Un paio força especial decideix organitzar-se unes vacances a cals seus veïns aprofitant que aquests són fora. És l'argument —o el pretext— de Robinson (Empúries, 2017). La darrera novel·la de Vicenç Pagès Jordà és una de les tres finalistes del novíssim Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana de l'Any, juntament amb Els estranys, de Raül Garrigassait i Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch. Caldrà esperar fins al al 27 de febrer per saber quin dels tres autors estrena el guardó.

Què en sabem, de l'H., a banda que ha ideat unes vacances veïnals sense consentiment? L'H. és un paio solitari, de mitjana edat, que treballa de carter. No té amics ni aficions ni practica cap esport. Tot el seu temps lliure el dedica a una cosa: el llit. Practica l'art d'enllitar-se. La seva habitació  —el Sancta Sanctorum— està pensada per passar el màxim de temps possible al llit. Un matalàs articulat és el lloc sagrat situat en el centre geomètric al voltant del qual s'hi apleguen artefactes disposats en semicercle amb l’objectiu d’eliminar els moviments innecessaris (nevera portàtil, orinal mèdic, dispensador de barretes energètiques o una capsa hermètica per als residus).

L'H. troba en el culte al llit tot el que necessita. Pot ser el que vulgui, amb qui vulgui, quan vulgui. Quan era petit, va passar una temporada en un hospital i la mare li va explicar un conte sobre un llit flotant, de manera que ell es va acostumar a projectar des del llit allò que no podia fer. Per tal de dedicar-hi el màxim de temps, H. també té uns hàbits que li permeten seguir unes pautes concretes, no perdre temps i no malgastar energies. Per exemple: només té dues sabates que alterna sistemàticament, segueix inalterablement un menú de tres plats o s'afaita el cap per evitar la perruqueria i el pentinat. Visita periòdicament el pare en una residència, la mare va morir en un accident, i mira de no establir gaires contactes amb la realitat per poder quedar-se tot el temps que pugui a la seva illa particular.

Robinson Vicenç Pagès Jorda

I, aleshores, a què treu cap anar de vacances a cal veí?, estareu pensant, però per a l'H. té tant o més sentit que anar a les Filipines o a Tailàndia. Els objectius que el porten a tramar l'Operació Comando —el pla que ha ideat per colar-se a la casa del costat— són tres o quatre. El primer és la purificació: una vegada va sentir a la ràdio que passar una setmana a l'any en un altre entorn purificava tant física com mentalment. El segon és recuperar la tranquil·litat, perquè l'H. és un d'aquells pobres —i nombrosos— mortals que ha tingut la mala sort de topar-se amb uns veïns proveïts d'un «artefacte diabòlic», és a dir, un equip de música. El tercer és la desconeixença amb què s'afronta la geografia més pròxima: per què viatjar a les Filipines quan no coneixem la casa del costat? I el quart, ai las, «l'objectiu ocult» és trobar una dona —o recuperar-la.

Arran de l'Operació Comando, la vida d'H. canvia completament, també gràcies —o per culpa— d'una dona, motiu pel qual ja no voldrà passar tant de temps al llit i fins i tot li semblarà una pèrdua de temps haver practicat aquest culte de manera abusiva. Però les coses no sempre són el que semblen ni estar és el mateix que ser. Robinson no és una història, sinó un univers aïllat que permet infinitat de lectures acompanyat de tota mena d'observacions i d'hipòtesis. Ha passat alguna cosa fora del llit o tot forma part d'una de les pràctiques horitzontals de l'H.? És un boig o hi toca massa? Qui vol «estar» podent «ser»?

Podríem dir que fins ara hem llegit obres de Vicenç Pagès Jordà que anaven de dins cap a fora, mentre que Robinson va de fora cap a dins. Li coneixem novel·les llargues i farcides de referències —El món d'Horaci o Els jugadors de whist tenen més de 400 pàgines i infinitat de referències musicals, cinematogràfiques, de tota mena—, mentre que Robinson no arriba a les 200 i no hi trobem —gairebé— cap referència. També hem passat de l'estructura fragmentada a l'estructura circular o centrífuga que funciona en aquest llibre com el mecanisme d'un rellotge. El llibre té tres parts —o engranatges— que van disminuint (primera part, 6 capítols; segona part, 4 capítols; tercera part; 2 capítols). Fins i tot podríem intuir-ne una quarta si tenim en compte que cada part conté dos capítols menys que l'anterior (quarta part, 0 capítols). Aquesta teoria casaria força amb la constitució que H. mateix redacta per regir el món del llit flotant, que té curiosament quatre punts, com les parts del llibre segons aquesta hipòtesi, i el quart article de la qual és exactament «Callaràs.»

Pel que fa a les referències, al contrari del que esperaríem de Pagès Jordà, no hi ha ni espai o ni temps en què transcorre l'acció. Casualitat o no, a part d'un parell de referències geogràfico-històriques, els únics indicis que trobem en tot el llibre són en la primera part i d'àmbit infantil o juvenil —Disney, Oncle Grillat, Donald, Rubik—, com també ho són el conte del llit flotant que explica la mare, les al·lusions a Rínxols d'Or o al mateix Robinson Crusoe. En tot un llibre hi trobem el mateix número de referències que trobaríem en una sola pàgina de El món d'Horaci o Els jugadors de whist. Buit de referències externes, però entès com a univers amb les seves pròpies dades. Robinson també és un catàleg de posicions horitzontals —posició ramsès, flamenc, decúbit supí, postura Leonardo o la del cargol en són només algunes— i d'experiències agrupades en col·leccions —els Moments Memorables o les Expulsions— a banda de les citacions que obren cada part, que provenen «del diari d'H.».

Per tant, Robinson és un univers on l'estructura i els recursos narratius estan absolutament concebuts per anar de fora cap a dins, de la ciutat cap a l'illa, del carrer cap al Sancta Sanctorum, de la vida cap al llit. Perquè «No és mandra, sinó perfeccionisme» i, sobretot, perquè «Hi ha cap manera de diferenciar un record fals d'un de debò?»

Bonus track

No voldria acabar aquest article sense embolicar una mica més la troca i com a dada interessant —o no— tenir en compte que el protagonista de El món d'Horaci, nom començat per la mateixa inicial, té algunes idees sospitosament similars a les de l'H. En una de les entrades del blog d'Horaci, per exemple, cito textualment, «I el cinquè error, el pitjor, és sortir al carrer, abandonar la bombolla de la llar, l'úter nocturn que ens fa individus LLIURES, error funest confondre's amb tot els ciutadans que caminen pel carrer amb pressa com si els somnis els molestessin, com si volguessin oblidar, no el que han fet, sinó el que han SIGUT en les últimes set hores, sota els llençols[...]». Qui sap si aquell Horaci que anava a la universitat i vivia a Gràcia l'any 1992 no podria ser també aquest paio especial de nom H. vint anys més tard.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat