres, sinó els nostres fills i els fills dels nostres fills els que trobaran aquestes paraules que nosaltres hem començat a buscar.

Jo vaig heretar el silenci del meu avi, però no el silenci que va provocar l'Holocaust a totes les generacions que van patir-lo

Santiago Amigorena 4 copy Marion Quantin

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat