La Sala Beckett ofereix una proposta teatral que aposta per la dramatúrgia catalana contemporània. La seva programació, últimament, és present a moltes de les converses en les que participo i aquest èxit es deu al fet que busca la reflexió a través de la transgressió i, perquè actors i públic experimenten simultàniament una dimensió concreta, diària (quasi quotidiana) que mostra els procés de creació de l’edifici de manera tangible. Creació que va cristal·litzar concretament l’any 2016, quan el despatx d’arquitectes Flores i Prats, va concloure el projecte de la nova Sala Beckett, després del seu trasllat de l'antiga seu fins a l'actual, al Poblenou. Una tasca que fou llarga i minuciosa, i que es desenvolupà a distàncies curtes, igual que el teatre que s’hi representa, a escala 1:5.

sala beckett poblenou   juliol 2016

Justament, la nova seu de la Sala Beckett és segurament el punt de partida del seu èxit, l’esquer que serveix per a ressituar de bell nou aquest teatre al centre de l’interès públic. Ja és singular que estigui emplaçat al Carrer Pere IV, una de les antigues carreteres de Barcelona amb un traçat singular que trenca la monotonia urbanística de l’eixample del Poblenou. A més, es troba en el context del [email protected], una zona dominada per l’omnipresència d’oficines i amb la mancança d’equipaments culturals. De fet, l’actual Sala Beckett és el resultat de la total transformació de la Cooperativa Pau i Justícia, una de les cooperatives de consum més arrelades al barri durant la primera meitat del segle XX. Es tractava un lloc de trobada, de diàleg i d’intercanvi comercial que reunia tots els veïns de la zona i que disposava, ja des d’aquest moment inicial, d'un petit teatre. Als anys setanta, però, ofegada pels deutes va desaparèixer definitivament i se’n va embargar el seu patrimoni.  

sala beckett poblenou   juliol 2016 29770681831 o

El valor del reaprofitament espaial

L’any 2011, quan els components de la Sala Beckett van assumir que havien de deixar la seva seu a Gràcia i després de signar un acord amb l’Ajuntament de Barcelona per a comptar amb una nova seu, es va convocar un concurs arquitectònic obert per rehabilitar l’antic edifici de la cooperativa. De tots els projectes candidats, es van seleccionar tres estudis barcelonins reputats: Carme Pinós proposava l’enderrocament de l’edifici per construir una planta nova; l’estudi de Jordi Badia, BAAS, que apostava per un projecte que gairebé no alterava l’antiga cooperativa, i Flores i Prats se situava entremig de les dues propostes anteriors. Aquesta última, va ser la proposta guanyadora. Volien aprofitar l’edifici sense renunciar a fer-ne una ampliació i manipular-ne l’arquitectura ja existent. 

sala beckett poblenou   juliol 2016

La teatralitat de les parets

Diverses contingències administratives van obligar a rebaixar el pressupost del que disposava l’estudi. Aquest fet va alterar el projecte inicial, però això va significar una revisió més atenta del cos existent i una tasca de rentat arqueològic que remet a la imatge del pinzell que descobreix una resta i de reaprofitament del detritus, allò que a priori és un residu. L’acte de despullar l'antiga cooperativa adquireix, d’entrada, un caire per sí sol teatral. En un teatre, l’espai escènic és el punt de partida des d’on els actors configuren la representació mentre que l’espai dramàtic, és l’entorn virtual que es genera a partir del text dramàtic. I és a través de la paraula, que s’edifica. La proposta de Flores i Prats és encertada perquè uneix el lloc escènic amb l’espai dramàtic sense que hi hagi una sensació de transició. L’edifici que s’havia de rehabilitar es trobava en un estat ruïnós i l’estudi va saber aprofitar la bellesa de la decadència per crear una nova realitat. Expliquen que els agradava el caràcter inacabat i de superposició d’èpoques que oferia una manera d’actualitzar incessantment l’edifici. Mitjançant el que la cooperativa els proposava, van anar dibuixant-t’hi a sobre i així, allò vell i allò nou funcionen conjuntament i s’ha pogut adaptar la construcció original d’una cooperativa a les necessitats tècniques d’un teatre contemporani. A més, s’ha recopilat i dibuixat a mode d'inventari un catàleg exhaustiu amb les restes ornamentals per tal de mantenir l’essència de l'edifici com portes, vidres, peces de paviment hidràulic i motllures que, per exemple, s'exposen en la doble alçada del hall.

la sala beckett  juny 2017

Com s’ha comentat, la feina de Flores i Prats és a Escala 1:5, nom que rep el documental que recull tot el procés de rehabilitació de la Beckett. La sèrie documental, dirigida per Patrícia Tamayo i Albert Badia està protagonitzada per Eva Prats i Ricardo Flores, però també hi col·laboren personalitats com Soraya Smithson, Sergi Belbel Antoni Miralda o Curro Claret, a més del director del teatre Toni Casares i la música extraordinària de Maria Arnal i Marcel Bages. L’escala 1:5 és una escala inusual en arquitectura, més pròpia del disseny industrial. Implica un grau de detall extrem on el dibuix perd abstracció per manifestar gairebé en la seva mida real allò que es representa. Els arquitectes treballen en una dualitat que atorga aquesta màgia a la nova Beckett. Conjuguen aquesta mirada amb lupa amb una òptica més onírica i llunyana que s'expressa en les seves maquetes i els seus dibuixos axonomètrics a mà que delaten la seva herència mirallesiana.

Un recorregut temporal i sensorial

Quan l’espectador entra a l’edifici, ja s’ha submergit dins l’atmosfera dramàtica perquè les parets, les capes i les restes estructuren un relat històric gràcies a la seva forma de palimpsest. Els signes narratius s’activen  quan el visitant identifica antigues traces de parets, paviments, escales, portes i finestres i  hi reconeixen una trama, una realitat, una memòria col·lectiva. El recorregut que ha de seguir fins a arribar a les sales conforma l'escenografia: des del sofà vermell i envellutat que ocupa la paret principal del hall, fins a la barana de fusta de l’escala principal en direcció inversa a la petjada visible de l'anterior, els paviments recuperats, les portes rescatades; tot son elements propis de l’atrezzo. Tanmateix, quan l’espectador arriba a la sala i hi entra, l’escenografia desapareix. Les dues sales d’exhibició es mostren nues. L'arquitectura esdevé absent per donar pas a la interpretació, perquè els actors i l'obra l'emplenin. Un gran espai buit metafísic i neutre, delimitat com un contenidor ingent per parets escrostonades mostren un equilibri tan impossible com explicatiu. Dilucidar amb exactitud el què és producte de l’atzar i l’erosió i què forma part de la voluntat artística de Flores i Prats assenyala el compromís i la intenció artística que hi subjau. La nova Beckett agrada perquè prescindeix de les convencions del teatre institucional i perquè la seva senzillesa abstracta s'interromp constantment pels exabruptes dels materials, l’estructura o els revestiments conformant un itinerari d'arqueologia sentimental.

sala beckett poblenou   juliol 2016

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat