Benvolgut Confinament,

Ho sap tothom i és profecia que cada vegada ets més a prop, ja que la por i el temor que tornis a fer acte de presència desplegant la teva fúria es palpa en totes les coses. Sense anar més lluny, qui t'escriu fa tres setmanes va anar al Museu Can Framis, de la Fundació Vila Casas, per veure 100 càpsules de confinament, l'exposició comissariada per Àlex Susanna i Mercè Vila Rigat i basada en un centenar d'obres de 100 artistes de Catalunya sobre els efectes de la pandèmia, però de forma ingènua vaig creure que allò que s'hi exposava em quedava lluny o, directament, era cosa únicament del passat. En tres setmanes aquest país ha passat de tenir bars plens i anunciar que a la Sala Apolo s'hi celebraria un concert sense mascaretes a haver d'arribar a casa abans de les deu de la nit per culpa d'un cobrefoc nocturn, per això abans-d'ahir vaig decidir tornar a Can Framis, revisitar l'exposició i adonar-me'n d'una cosa terrible: aquelles obres ja no m'interpel·laven en pretèrit, sinó que eren una premonició de la teva imminent arribada.

Can Framis_capsules 100

100 càpsules de confinament. Art i pandèmia a Catalunya es pot gaudir fins el gener del 2021.

Mira, ja que ens tutegem, t'ho diré sense por d'engreixar-te l'ego, benvolgut Confinament: quan vas aparèixer per primera vegada, al març, vas etzibar-nos un cop de puny que vam saber suportar dignament, mantenint-nos dempeus sense caure plegats damunt el ring. Ara, en canvi, malgrat que tots sapiguem que la teva aparició és cada vegada més latent, ningú dubta que topar-se amb tu de nou serà més dolorós que enfrontar-se a una cirurgia sense anestèsia. Per sort, la gran diferència entre la Covid-19 i tu és que tots ja t'hem patit com a mínim una vegada i, per tant, no ets invisible ni desconegut com el maleït virus, per això passejant-me per segona vegada entre totes aquelles obres conceptuals, pictòriques, fotogràfiques o escultòriques vaig recordar quina cara fas, la mala llet que gastes o la teva trapelleria de ciència-ficció, ja que en aquelles tres sales de la Vila Casas no es pot descobrir massa res sobre el coronavirus, però es pot fer una cosa molt millor: a través de l'art, donar forma a allò que el coronavirus ha provocat en nosaltres.

Marcos Palazzi

Mateo, de Marco Palazzi, una obra costumista sobre un dels hits del confinament: tallar-se els cabells al lavabo de casa.

Tu potser no n'ets conscient, però la teva aparició provoca que la gent faci coses que mai no havia cregut que faria: haver-se de tallar els cabells a casa, fer reunions a través d'una càmera amb els pantalons del pijama posats o veure el cel, des de la finestra del menjador, i tenir enveja de la llibertat d'aquells pardals que estenen les ales. Durant el confinament de març, la Fundació Vila Casas va impulsar les Càpsules de confinament, un projecte col·lectiu basat en les mirades de centenars d'artistes explicant l'experiència del seu confinament a través d'un text i una foto; d'aquella iniciativa virtual n'ha nascut, mesos després, l'exposició que t'estic explicant i on tu, benvolgut Confinament, n'ets el protagonista camaleònic absolut.

Morgen Jesus Galdon
Morgen! és una obra en la qual Jesús Galdón reflexiona sobre el pes del pas dels dies durant el confinament.

Salvador Dalí va dir que era molt més senzill pintar a Jesucrist que no pas a Déu, ja que el segon podia tenir la forma de totes les coses, potser per això tu, maleït Confinament, tant et pots veure representat amb forma de bomba orsini, com fa Francesca Llopis a Avui no puc més, com amb els dos cels confrontats cara a cara que Jesús Galdón dibuixa a Morgen!. Saps què? Una altra manera de tenir la sensació que el cel ens cau al damunt, fos el març passat o desgraciadament ara, és obrint el televisor, posant les notícies i veient dia rere dia que el coronavirus ha convertit les persones en simples xifres: sí, tu potser no te n'adones, però som números vermells en una pantalla i els morts s'escombren com figuretes de plàstic a palades, com denuncia Francesc TorresSis-cents de nosaltres.

francesc torres 8580480
Sis cents de nosaltres, una obra crua i colpidora de Francesc Torres.

Tens tant poder que els polítics que ens governen fa dies que juguen a l'escapisme i fan ús d'eufemismes per parlar de tu sense mencionar-te, però més enllà del que tots recordem per culpa de la teva tirania, d'aquella estranya sensació d'etern diumenge apàtic barrejada amb la follia de viure en un perpetu dilluns ple de trucades i maldecaps que no et deixen ni fer un trist cafè a mig matí, la paraula confinament va associada a la idea d'haver de buscar-se la vida com sigui per adaptar-se al nou entorn. Si les reunions de cop i volta són amb Zoom, les estrenes de cinema són a plataformes digitals o fins i tot el 'colmado' del meu poble on encara pots comprar sense pagar i apuntar el deute s'atreveix a fer comandes en línia amb repartiment a domicili, és lògic que també els artistes es reinventin, sigui per voluntat o per necessitat. Què passa quan ets pintor però no tens cap llenç perquè la botiga on compres les teles està tancada? Com t'ho fas quan el lloc on vas a buscar paper de la mida amb què crees té persiana abaixada? Tot això també és cosa teva, malvat Confinament, i és el que va passar-li a Mario Pasqualotto, per exemple, que exposa a la Vila Casas una obra titulada Diari de confinament, casa-niu on dibuixa un niu d'espines damunt un plat perquè, literalment, era l'únic element blanc que li quedava a casa damunt el qual dibuixar. El cas de Francesc Ruiz Abad és encara més curiós: l'esclat de la pandèmia el va enxampar amb el taller sense massa material i va acabar dibuixant cels damunt el que podia, com per exemple la capsa de cartó d'unes peres de l'Empordà.

Francesc Ruiz Abad cel
10.04, de Francesc Ruiz Abat.

N'hi ha que davant el temor de la teva arribada imminent, estimat Confinament, van al supermercat a comprar paper higiènic, corren a tallar-se els cabells a la seva perruqueria de confiança o es compren una bicicleta estàtica per fer esport al menjador de casa. Jo, en canvi, vaig decidir tornar a Can Framis després d'haver-hi anat una primera vegada, potser perquè l'art no és només una forma d'evasió, sinó també d'interpretació de qui som, qui vam ser i qui podem tornar a ser. Entre tu i jo, però, deixa'm fer-te una confessió: de totes les obres, n'hi va haver una que no m'havia dit res el primer cop que vaig veure-la i que ara, en canvi, em va fascinar: la que encapçala aquesta carta i que et torno a adjuntar aquí baix, la primera fotografia que Patricio Reig va fer, a finals d'abril, quan va sortir al carrer per primer cop després de dos mesos tancat a casa, a Milà.

Patricio Reig Bramante, 'usted y yo'  Fotografia Fundació Vila Casas
Bramante, usted y yo, de Patricio Reig.

Et preguntaràs qui és, però, aquest gentiluomo? Només sabem que passeja a la vora de Santa Maria delle Grazie, allà on hi ha L'últim sopar de Da Vinci, que vesteix d'etiqueta amb una americana creuada perfectament botonada i que camina amb un document a sota el braç, qui sap si uns resultats mèdics, el manuscrit d'una novel·la escrita durant el confinament que dialoga amb l'obra de Manzoni o un contracte de compra venda d'una vila toscana a prop de Prato. No en sabem res, fins i tot no sabem ni si ell sap que la seva mirada ha esdevingut una obra fotogràfica o si desconeix absolutament que és protagonista del catàleg d'una exposició a Barcelona, a milers de quilòmetres de casa seva. Sabem, només, que no seria descabellat pensar que es dirigeix a fer un espresso al Caffè Motta, que aquesta nit anirà a la Scala a veure una òpera de Puccini o que dinarà tagliatelle ai funghi porcini, ja que l'únic que sabem és que l'elegància i la joia de viure indiscutible que desprèn mentre camina per un carrer empedrat en el qual voldríem passejar cent dies seguits és la d'algú que viu una vida agradable, lliure i sense temors, però amb mascareta sanitària. Si et parlo d'ell és perquè aquest segon cop a Can Framis vaig saber, indubtablement, que el misteriós dandi de la Vila Casas era una metonímia de la Nova Normalitat. És a dir, de la vida lleugerament excepcional però plaent que vam creure que viuríem i que ja t'aviso, maleït Confinament, que no ens cansarem de seguir perseguint, t'hi posis com t'hi posis.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat