Haig de reconèixer que tornar a escoltar la veu i el timbre de Miles Davis m'ha reenganxat al meu intern més punyent. Immers en la meva quotidianitat més absoluta, aquella que Perec li agrada de descriure i mostrar, l'aparició del trompetista i creador d'Alton (Illinois) per dos motius ben diferenciats m'ha transportat als meus dies, mesos i anys on les dureses extremes eren norma i dogma.

A vegades, hi ha gent que planteja que els anys en comptes de començar en gener, és en el mes de setembre on veritablement s'inicien projectes, temporades o inclús els millors propòsits que ens professem en dates més nadalenques, doncs bé, l'aparició de la recuperació del disc-proposta que és pública (avui) i que anava a ser el disc de debut de Miles Davis amb el segell discogràfic Warner Bros l'any 1985, és un d'aquests dos motius que m'ha portat a recuperar el meu estimat Príncep de les tenebres, el Picasso del jazz.

Rubberband és un treball que veu la llum després de trenta-quatre anys i gestat després de deixar Columbia Records, que era el seu segell de capçalera des de 1955 i de passada fer "carpetasso" amb el seu productor i amic Teo Macero.

miles davis rubberband

Miles va començar a enregistrar Rubberband a Los Ángeles en els estudis Ameraycan amb els productors Randy Hall i Zane Giles, amb la concepció musical d'incloure en aquest treball ritmes més funk i soul i amb la idea de presentar com a vocalistes convidats a Al Jarreau Chaka Khan i que ara han estat substituïts per dues grans veus del panorama jazz-soul actual com són Lalah Hathaway i Ledisi.

Rhino Records segell discogràfic especialitzat en reedicions publicarà l'àlbum integre, compost per onze cançons i que ha estat finalitzat pels productors originals juntament amb el nebot de Miles, Vince Wilburn, Jr, baterista original ja en el 1985. Rubberband camina en espai musico-creatiu a mig camí entre Tutu i Doo-Bop i m'atreveixo a dir que inclús és millor que Doo-Bop, més complet, atractiu, amb més matisos i varietat, oferint un to funk-soul-pop que camina sempre amb la línia fina del culte i el popular, cosa molt difícil de trobar i aconseguir.

La coberta d'aquest nou treball oblidat, està formada per una pintura de Miles Davis, art del qual n'estava enamorat, sovint manifestava: "la música és una pintura que un pot escoltar i la pintura una música que un pot veure", Picasso va ser un dels grans referents pictòrics de Miles, pintor que personalment penso que té molt en comú, no solament en el fet creatiu, tots dos varen estar ficats en totes les evolucions de les seves arts, tots dos varen ser líders d'aquestes, tots dos varen tenir vides convulses i tempestuoses, tots dos varen tenir diferents matrimonis i múltiples amants, tots dos tendien a l'autodestrucció, tots dos han passat a la història com referents i encara a hores d'ara van apareixent coses noves com aquest nou treball. És per això que m'agrada parlar de Miles com, el Picasso del Jazz i de Picasso com el Miles de la pintura.

 
Miles Davis va explotar la pintura sobretot a partir del 1982 després que fruit de les seves múltiples addicions li paralitzes temporalment una mà, fet que va propiciar que fes teràpia amb els pinzells per recuperar mobilitat.

Recupereu Miles, recupereu Robberband, trobareu un Príncep de les tenebres, seductor en les seves ràfegues, ràpid i fluid, àvid i per mi sense cap mena de dubte l'aportació més propera d'ell al pop. A banda d'això, el guitarrista D'Angelo supleix més que bé la referència de Mike Stern que també estava en l'aposta original.

Rubberband fa d'avantsala perquè aquest mes de setembre, farà vint-i-vuit anys de la mort del Príncep de les tenebres, els mateixos que farà que qui us escriu va perdre el seu pare i va entronitzar sense ser molt conscient a Miles Davis com el seu Déu "particular", la vida m'ha fet viure més anys sense ells que amb ells.

Uns anys enrere, en una situació difícil vaig pregar al meu Príncep de les Tenebres per tres ginjolers que havia plantat en aquest món, ell, em va oferir Time after time i jo vaig acceptar perdre'ls, quedar-me sense res... li vaig demanar felicitat per aquests tres ginjolers, avui en dia brillen i molt!!

Amb l'aparició de Rubberband en els darrers dies he tornat a invocar el meu Déu tenebrós, algú a qui he viscut de prop i estimo té problemes greus de salut i no vull que marxi, he tornat a pregar, i el meu príncep m'ha tornat a respondre, m'ha ofert "Give it Up", i ha canvi m'ha demanat una pèrdua més per part meva, la viuré i esperaré que com també els ginjolers pugui brillar com i molt.