Ahir Màrius Sampere va anar a trobar-se amb el seu Déu, però tampoc no és segur del tot, que el gran poeta tenia aquestes coses, el gust immoderat per la contradicció, per la dissidència, per la sorpresa. Era un dels grans, amb els seus ulls grans com una peixera grossa, amb la seva gran cabellera de gat gros i les seves grans maneres de gran senyor de les lletres, amb els seus poemes grans fets de les paraules imprescindibles, amb la seva gran modèstia. Era un dels grans, un dels grans enemics de la cursileria que ha corcat la lírica de la nostra generació fins a fer-la inservible, ofegada en el gran toll dels llocs comuns i de la banalitat. Era un dels grans i per això sabia com enraonar amb Déu, que és el més gran i l’infinitament gran, sense enganys, amb la seva gran intel·ligència humana i la seva gran categoria, amb la seva gran capacitat d’explorar l’enormitat del dolor del món i la salvatge enormitat de la culpa. Sí, tenia raó quan deia que el pecat és el lligam indestructible entre Déu i l’home, que encara que alguns neguem l’existència divina el que és innegable l’existència de l’error, l’experiència humana de l’error, del crim i de la flaquesa quan fem l’escrutini de la consciència. Potser Déu serà amor si és que és alguna cosa, de la mateixa manera que l’home és experiència del pecat més salvatge i més cruel, desequilibri perpetu i brutal, que ha perdut el paradís per sempre i no deixa de buscar-lo per tornar-hi com sigui, que no deixa de desitjar el retorn com els jueus desitjaven el retorn a Jerusalem, que mai no deixa de desitjar contra tota esperança, com va diagnosticar el doctor Freud de Viena.

“Jo que havia ∣ vingut per a l’amor etern ∣ i no puc quedar-me” va escriure Màrius Sampere, conscient sempre de la força destructora i alhora alliberadora del desig. L’existència és un enigma i la mort és una certesa que confirmen avui els diaris parlant del poeta. L’experiència viva del terror es troba en els seus poemes, uns poemes que potser es recordaran per sempre o que l’estupidesa de les generacions futures els oblidaran, res no es pot descartar. La poesia de Sampere no serveix per calmar la consciència sinó per furgar la ferida del misteri i de la ignorància, en la contradicció, en el dolor, per veure-hi més clar i més lluny, sense contemplacions ni enganys pietosos, per això és un dels grans escriptors de la nostra època confusa i esverada. Déu existeix per sempre en els poemes de Sampere perquè probablement Déu és una creació humana com la música, la fotografia, internet o la papiroflèxia. Va ser el darrer gran místic del nostre temps, contradictori, intuïtiu, sagaç, creatiu, sempre interessantíssim i lleial als lectors. Va ser, és, molt gran.