A Catalunya hi ha una ciutat que, excepte Barcelona, és l’única on tots els gèneres de la música hi tenen cabuda. I específicament els de la música clàssica: des de l’òpera amb produccions pròpies fins a un cicle d’orgue, passant per diverses cobles, música simfònica i de cambra, sense oblidar l’activitat de nombroses corals i entitats de teatre musical. A més té una important tradició de flamenc. Poques poblacions del nostre entorn i de les seves característiques gaudeixen d’una vida musical tant diversificada i de qualitat com Sabadell. El seu és un privilegi que cal sostenir i impulsar respectant la dialèctica local-universal. Les seves diferències d’origen i socioeconòmiques concentren l’activitat cultural i social al nucli urbà del centre, mentre que els barris més perifèrics presenten un perfil més heterogeni. El seu activisme associatiu amb unes 400 associacions i entitats de caire cultural en fa impossible una radiografia detallada.

Tots aquests actius requereixen d’una immediata visió de futur que en garanteixi la continuïtat i un creixement que permeti major estabilitat –sobretot econòmica- a anys de feina no prou reconeguda fora dels seus límits. Però hi ha mancances gravíssimes. Una de les més flagrants rau en l’absència d’un gran equipament on es pugui fer música simfònica i òpera en les millors condicions, i on pugui trobar aixopluc el Conservatori amb tots els mitjans necessaris a aquestes alçades del segle XXI. Un segon factor és una sensació generalitzada en l’ambient cultural, afirmada per figures veteranes del seu entramat cívic, que corroboren la preocupació per una progressiva migradesa. Amb importants institucions que han tancat portes com l’Alliance Française i altres en situacions d’incertesa com el Museu del Gas, remeto al lector a l’article publicat i signat l’1 de novembre per Josep Ache al web www.eldiadesabadell.cat, en un repàs sobre la projecció cultural de la ciutat i els seus actius musicals, cinematogràfics, teatrals, d’artistes plàstics.  

Un tercer factor: la dinàmica d’unes entitats que tendeixen a fer la guerra per la seva banda validant l’expressió que “A Sabadell cadascú mira per a ell”. No obstant, la FOC (Fundació Òpera de Catalunya, constituïda però encara no activa) i el Fresc Festival que apleguen organismes com els Amics de l’Òpera de Sabadell i la Simfònica del Vallès d’una banda i Joventuts Musicals de Sabadell i UiU Promotors, de l’altra, obren vies d’esperança en sinèrgies locals prou productives. La primera, però, amb una dimensió territorial única gràcies al cicle Òpera a Catalunya mentre que, al segon li falta un punt d’ambició a partir d’un pressupost més aviat justet però que ofereix diversitat. 

Sabadell també és seu de corals amateurs o altres a mig camí de la professionalització com el Lièder Camera. Però també de cobla. La Cobla Sabadell i Cobla Jovenívola de Sabadell, dirigides respectivament per Bernat Castillejo i Gerard Pastor participen anualment en el concert de Sant Esteve organitzat per Sabadell Sardanista, a banda d’actuar arreu del territori dins un desconegut però ample calendari d’aplecs i concerts de sardana per Catalunya. A més l’entitat Sabadell Més Música, que els darrers 16 anys ha estat comandada pel recentment traspassat Josep Vinaròs, programa dues actuacions de la Cobla Simfònica Catalana amb una varietat de repertori fonamental centrat en música simfònica escrita per a cobla i amb uns resultats artístics que també la posicionen com un conjunt respectadíssim en el seu àmbit. També sota l’actual direcció de Gerard Pastor. 

Joventuts Musicals de Sabadell, amb més de 60 anys d’activitat, centra la majoria de propostes de cambra. Tot i un perfil de programació conservador i nombroses dificultats econòmiques, Joana Soler ha sabut combinar l’espai per a intèrprets locals, el repertori tradicional per a un públic que costa renovar generacionalment i el reclam de figures internacionals com el Trio Ludwig o el violoncel·lista Arnau Tomàs. Per la seva banda, l’Acadèmia de Belles Arts intenta remuntar la falta de presència d’uns anys ençà amb les línies d’actuació programades per dos joves ben preparats i amb idees com són el músic Josuè Blanco i l’artista plàstic Gerard Torres. Ambdós saben combinar exposicions i concerts en ocasions amb un caire innovador, donar cabuda a professionals i artistes de la ciutat i a joves talents. Per últim, UiU Promotors, a càrrec de Pere Urpí, també ha inclòs ocasionalment propostes de clàssica dins el seu heterogeni cicle de caràcter privat. 

En aquesta panoràmica també cal recordar nombroses agrupacions musicals i teatrals de caire amateur i un ventall de teatres locals que complementen l’activitat de les quatre sales principals: el Teatre Principal –dedicat a la música de cambra i al teatre en general-, el Teatre de La faràndula –òpera, musicals i altres produccions-, l’Estruch –potentíssima fàbrica de creació, circ contemporani i altres espectacles minoritaris però molt suggerents- i La Sala –per a propostes familiars i infantils-. Un altre dels diversos focus potents en el panorama de la música clàssica catalana amb denominació sabadellenca rau en quatre de la quasi desena de discogràfiques del sector. La mà de Guido, Ars Harmònica i Picap són sabadellenques. I Columna Música, segurament el segell català més actiu i prestigiat abans de la crisi econòmica, va traslladar-se a la ciutat el 2014. Tant La mà de Guido com Columna Música són de les primeres fundades a Espanya, fa aproximadament dues dècades durant en els darrers anys de bonança del sector discogràfic.

El Sabadell flamenco

Sabadell també és un dels grans centres creatius del flamenco, encara que poc visible. D’aquí han sorgit els guitarristes Juan Manuel i Rafael Cañizares, aquest professor a l’Esmuc des de la seva fundació i amb escola pròpia, o els cantaores Juan Cortés, Duquende i Blas Córdoba. Però també, entre grans professionals, el percussionista Isaac Vigueras. Com m’explicava el periodista Josep Ache: “a Sabadell no hi ha penyes flamenques, al cas un circuït paral·lel. Les subvencions les reben en altres municipis. Però aquí es mouen més com a simples aficionats, en cercles molt discrets on es practiquen formes d’aprenentatges mutus. En la formació dels guitarristes és molt important tenir cantaores a qui acompanyar. El fet que siguin aficionats no els invalida com a mestres. Ben al contrari, posen reptes als guitarristes, i sovint els descobreixen repertoris i recursos”.

Una dada significativa recent: durant els 12 anys que es va celebrar el festival d’estiu 30 Nits de Sabadell, fins al 2016, la programació de flamenco era un dels bastions més exitosos amb espectacles de grans clàssics que van incloure Juan Habichuela i altres figures. Una altra dada: el guitarrista Juan Manuel Cañizares va guanyar fa pocs mesos el premi de la Música Independent (MIN) del 2019 al millor àlbum de flamenc pel seu últim treball Cañizares, el mito de la caverna, que se sumen al Premio Nacional de Guitarra de 1982, entre altres. I és curiós que, com recordava Josep Ache: hi ha una gran amistat entre Cañizares i Benet Casablancas, un dels compositors catalans amb més projecció internacional actualment. La música és música, i Sabadell és Sabadell.

“Estem voltats de poca-vergonyes”

Enguany a més, se celebra el centenari de la Colla de Sabadell, integrada per un grup de joves intel·lectuals i artistes que volien remoure i capgirar la monotonia del seu ambient amb accions basades en l’humor provocatiu i l’activisme cultural, amb un tarannà a mig camí de l’avantguarda i el noucentisme i sota el lema “Estem voltats de poca-vergonyes”. Un missatge plenament actual defensat en favor de la llibertat, la democràcia i la tolerància esdevenint un motor de modernitat que posar les bases d’estructures fonamentals de la cultura catalana abans i després de la Guerra Civil. La colla estava liderada pels escriptors Joan Oliver (Pere Quart), Francesc Trabal, Armand Obiols, els artistes Antoni Vila Arrufat i Ricart Malet, el periodista Lluis Parcerisa, l’advocat Josep Maria Trabal, el filòsof Miquel Carreras i el farmacèutic Joan Garriga. L’historiador, escriptor i periodista Joan Safont, coordinador de La Llança, n’ha comissariat l’efemèride. La Colla va ser la promotora de l’Associació de Música de Sabadell, que va portar a la ciutat intèrprets com Wanda Landowska, Pau Casals, Arthur Rubinstein, Emil von Sauer i Andrés Segovia. 

Mitjans de comunicació

Al costat de la web d’informació www.isabadell.cato del jove diari digital www.eldiadesabadell.cat, també pot destacar-s’hi una revista cultural, “Quadern de les idees, les arts i les lletres”, tan substancial de contingut com incòmode i poc fiable és el seu editor –vaig col·laborar-hi entre 2010 i 2013-. Les circumstàncies sobre Ràdio Sabadell queden per a un futur article versat en els problemes de conveni laboral dependents de l’Ajuntament o l’acomiadament indecent del tècnic de so Manolo Garcia per venjances polítiques fa dues temporades. Només recordar que ha estat la matriu d’una important cantera de periodistes nascuts a finals dels 70 i principis dels 80 que han fet el salt a TV3, 8 TV, Catalunya-Ràdio, RAC1, entre altres.  

Per la seva part, el Diari de Sabadell va salvar-se de l’extinció definitiva tot i fer fora a tots els seus treballadors en passar a mans de l’empresa Novapress S.L. Un gir que, tot i no recuperar bona part dels lectors perduts en l’etapa precedent, ha estat internacionalment reconegut pel seu redisseny amb dos Awards of Excellence de la Society for New Design (SND) als Estats Units al costat de The GuardianTheNew York Times, l’ Aftenpostennorueg i el brasiler O Globo. És un dels dos únics mitjans espanyols que han assolit aquesta fita. Ni Sabadell ni les seves entitats poden permetre’s desaprofitar la potència d’una finestra com el seu diari. I aquest, ha de trobar la manera que, mantenint la diversitat cercada en les insuficients dues o tres pàgines de la secció Oci i temps lliure –etiqueta “progre” i postmoderna que banalitza el valor i serietat-, ofereixi la màxima cobertura. El descontentament general de les entitats musicals respecte el reflex és contrastable i confessat amb recurrència off the recorden els passadissos i entreactes de concerts. En aquest sentit, després del recent canvi de direcció, els propietaris de la publicació parlaven de major proximitat amb els interessos de la ciutadania i les entitats.

Quin futur cultural té Sabadell?

El proper regidor de cultura ho té relativament fàcil després de la gestió de Montserrat Chacón. Enmig dels contratemps d’un govern molt fragmentat, sobretot de caire pressupostari i la cancel·lació de projectes atractius, Chacón marxarà deixant les assignacions públiques a un nivell semblant al d’abans de 2012. Quelcom meritori. En aquest sentit de cara al 2019, l’augment serà sensiblement notable. Per tant, més enllà de les habituals proclames dels partits que es presenten a les eleccions, cal conscienciar-se i apostar per l’enfortiment i projecció cultural internament i externa d’aquesta ciutat que amb 210.000 habitants té un potencial de primer nivell territorial: la Simfònica del Vallès, els Amics de l’Òpera de Sabadell i el Lièder Camera, així com figures de trajectòria internacional com Benet Casablancas i Maria Hinojosa, o conservatori més que centenari, requereixen un pla d’acció musical ha de ser una de les prioritats per assolir la visibilitat que en el món de l’esport tenen garantida altres institucions. I és que l’esport és l’altre punt fort sabadellenc.

A Montserrat Chacón li han faltat dos anys més en el càrrec per arrodonir un empremta  cultural amb major visibilitat que llustri la recuperació econòmica del seu departament. Entre les coses a aplaudir-li també cal citar una bona fe i sinceritat poc habituals en els polítics, capacitat de diàleg i interès poc freqüent en la cultura i la seva difusió. El projecte Acordant de l’OSV, que ha estimulat l’ensenyament i contacte d’alumnes de quart i cinquè de primària amb la música de manera altruista i en barris desfavorits. Igualment cal citar la ubicació de l’OSV a La Faràndula facilitant que en les tres darreres temporades hagi augmentat el nombre d’espectadors simfònics i de concerts. També, la creació de cicles divulgatius a l’entorn de les arts escèniques i la música n’han estat un símptoma. L’Enganxa’t a la clàssica n’és un exemple. Confiem que el proper relleu estigui a l’alçada de les possibilitats i necessitats. Sabadell té un perfil transversal que clama per una candidatura com a capital cultural catalana. Quelcom que amb l’actual heterogeneïtat del govern era poc menys que inviable. Un acord de tots els partits polítics era una utopia. Si en el nou govern no entén que la cultura és una inversió de futur, la ciutat seguirà anestesiada sense el canvi resilient i enfortidor d’una identitat idiosincràtica mancada de notorietat més enllà del seu radi d’acció més immediat. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat