La pregunta podria ser qui va escriure Fahrenheit 451, aquella novel·la dels bombers que en lloc d’apagar incendis cremen llibres prohibits. O quin guionista de La dimensió desconegudava portar-nos al planeta vermell amb Les cròniques marcianes. O a qui va encarregar John Huston el guió de la pel·lícula Moby Dick. O qui va escriure L’home il·lustrat, un dels cinc millors llibres de contes de la història segons Martí Sales, que l’ha traduït al català. O qui és l’autor del relat que fa plorar en Ramon Mas cada vegada que el llegeix. Qui aconsellava llegir poesia cada dia perquè ens fa moure músculs que no solem fer servir. Qui va dir que la ciència-ficció és un intent de resoldre problemes fent veure que mires a una altra banda. O qui va parir una primera frase tan fascinant com aquesta: “La ciutat feia vint mil anys que esperava”. La pregunta —acabem ja la lletania— podria ser fins i tot a qui podria llegir encara, avui més que mai, per la seva genialitat, la seva sensibilitat i la seva clarividència. En tots aquests casos, la resposta és Ray Bradbury

L’escriptor Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1920 – Los Angeles, 2012). Autor de Fahrenheit 451 (Proa, 2020; trad. Jaume Subirana), dels articles de Zen en l’art d’escriure (Viena, 2019; trad. Marta Pera Cucurell) i del recull de contes L’home il·lustrat (Males Herbes, 2020; trad. Martí Sales), entre altres obres genials pel que tenen d’universals. Aquest any en fa cent del seu naixement. Per això uns quants érem fa quinze dies a la llibreria Gigamesh, amb els editors de Males Herbes, Ramon Mas i Ricard Planas, l’escriptora i crítica Inés Macpherson i el mateix Martí Sales, que presentaven la traducció al català d’aquest darrer títol esmentat. 

La crònica d’aquell vespre començaria amb aquestes paraules (llàgrimes) de Mas: “La meva idea era presentar un conte, només un, de tot el recull, ‘Calidoscopi’. Que és un conte que vaig llegir amb quinze anys, i després amb vint, i després amb vint-i-tants, i que he tornat a llegir ara, amb la traducció del Martí. I que sempre que arribo al final, ploro, sempre, encara que ja sàpiga què passarà”. Així va dir-ho Ramon Mas a mig acte i així arrencaria la crònica. I va seguir: “I és que hi ha tres línies al final del conte, que són la cirereta. I és tan bonic! De fet, jo crec que va desenvolupar tota la resta, tot el conte, només per omplir de sentit aquestes tres línies finals que em fan plorar cada vegada. És un gir que de cop et canvia de lloc i de tema, són només tres línies, però converteixen el conte en tota una altra cosa. Li donen sentit”.

Aquesta finor gastava el d’Illinois, i aquesta passió genera, encara. I per comprovar que no estem al·lucinats, només cal anar-hi, llegir-lo. O com va dir Sales: “No se’l posa dins dins del cànon de narradors de contes. Diem CarverTxékhov... Però aquest llibre —i Sales ho deia brandant aquest llibret de la coberta negre amb un astronauta de cap per avall, dibuixat per Toni Benaiges—, aquest llibre és un dels cinc millors llibres de contes que s’ha escrit mai. I passa el mateix que amb Roald Dahl, que si és per a nens, que si... I amb Bradbury, que sí la ciència-ficció... Ei! Estudieu-vos els seus contes! En trobareu molt pocs de tan bons. Això és top!”. 

Bradbury feia llistes —de noms, de conceptes, de records—, de les quals en treia les idees per escriure: “Furgava la meva ment buscant paraules que poguessin descriure els meus malsons més íntims, les meves pors nocturnes i el temps de la infantesa, i creava històries a partir d’aquí”, diu a Zen en l’art d’escriure. La seva intimitat convertida en ficció, que després ha inspirat escriptors com Stephen King o cineastes com Nolan o Cuarón (és fàcil veure en Gravity, per exemple, la influència del relat ‘Calidoscopi’, de Bradbury: “El primer impacte va obrir el coet com un obrellaunes gegant. Els homes, llançats a l’espai, semblaven una dotzena de peixets escorreguts. Es van escampar pel mar fosc”), i ha fascinat milers de lectors al llarg de dècades. 

I no era només entreteniment del bo, el que destil·lava: era humanisme. Seguim amb Sales: “En tots aquests contes hi trobes la recerca del sentit. O sigui: la vida té un sentit, no sabem quin és, però el busquem. I d’això se’n diu humanisme. Aquí no hi ha ni nihilisme, ni cinisme, al contrari. I tu vas llegint i dius, hòstia, que bé, nosaltres que venim de l’època postmoderna dels collons, on tot és una merda i s’acaba el món... En aquest sentit, llegir Bradbury és molt reconfortant”.

També un nostàlgic, o com diu Ricard Planas: “Era un home del futur, que parlava amb nostàlgia sobre el seu passat, que encara ara és el nostre futur. No es pot escriure d’una manera tan melancòlica, sobre el futur, si no l’has viscut”. El seu passat, la seva infantesa, la seva família, la gent que era el seu món quan era un nano. Escrivia sobre ells, però imaginant-los en una època futura plena de novetats tecnològiques, tan modernes com aterridores, i coets i viatges espacials. Tot i que això era el de menys, perquè ell posava el focus en les persones. Seguim amb Planas: “Parlava de persones normals, no de grans personalitats, els astronautes de Bradbury podrien ser camioners o carters d’un conte de Carver, o mariners de Conrad, són gent normal fent la seva feina. De fet, sempre he pensat que un spin-off d’Star Wars de Bradbury començaria amb un soldat imperial tornant a casa”. 

Un home bo que xalava llegint els seus escriptors preferits i xalava escrivint, un fan desenfrenat convertit en narrador. “Era un home amb bon cor, un home que s’aguantaria al núvol Kinton”, va dir Mas. “Poques vegades hi ha dolents a les seves històries, el que trobem són personatges en les seves circumstàncies, i ell els comprèn molt bé a tots”, va dir Planas. I era, també, un home clarivident: al pròleg de l’edició del centenari, Víctor Garcia Tur descriu Fahrenheit 451 com “una distòpia en què la cultura de l’entreteniment més frívol ha desplaçat la cultura, en general”. I funciona, diu, com un avís per a totes les èpoques: “Compte no creuem la línia de la deshumanització tecnològica, ens diu Bradbury primer de tot, i compte amb la persecució d’idees perquè pot degenerar en persecució de persones... Oi que ens sona?”.

Per tot això i més, encara ara, la resposta és Ray Bradbury.

*

“—Pare, com és l’espai exterior?

La mare em va mirar, aterrida. Era massa tard.

(...)

—És una meravella: no s’hi pot comparar res. —Se’n va penedir a l’acte—. No, no té res d’especial. Rutina. No t’agradaria. —Em va mirar compungit.

—Però tu sempre hi tornes.”

(Del relat ‘L’astronauta’, L’home il·lustrat, Males Herbes, 2020)

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat