El cantautor solsoní Roger Mas acaba de presentar el seu nou disc, Parnàs. És el seu desè treball, vint anys després del primer, Les flors del somni (1997). Com el mateix nom evoca, Mas retorna al món dels poetes i adapta textos de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia d'Anzizu, Toni Gol i Roca i Amadeu Vidal i Bonafont. Després d'Irredempt, on es mostrava més despullat que mai, Mas ha gravat aquest nou disc acompanyat d'altres artistes, com Núria Graham o Bikimel. Parlem amb ell en un dia fred de finals de febrer a la cafeteria de l'Auditori, on el 16 de març presentarà Parnàs

Roger mas Sergi Alcazar 03

Roger Mas/Sergi Alcàzar

Ja fa deu anys del primer disc. Parnàs és un destil·lat de tota la teva discografia?

M'agrada que t'ho miris així. Amb Mística domèstica vaig fer un disc més pop-rock, i en canvi, a Les Cançons tel·lúriques vaig fer més cançó mediterrània. A la casa d'enlloc vaig tornar al pop-rock, amb la Cobla Sant Jordi tornaríem a l'esquema de Les tel·lúriques. Després d'Irredempt, aquest volia que fos un disc còmode i fàcil d'escoltar, sense estridències. He vist que als meus discos n'hi havien.

Un disc fàcil d'escoltar?

En Raül Garrigasait em va explicar una cosa molt bona sobre dos genis com són Mozart i Haydn. L'un està cridant l'atenció a l'oient tota l'estona. En canvi, l'altre no es preocupa en cap moment de demostrar-te res. Jo mai havia tingut interès en Haydn, però arran del comentari del Raül, però, vaig començar a escoltar-ne els quartets de corda i vaig descobrir una cosa meravellosa: pots posar-la en un sopar amb amics i no et crida l'atenció, però si t'avorreixis de la conversa i et poses a escoltar-lo veus que és genial tot el que hi està passant discretament. Salvant les distàncies, vaig voler que el disc es pogués escoltar en un sopar, com a fons, i no et destorbés i, a la vegada, tingués prou interès.

Estaria més vinculat a Les cançons tel·lúriques, potser?

Els meus tres discs favorits són Casafont, Les cançons tel·lúriques i aquest, tot i que els discs on hi ha cançons meves de les quals estic orgullós de música i lletra són Mística domèstica i La casa d'enlloc. Però els discs més pop-rock potser no em surten tan bé i el públic és bastant clar: quan vaig aquí, acudeix en menor número i amb menys entusiasme i quan més cantautor em poso -fins i tot en el cas d'Irredempt, que és un disc difícil-, venen més i segueixen més. En aquest disc volia recollir això i, per tant, acontentar el meu públic.

Volia que Parnàs fos un disc còmode i fàcil d'escoltar, sense estridències, que puguis escoltar en un sopar

Roger mas Sergi Alcazar 02

Roger Mas/Sergi Alcàzar

El Parnàs és la pàtria dels poetes. En aquest disc no hi ha cap text teu i tot són poemes musicats

Excepte quatre versions de cançons tradicionals amb lletra i música, la resta tot són poemes musicats. Hi ha poetes coneguts com Martí i Pol o Miquel Martí i Pol, però també poetes que em fa molta il·lusió que hi siguin com Amadeu Vidal i Bonafont i Toni Gol i Roca.

Són poetes de la teva generació?

A ells potser els fa una mica de vergonya els poemes que he escollit, perquè són poemes de joventut i ara son poetes consolidats, però els he triat perquè són poemes dels anys 90, que és l'època de la meva adolescència quan em van entusiasmar. Ja m'agrada, perquè ja tenim una edat i anem aprofitant les virtuts que es van acumulant amb els anys. Que les lletres siguin de joventut i les adaptem quan ja tenim una experiència és una bona combinació.

Després de musicar Verdaguer, per exemple, t'atreveixes amb un poema com 'Soleiada' de Joan Maragall, que sembla una barreja d'erotisme i mística

Em vaig quedar parat quan vaig descobrir aquest poema i vaig pensar en quin any s'havia publicat. Quina cruesa, i alhora, quina elegància! A l'Institut no t'ensenyen poemes així, quan serien la manera d'atrapar els joves.

Ja tenim una edat i anem aprofitant les virtuts que es van acumulant amb els anys

Roger mas Sergi Alcazar 05

Roger Mas/Sergi Alcàzar

El primer single del disc que has llançat ha estat Jordi, una versió d'un clàssic anglès que va fer famós un dels teus referents musicals, Fabrizio de André. Fins a quin punt ha estat un repte aquesta peça?

Quan vaig conèixer la cançó Geordie l'any 1999 pensava que era una cançó seva,  no sabia que era una cançó anglesa. Em va emocionar. La lletra no especialment, perquè té coses que no m'acaben de convèncer, però la música estupenda i com a cançoneta és una cosa preciosa. De seguida en vaig fer una adaptació, que era pràcticament una traducció de l'italià, però durant anys hi he estat treballant sense acabar-me'n d'ensortir. Joan Baez o Claude François, l'autor de Comme d'habitude, l'han versionada i al llibre Child ballads s'hi recullen cap a dues-centes variants i versions. Per mi el repte era, com en El rei dels verns, traduir-lo amb un llenguatge normal d'ara, que no traís la història original i que sonés com una cançó tradicional. Personalment és difícil, perquè sóc d'escriure embolicat, però m'hi ha ajudat l'Oriol Prats, i n'estic molt content del resultat final. Ha quedat senzilla i clara.

I tens la veu de la Núria Graham, cantant en català...

Em sembla que només hi ha una altra gravació seva on canta en català i no gaires més. Realment té una veu que transmet innocència -que d'innocent no ho és gens-, i una autenticitat que van molt bé a la cançó. A més, ho va clavar a la primera!

Com sempre, ets fidel a Solsona. A Les cançons tel·lúriques adaptaves els Goigs a la Mare de Déu del Claustre i aquí t'atreveixes amb l'Himne de la Coronació

A la meva mare i a mi ens agrada més l'Himne que els Goigs -que també ens agraden molt, eh!- i era un repte pendent des de Les tel·lúriques. No sabia com fer-ho i al final la solució va ser agafar el Quartet Brossa, que cada dia toquen millor.

L'any 1999 vaig conèixer la cançó Geordie, de Fabrizio de André, de seguida la vaig adaptar al català, però durant anys hi he estat treballant sense acabar-me'n d'ensortir

Roger mas Sergi Alcazar 08

Roger Mas/Sergi Alcàzar

En aquest disc, de fet, t'hi acompanyen molts músics, com, per exemple, Bikimel

Bikimel cantant Eulàlia d'Anzizu, que és una poeta i intel·lectual molt poc coneguda que vaig descobrir gràcies a un festival que fan al monestir de Pedralbes on em van convidar a cantar i on em van proposar d'adaptar-ne algun poema. Vaig descobrir una senyora que Déu do, que es relacionava amb Verdaguer, els Güell, Jaume Collell...  Trobo que és un poema ideal per la Bikimel, perquè jo sempre he cregut que en la matèria religiosa hi ha un punt de sensualitat molt important. I, a més, pràcticament sembla una una cançó seva, jo només hi faig una segona veu.

I el cor Lupulus Emsembla t'acompanya a Borrasqueros de Canalda

És curiós perquè Borrasqueros una una cançó tradicional de la meva zona de Solsona, però que jo vaig descobrir gràcies a El pont d'Arcalís. L'Artur Blasco la va recollir d'una senyora que conec de prop de Solsona i d'una altra de Berga, perquè estava perduda i jo no la coneixia.

De fet, tu ets partidari de recuperar textos antics i cançons tradicionals que quan tu les interpretes semblen absolutament contemporànies

L'esperit museístic no m'ha agradat mai. Té el seu lloc, el seu sentit i ha d'existir, però a mi m'ha estimulat més la tradició que el museu. El museu suposa posar una cosa en una vitrina perquè quan la vegis tinguis la sensació d'estar en un moment determinat d'un temps passat. La tradició, en canvi, és un riu on totes les generacions anem participant, agafant i prenen aigua, i quan estàs dins una tradició és obligatori aportar-hi alguna cosa. 

En aquest sentit, Monteverdi, com la referència a De André, és la nota italiana tradicional d'aquest disc

És inevitable! Tot i que jo aquesta cançó la vaig descobrir gràcies al cantautor nordcatalà Gerard Jacquet. Crec que Itàlia és un gran desconegut, com Portugal. Sempre desconeixem el que tenim més a prop. 

Deixa'm dir que treball musical de Parnàs és molt elaborat. No hi trobem només un acompanyament de guitarra

Per aquest l'Arcadi Marcet, el Xavier Guitó i jo teníem directives molt clares: havíem de fer coses concretes i positives, que deia en Josep Pla. Volíem anar buscar una cosa còmoda, sense estridències i molt tancada. Sòlida, sense artificis. El Guitó és de Berga i jo de Solsona i el barroc ens surt pels porus i l'hem de tenir a ratlla i per més que simplifiquem se'ns escapa. El gran fitxatge, però, és la Míriam Encinas, que toca com els àngels la dilruba, la viella, flautes i percussió.

De fet, en alguns moments sembla que cantis acompanyat d'una orquestra simfònica. T'ho has plantejat de cara a futurs treballs?

Després de la cobla faig Irredempt, que és tot despullat, només la guitarra, i, per tant, ara amb aquests instruments ja sembla una orquestra. Podria ser bonic, però tots els experiments simfònics que he escoltat de cantautors, que som gent que fa cançonetes senzilles, m'han horroritzat.

L'esperit museístic no m'ha agradat mai. Té el seu lloc i el seu sentit i ha d'existir, però a mi m'ha estimulat més la tradició que el museu 

Roger mas Sergi Alcazar 07

Roger Mas/Sergi Alcàzar

L'estrena del disc va ser divendres 2 a Brussel·les 

El mateix dia que se'n van anar, vaig decidir que tenia ganes de veure'ls, fer-los una abraçada i portar-los el disc. Amb en Lluís Puig fa molts anys que ens coneixem, amb en Toni Comín no tant, però també som amics, i en Carles Puigdemont va ser el primer que em va organitzar un concert a Girona, quan era el responsable de la Casa de Cultura. Són bona gent i em feia il·lusió poder-los distreure'ls una hora i mitja amb les meves cançons.

Tot i que no ets un cantautor de lletres polítiques, com veus la situació política?

Em quedo amb el bo. L'1 d'octubre va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Per mi ser català era un drama fins que no vaig conèixer Francesc Pujols. A partir d'allà ser català va començar a ser una cosa més interessant i divertida i em vaig reconciliar amb les nostres contradiccions i defectes. I finalment, aquesta tardor jo m'he sentit orgullós del meu poble. S'ha actuat amb dignitat, això quedarà en la memòria, i s'ha guanyat més que no s'ha perdut, perquè de perdre ja en tenim experiència. "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors" diu Pujols. 

L'1 d'octubre va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Em sento orgullós del meu poble

A més, és un moment en que la llibertat d'expressió i de creació està en risc

Jo no sé quantes cançons ha fet el Valtònyc, però jo n'he escoltat una i espero que en tingui de més heavis, perquè si per això et poden posar a la presó, oju! No sé si la massa social espanyola està disposada a acceptar aquesta repressió. De moment, amentablement, sembla que sí.

Penso que amb discos com el teu també es construeix una cultura sòlida

Penso que el nostre repte pendent és articular un espai de comunicació i una indústria cultural que coincideixi amb el marc lingüístic. Culturalment tenim unes fronteres grandioses entre Catalunya, València i les Illes. Política a part, articular una indústria que asseguri la distribució de la producció cultural a tots els territoris de parla catalana és bàsic. Jo, si fes un disc en castellà, no tindria cap problema per anar a València i fer concerts i sortir a tots els mitjans fent promoció. Però, en català, tot se't redueix. Per tant, per sentit comú i d'acord amb les lleis del mercat, repeteixo política i somnis a banda, un producte fet en una llengua que entenen 10 milions de persones hauria de tenir-ho més fàcil perquè aquestes persones que entenen la llengua hi puguin accedir siguin de Solsona, de Felanitx o d'Alcoi. Si es fa això, és una arma. I si es fa, des de fora de la política, és una arma encara més poderosa.

El nostre repte pendent és articular un espai de comunicació i una indústria cultural que coincideixi amb el marc lingüístic català

Roger mas Sergi Alcazar 01 1

Roger Mas/Sergi Alcàzar