La Sala Beckett presenta El Combat del Segle la peça creada per la dramaturga Denise Duncan arran de la seva residència a la sala durant la temporada passada. L'espectacle, que barreja el cabaret i el boxe, es presenta com la producció més agosarada de la Beckett d'ençà que es va traslladar al Poblenou. De fet, es tracta d'una coproducció de la sala amb el Festival Grec i el Centro Dramático Nacional de Madrid. És per això que la peça viatjarà a Madrid i fins i tot al Teatre Principal de Palma un cop acabin les funcions a Barcelona el 22 de novembre.

El Combat del Segle, ambientada a la Barcelona de principis del segle XX, narra la història del boxejador nord-americà Jack Johnson (Armando Buika), qui va arribar a la ciutat després de ser primer afroamericà que s'havia proclamat campió mundial de pesos pesants. S'havia enfrontat a Jim Jeffries (Àlex Brendemühl) en l'anomenat "Combat de segle" i, contra tot pronòstic, el va guanyar. Johnson va haver de pagar un preu elevat pel seu triomf: una sentència injusta que el va fer abandonar el seu país natal. I encara que a Barcelona troba uns aires diferents, potser més lliures, Jack Johnson es veurà perseguit pels fantasmes del seu passat que, de la mà de tres cabareteres, el faran revisar la seva història i el record del seu rival, Jim Jeffries. Segons ha avisat el director de la sala, Toni Casares: "Estem davant de la producció més ambiciosa i espectacular que ha fet la Beckett des que estem al Poblenou". Pel que fa a el repartiment, Andrea RosYolanda Sikara s'afegeixen als actors Buika i Brendemühl.

En aquest sentit, Denise Duncan ha defensat que és "un text amb moltes capes" i també complex en l'àmbit interpretatiu. "Hi ha una multiplicitat de llenguatges que han de funcionar alhora. Estem fent un pastís gros", ha detallat. Tanmateix, l'autora ha advertit sobre l'obra: "Parla de coses molt serioses, però també riem molt", i ha remarcat que per a les persones que no formen part de la dissidència ètnica passa desapercebuda la falta de referents, però "és molt important" que el teatre parli de tota la societat i no només d'una part. Tanmateix, ha afegit: "És important fer un teatre que parli de coses importants, però que no li doni la llauna a ningú".

Casares ha destacat que Barcelona també és protagonista d'aquesta obra en una mena de "reflexió històrica" que interpel·la l'espectador sobre els valors d'avui, mentre que Duncan ha dit sobre aquella època en què el boxejador "estava cada dia a un cabaret diferent", i actuava com un adinerat exuberant de primers de segle. "Tenia molts diners. Se'ls gastava en dones, menjar, joies, apostes, pells i cotxes de luxe", en un xoc molt gran amb el seu passat. Johnson era fill de persones esclavitzades alliberades, llegia Shakespeare, era amant dels clàssics i citava amb la mateixa facilitat passatges de la Biblia. "Era molt bèstia tot", ha sintetizat Denise.

Denise Duncan, l'autora resident

Sobre Duncan, Casares ha precisat que és l'autora resident de la temporada passada, una figura que serveix la sala "per saber què és la Beckett", i que ajuda a l'hora de pensar com ha d'anar la temporada següent i d'opinar sobre els textos que arriben: "Però sobretot la Beckett li demana que escrigui un text nou per estrenar".

D'aquesta manera, Duncan va presentar aquesta història sobre el primer boxejador de color negre que va guanyar el títol del món a un boxejador de color blanc: "Proposa una reflexió espectacular, no només sobre les discriminacions racials i de gènere, sinó sobre la identitat pròpia, com assumim l'èxit i el fracàs en una societat, la dela anys vint, molt fàcilment extrapolable a la contemporaneïtat", ha dit Casares. Igualment, ha remarcat que "és una història amb una dimensió universal rotunda", que interpel·la l'espectador.



Sobre això, Armando Buika ha destacat que el seu personatge "intenta aconseguir un reconeixement que no aconsegueix en la vida", ja que si bé guanya sobre el ring, "en la vida, la gent no reconeix el que és". I aquesta falta de reconeixement es pot, segons la seva opinió, "extrapolar a l'actualitat". De fet, ha reconegut: "Jo estic buscant un reconeixement".

Sobre el realisme del combat, Buika ha dit que té experiència en boxeig i que els combats són reals: "Ens peguem literalment", mentre que Brendemühl per la seva banda, ha dit que són "pinzellades" del combat.
T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat