Em va avisar el meu pare, que deu recordar una adolescència de carretejar El Vigilant en el camp de sègol i els Nou contes amunt i avall, que a la Biblioteca Pública de Nova York hi havia una exposició d’en Salinger. I quan vaig posar els peus als Estats Units, aquest octubre, vaig reservar una tarda (encara que llavors hi tornaria una segona vegada) per anar a la Wachenheim Gallery, una sala petita i amagada de la Biblioteca, on per primera vegada i fins al 19 de gener, es mostren més de dos-cents objectes de la J.D. Salinger Literary Trust, per commemorar el centenari del naixement de l’escriptor. Hi ha fotografies: els seus pares acabats de casar, Salinger i la seva germana quan eren nens, a la platja o a Central Park, imatges dels anys d’escola, dels anys d’exèrcit, dels seus fills i dels seus néts. S’hi troba un bol de metall que va fer en uns campaments amb nou anys i que va conservar tota la vida, s’hi mostren tots els seus llibres amb les seves respectives traduccions, també en català, la seva màquina d’escriure, les seves ulleres, la seva pipa, algunes de les seves pel·lícules, receptes, els manuscrits originals d’El vigilant i de Franny i Zooey amb notes i revisions de l’autor, i cartes. Un munt de cartes. Com una finestra cadascuna. Cartes a amics, cartes al seu fill Matt que ha ajudat a organitzar l’exposició (des de la consciència que a Salinger no li hagués fet massa gràcia, però amb la voluntat de mostrar un home de moltes facetes), cartes a editors, agents, a escriptors com Ernest Hemingway o William Maxwell, o fins i tot a joves que li demanaven de presentar actes de final de curs. 

ROBERT VICKREY, retrat de Salinger que va ser portada de Time Magazine

Robert Vickrey. Retrat de Salinger

Permeteu-me, doncs, que transcrigui cinc fragments d’aquestes cartes (i una recepta). No es podien fer fotografies dins de la sala i, pensant en aquest article i els seus lectors, vaig copiar alguns fragments a mà. Els que em van interessar, o cridar l’atenció. Perquè cadascú n’aprengui, o n’extregui el que vulgui, entengui, o no, algunes coses, hi trobi trets d’en Holden, o d’en Seymour, somrigui per dintre o s’escandalitzi d’imaginar com d’irritat, com d’enfurismat estaria en Salinger de veure com els nostres ulls curiosos i fetixistes potinegen la seva intimitat. 

Cinc fragments de cartes i una recepta

En una carta a Bill Dix, un company de l’Acadèmia militar de Valley Forge, el 18 de febrer de 1995,  Salinger escriu: “Algú em va dir fa uns anys que un poema que vaig escriure el 1936 penja, emmarcat, a la capella (de l’escola). He planejat durant anys de passar un dia per Valley Forge i, o bé destrossar l’exposició, o bé, com a mínim, afegir-hi un grafiti obscè. El meu “poema” original va ser considerat inacceptable i el vell Goldsborough va escriure la major part del que va acabar sent el poema de l’anuari. I no vull pas dir que la meva versió no fos una porqueria també, però segur que era menys dolenta i menys pretensiosa que la seva, o això vull pensar… Realment Valley Forge era, i sense cap mena de dubte encara és, un mal lloc.”

Salinger va lluitar amb els aliats a la Segona Guerra Mundial, i va servir a la 4a Divisió d’infanteria (els seus companys expliquen que va carregar una màquina d’escriure durant tot el seu temps de servei a la guerra i que durant les estones lliures, fossin on fossin, escrivia). En una carta a Hemingway el 27 de juliol de 1945 li deia que les seves trobades i cartes durant la guerra “van ser els únics minuts esperançadors de tot plegat”.

Adam Reiss/Exposició Salinger Biblioteca Pública de Nova York

El 1982, un escriptor jove anomenat Steven Kunes va enviar a la revista People una falsa entrevista a Salinger, tot i que els dos no s’havien conegut ni havien parlat mai. Salinger el va denunciar i durant el procés judicial va escriure aquesta descripció de la seva vida i professió, que no s’havia pogut llegir abans: “He escrit ficció apassionadament, decididament, potser insaciablement des que tinc quinze anys… I imagino amb alegria que, tard o d’hora, el producte final arriba sa i estalvi a les mans del lector individual ideal, mort o viu, o potser encara per néixer, home o dona, o possiblement cap dels dos… Gaudeixo gratament de llegir la meva pròpia ficció, i tinc, una poderosa afinitat, afecte, respecte, per aquest lector ideal, lector privat. Però així i tot, és veritat que publico poc i que quan ho faig, ho faig a contracor. He après a desconfiar, abominar i a fugir de pràcticament tots els aspectes que tenen a veure amb la publicació. I em passa que sóc incapaç de deixar anar un llibre sense sentir, amb il·limitada alarma, repugnància i pura preocupació, que el meu treball, sempre en procés, ha estat greument amenaçat, salvatgement interromput i atacat per tota la commoció i la manca de gust, les respostes marcianes, la mala interpretació general i el rodar i el traginar que són intrínsecs al fet de publicar un llibre, que, és clar, resulta que també és, en aquest i segurament en qualsevol altre segle, un producte de merchandising”.

El 1976, Salinger declina la invitació a una festa de graduació amb les següents paraules: “És un vell i seriós (i també fatigós) principi meu, el de no anar enlloc com a escriptor o com a individu que escriu. Senzillament penso que és un error”.

En una carta al seu fill Matt, Salinger parla del seu ritual d’escriptura diari: “Pràcticament tot el que em passa últimament, em passa davant de la màquina d’escriure, al matí, i quan estic prenent notes o llegint, al vespre. Sóc un madurador lent, el més lent… i penso que bona part de la meva carrera professional, llarga i plena de sotracs, l’he dedicat a una espècie de diària i atenta assistència a certs processos de maduració. El meu amic Bill Maxwell pensa que el procés d’escriptura és principalment un ritu, una cerimònia, i no crec que s’equivoqui. Jo m’aixeco, em dutxo, m’afaito, vinc aquí, escampo tot els meus papers, organitzo les notes i les llibretes i la meva cerimònia diària comença.”

ROBERT KATO, Salinger a Normandía (França), NEW YORK PUBLIC LIBRARY / JD SALINGER LITERARY TRUST

ROBERT KATO, Salinger a Normandia (França), NEW YORK PUBLIC LIBRARY / JD SALINGER LITERARY TRUST

I finalment, i ja per acabar, d’entre diverses receptes escrites a mà pel mateix Salinger, em va cridar l’atenció aquesta recepta de crispetes. Aquells que vulguin veure una pel·lícula –qui sap si potser desenterrar My Foolish Heart, basada en L’oncle Wiggly a Connecticut, un dels Nou contes de Salinger, l’experiència d’adaptació cinematogràfica de la qual va ser tan decebedora i desagradable, que Salinger no va permetre mai més que s’adaptés cap de les seves obres ni al cinema ni al teatre–, ho podran fer menjant les crispetes (d’allò més especials i especiades) del vell escriptor.

Per mitja tassa de crispetes:

  • 6 cullerades petites de sal
  • 2 cullerades petites de pebre vermell
  • 1 cullerada petita de mostassa en pols
  • Mitja cullerada petita d’all sec
  • Mitja cullerada petita d’api en pols
  • Mitja cullerada petita de farigola
  • Mitja cullerada petita d’orenga
  • Mitja cullerada petita de curri 
  • Mitja cullerada petita de fonoll sec

Bon profit!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat