El 1996 vaig assistir a la presentació d’una obra de les que cal senyalar amb pedra blanca. Es tractava de l’assaig encapçalat per Salvador Giner, amb la col·laboració de Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà, titulada La cultura catalana: el sagrat i el profà. No era tan pel subjecte de l’obra sinó per l’atractiu que oferia que un sociòleg tan emblemàtic com prestigiós que llavors ja era Giner s’ocupés d’un tema tan important en termes de país com és la cultura. Un altre element d’atracció era que Giner i l’equip de sociòlegs havien depassat el marc generalista per entrar de ple en un àmbit especialment important - almenys llavors ho era, o ho semblava - com era el del medi cultural en tant que pedra de toc del catalanisme.  Almenys així ho creia Giner, a jutjar per la pròpia trajectòria d’observació i d’implicació en aquest àmbit. 

Salvador Giner s’havia educat en els valors republicans a través dels seus pares, tant ell com ella mestres vocacionals. Quan s’hi referia ho feia amb una barreja d’afecte i reconeixement que el temps no feia sinó acréixer. Va passar per la Facultat de Dret de la UB, llegia Carles Riba i Ausiàs March des dels quinze anys, va col·laborar en l’edició de les primeres antologies poètiques universitàries i va fer amistats de per vida amb Joaquim Jordà, Feliu Formosa, August Gil Matamala, Francesc Vallverdú, Pere Ramírez ‘Pyrrhus’, Ricard Salvat i amb el mestre de molts com va ser Josep M. Castellet. Giner explica que es va decantar per la sociologia arran de la compra i lectura del llibre de  Hans Freyer, i que va passar fugaçment pel PSUC fins que Manuel Sacristán el va expulsar, gest que ell va agrair de per vida per haver-lo guarit de tot partit i secta. L’aiguabarreig de sociologia i literatura de la que, deia, li agradava com a literatura i no com a fet sociològic, el va fer gaudir de Riba, Hölderlin i Espriu, entre altres i no amagava la seva predilecció per Anna Akhmàtova perquè era una poeta que anava contracorrent. La seva activitat docent i intel·lectual com a sociòleg creixia conjuntament amb el seu interès vers la literatura i les humanitats. 

De Barcelona va passar a estudiar sociologia a Colònia, on hi va retrobar Ricard Salvat. Els mestres de Giner van ser personalitats notables en el medi acadèmic i intel·lectual com René König a Colònia i Hannah Arendt, Friedrich​ von Hayek o Edward Shields a la Universitat de Chicago, on es va doctorar. El 1989 va esdevenir catedràtic de Sociologia de la Universitat de Barcelona, previ pas com a professor per les universitats de Cambridge, Reading i West London-Brunel, així com per diverses universitats europees i americanes com a professor visitant. La seva obra Sociologia (1968) va esdevenir un dels clàssics de referència tant per al medi universitari com per la divulgació, a la que ha seguit una abundant bibliografia d’articles, assaigs, ressenyes, llibres i també  un important nombre d’obres col·lectives de referència que ha dirigit. 

Pel que fa a la política cultural en voldria destacar principalment dues. Una,  l’esmentada La cultura catalana: el sagrat i el profà.  (1996) i dues,  el vast capítol sobre “Cultura, ciència i educació” de l’obra que va dirigir sobre La societat Catalana (1998), una “exploració col·lectiva” de diversos especialistes per prendre el pols a la situació del moment per tal de contribuir a encarar els reptes del futur immediat. 

La convicció de Giner sobre el fet que “la cultura ha esdevingut, per a Catalunya, l’element crucial de la seva existència”, primera afirmació del prefaci de La cultura catalana: el sagrat i el profà, té els seus orígens en la seva formació i en la seva vocació humanista. L’obra es defineix com “una anàlisi del debat sobre la cultura catalana amb una proposta innovadora”, i compleix. Giner aplica els seus coneixements i processos a la dissecció del medi en un moment de perspectives de canvis globals i locals susceptibles de comportar variants substancials pels canvis de gran abast com el relativisme moral o l’increment del coneixement científic i les aplicacions tecnològiques. Ho aplica al que denomina factor cultural com a epicentre de l’interès de “l’intent d’exploració sociològica” que el llibre pretén ser, situant la franja cronològica entre les dècades subsegüents a 1939 i l’etapa post olímpica, amb atenció focalitzada en els quinze primers anys d’autogovern. Opera sense avaluacions directes, considerant com a un dels fonaments els debats que s’han esdevingut en uns anys en què la cultura ha estat - o ho semblava - una de les centralitats dels debats de país. El text oscil·la sovint entre distanciació i ironia, un dels trets característics de la reflexió i escriptura del professor Giner. 

Sense desgranar el contingut del llibre - del que recomano fervorosament la lectura, o relectura - voldria destacar una de les seves principals aportacions: el de la constatació de la dualitat entre l’essencialisme i gerencialisme, que ha marcat les polítiques culturals esdevingudes els darrers vint-i-cinc anys, i la necessitat d’emprendre una tercera via  sorgida d’una sàvia i pragmàtica combinatòria de tots dos enfocaments prèvia alerta dels perills que comporta la pràctica de cadascun si no es té la necessària visió i actitud de síntesi a favor d’una política cultural democràtica.

Les observacions de Salvador Giner sobre cultura, educació i ciència dins de La societat catalana (1998) aborden obertament el tema del futur de la cultura al nostre país  des de la perspectiva dels canvis que s’apunten a l’obra anteriorment citada i a d’altres més específicament remarcats. La qüestió és com influiran en la cultura en tant que aquesta és el medi significatiu i més característic del país. La preocupació del sociòleg  es concentra en el medi social i, per compressió, en el medi cultural entès de manera amplia i osmòtica, ja que hi entren aspectes ideològics, educatius, científics i tecnològics. Els factors operatius del canvi expressament indicats - estem a finals dels noranta- són l’univers mediàtic, la pràctica del lleure, la cultura de masses que esdevé parc temàtic, la pèrdua d’influència de les comunitats intel·lectuals, l’ocupació de la població entre la precarietat i el sector dels serveis o el turisme com a factor cultural, entre altres. És especialment significativa la premonició, avui del tot constatable, de la pèrdua de funcions dels intel·lectuals quan Giner ja ha advocat per la reivindicació del que denomina “comunitat intel·lectual” en tant que àmbit on s’esdevé la formulació pública del pensament i, alhora, elabora i critica la cultura. 

La desaparició de l’escenari actiu de Salvador Giner comporta la pèrdua d’un dels darrers grans intel·lectuals d’aquest país. El llegat del seu pensament és ingent i especialment interessant des de l’anàlisi i reflexió sobre la cultura i les polítiques culturals. Faríem bé de rellegir la seva obra i interrogar-nos sobre la nostra realitat al cap d’un quart de segle de les seves formulacions. Fóra un qüestionament que comportaria, alhora, la continuïtat de la posada en valor de les seves aportacions crítiques a la cultural del país, així com una mostra de la necessària anàlisi crítica de la realitat cultural que al llarg d’aquest temps hem construït. O desconstruït. En el territori del pensament tot dubte és un element que contribueix a créixer en l’autodiagnosi. Gràcies, mestre. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat