Ha mort Salvador Giner i el Jardí de l’Ateneu Barcelonès es queda una mica més silenciós. Aquest matí mirava el vídeo de la seva conversa l’any 2016 amb Jordi Llovet i amb la Patrícia Gabancho (una altra que tampoc hi és) sobre la crisi de les humanitats a casa nostra i pensava en tantes converses de cafè (i en alguna de més polititzada) que ja no tornaran. Amb ell un cafè o una conversa eren una festa. Giner era savi i, com tots els savis, un home d’una cordialitat profundíssima que portava amb ironia això de ser considerat el pare de la sociologia espanyola. Havia elaborat amb tota cura una imatge de savi despistat, de model britànic, que el divertia enormement. No debades havia passat a Anglaterra més de vint anys. Sabia ser proper, li agradaven els jocs de paraules i menyspreava absolutament la pedanteria. En privat, cada vegada que pretenien afalagar-lo dient-li coses que considerava excessives comentava: “Aquests no saben qui era Sales i Farré”.  Mai li vaig sentir un comentari feridor. Pujava a la biblioteca, mirava la premsa estrangera i comentava la jugada amb els amics. Giner havia estat deixeble de Hannah Arendt a Chicago i creia en una sociologia que anava molt més enllà de l’ús (agressiu) de les dades empíriques per a convertir-se en una mirada global sobre la societat, profundament marcada per una “política” que per a ell era cosa de “polis” i no de partit. 

Li agradava dir que defensava “una ètica mundana” i sempre li va produir més curiositat el mal constatable que el bé hipotètic. Era un laic molt tocat pel catolicisme social dels seus amics de la revista El Ciervo i un socialdemòcrata liberal fastiguejat per la misèria intel·lectual dels darrers anys del socialisme. De tant en tant se li escapava dir amb un punt d’amargura: “Si en Joan Raventós veiés això...”. Des que el setembre de 2007, Maurizio Viroli va venir a l’Ateneu per presentar la traducció del seu llibre Republicanisme al català, Giner va intensificar els esforços per fer conèixer el republicanisme cívic i aquesta va ser una croada personal que va tenir més èxit a Catalunya (i especialment a ERC) que a Madrid. El seu Cataluña para españoles, (Catarata, 2015) que em consta que va regalar a José Luís Rodríguez Zapatero, a qui molt abans ja havia avisat en privat de les conseqüències nefastes que portaria la retallada de l’Estatut, és prou significatiu de les seves darreres opinions polítiques. 

Giner tenia per veritats evidents que calia ser independentista per arribar al federalisme i que el millor de Catalunya era, de llarg, la seva societat civil. Bona part de la seva última producció (inclòs el Manual de Civismo, que va publicar amb Victòria Camps i la Sociologia del Mal, del 2015) està dominada per la idea que sense societat civil forta, no hi ha govern, ni moralitat que pugui subsistir. De ben segur aquestes idees les necessitarem en els temps que vindran.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat