L'escriptor i hel·lenista Raül Garrigasait (Solsona, 1979), guanyador el 2018 del Premi Òmnium per Els estranys (Ed. 1984), ha publicat en els darrers mesos tres llibres importants. Primer va aparèixer Els fundadors, en què ressegueix la història de la Fundació Bernat Metge, institució que avui dirigeix com a President de la Casa dels Clàssics, i els seus tres principals factòtums –Cambó, Estelrich i Riba. Més darrerament han coincidit a les llibreries La ira (Ed. Fragmenta), la seva particular visió d'un dels set pecats capitals dins la col·lecció impulsada per Fragmenta, i País barroc (L'Avenç), unes singulars memòries dels seus primers quaranta anys en forma de petits capítols per on desfila el món d'on prové l'autor i les idees que l'han fet ser com és. Parlem amb ell a l'Ateneu Barcelonès.

Raül Garrigasait - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Acabes de fer quaranta anys i has publicat tres llibres. Un aniversari rodó i també un moment de fer memòria, imagino.

Els quaranta són una d'aquelles edats que t'obliguen a mirar endavant però, sobretot, a mirar enrere. Per a mi és el primer moment que em passa d'una manera tan forta. País barroc és un llibre que bàsicament neix de la voluntat de furgar en la memòria, d'intentar trobar sentit en la memòria i veure el pes dels llocs i de les persones en nosaltres. És un llibre sobre la relació entre les persones i l'entorn en un sentit molt ampli. I com les persones no són bolets que es formen en el buit, sinó que es formen en llocs al costat de persones que el marquen d'una manera molt fonda.

Dediques País barroc als teus fills. De fet, dius que ser pare et va fer entendre d'on venies.

Vivim en una societat que parteix del dogma que qualsevol lligam es pot trencar. La base de l'individualisme modern és que podem trencar qualsevol lligar (laboral, sexual, romàntic, social, etc.) però amb els fills això és impossible. Els fills són un impacte d'un altre món que no encaixa amb els pressupòsits de la nostra societat i, per això, són trasbalsadors. Hi ha tot de reflexions sobre el sentiment de culpa de les mares (potser menys dels pares) perquè tenim la sensació que tot aquell lligam que no es pot trencar és un problema. Això t'obliga a mirar de cara totes les coses que són més fortes que tu mateix, lligams que t'han marcat per sempre. Coses com la relació que has tingut amb els teus pares, que de cop es fan molt evidents.

Expliques que els primers records tenen a veure amb minerals i substàncies químiques (fins i tot bombes fètides) i d'aquí passes a la relació amb les pedres, amb els fòssils, amb els menhirs, els dòlmens descoberts per Mossèn Serra...

Joan Serra Vilaró descobria un món prehistòric i precristià que havia quedat al folklore. Arreu dels Països Catalans es parla de les coves o les roques dels moros. Però aquests moros no són tals sinó que era una manera de referir-se als pobles primitius que perdurava a la memòria popular. L'obsessió de Serra Vilaró per desenterrar el món megalític el va portar a descobrir pedres, però també tot un món de creences desconegudes. Quan veia, per exemple, un gos enterrat al costat d'una persona s'imaginava aquell home viatjant amb el seu gos per tal que el defensés dels monstres de l'altre món. Tot plegat té una gran força suggeridora per una criatura. Veus aquells dòlmens, aquells menhirs, aquelles pedres i tens la mateixa sensació que quan llegim a la Ilíada que es parla d'una pedra que avui dia no la podrien aixecar ni tres homes.

Aquest va ser el pòsit de la teva vinculació amb la terra?

Va ser una de les coses que més em va sobtar. És una imatge que tinc marcada i que després, quan vaig llegir Foix que parlava de menhirs, vaig poder connectar amb tot de coses. Lliga amb un record molt llunyà. Alhora, hi ha tot de coses quotidianes, però en el terreny de la reflexió cultural és el primer origen.

Per a tu també va ser important anar missa com a ritual familiar...

Sóc d'una generació que a Solsona anava a missa d'una manera ritual. No per una creença forta, sinó perquè era un acte social. L'església era plena, tothom hi anava, xerràvem. S'hi anava. La nostra generació és la que va veure com això s'acabava. Ara, amb més distància, m'adono de l'estranyesa de la situació: La criatura a missa, sense entendre res, amb aquelles veus que ressonen i que no s'acaben d'entendre, aquells càntics desafinats... És un fenomen cultural interessant. I, alhora, al costat d'un ritual de segles, hi ha tot de paraules que et van arribar desconnectades. Paraules que entens del sermó, paraules que trobes un dia a la Bíblia i que desconcerten. Per a mi l'herència religiosa té molt pes precisament per aquest esforç per mirar d'entendre-la, però en el fons hi ha aquell nen que anava a missa, com a ritus, sense entendre res.

Parles de la seguretat del ritual a l'hora d'afrontar la mort.

A mi m'interessa molt aquesta idea de seguretat que donen els rituals. Els rituals igualen, fan que tots fem el mateix i que fem el mateix. No necessàriament per una convicció fonda o un acte de fe, sinó perquè els altres fan el mateix. El ritual és un acte comunitari que et fa sentir part d'una cosa més àmplia i, per tant, fa la gent més humil i combat l'arrogància del jo. Per tant, per la Modernitat, que celebra l'individualisme, és ritus és una cosa a destruir. Això són enormes hipocresies, perquè mai hem deixat de ser una societat ritual. Per a mi, personalment, una vida sense rituals és un infern. És molt angoixant no poder confiar en un ritual davant d'una cosa tan desoladora com la mort, que és la cosa que ens iguala a tots.

Els quaranta t'obliguen a mirar endavant però, sobretot, a mirar enrere

Raül Garrigasait - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Dius: "la memòria té la seva pròpia lògica enganyosa".

La memòria no és una realitat fixa. Com més t'hi endinses més creix i creix d'una manera que té cada vegada més sentit. És un sentit que no podem dir que sigui el teu passat viscut, sinó que és un sentit que va creixent a mesura que ens fem grans i que no li donaríem si no haguéssim viscut una mica més. Cada any que passa li anem donant més sentit, però potser és fal·laç. En el llibre jo explico coses des d'una coherència que he anat construint, però és evident que l'individu que va viure això quan tenia 10 anys no ho veia d'aquesta manera. Per això dic que té la seva lògica enganyosa.

Et descrius com una persona tímida, que a Barcelona intenta dissimular l'accent solsoní i que es refugia en la música per conjurar l'aïllament social. Com has anat sobrevivint a la jungla de les relacions socials?

Sóc una mica tímid però no en faria cap drama, tampoc! (Riu). El que explico al llibre és una manera d'afermar-me en les meves idees, en els meus llocs, en les meves relacions socials. I aquest llarg procés d'afermar-se des dels orígens és bo que ho fem, siguin quins siguin aquests. Aquest afermar-te et fa estar més tranquil en les relacions socials. Una vegada has fet aquest exercici de mirar-te, descobrir les teves ridiculeses i les coses que t'estimes, les coses que no estàs disposat a negociar i estàs disposat a defensar, tot, incloses les relacions socials, és més fàcil.

Ara no cal que dissimulis l'accent, oi?

Ara no ho faig, tot i que potser m'ha quedat alguna cosa.

Dius: "A Solsona, quan parlo de política en realitat parlo de sensacions; a Barcelona, quan parlo de sensacions en realitat parlo de política".

També dic que a Barcelona el llenguatge és la matèria del poder. En espais on hi ha un espai compartit molt clar i evident, com a Solsona, les coses que diem no tenen tanta importància. Pots dir animalades però les coses que comparteixes amb els altres són prou fortes perquè no tinguin importància. A Barcelona, com que el primer que tens quan et relaciones amb algú és el llenguatge, perquè en general no tens una experiència compartida, tot el que dius, la manera de parlar, l'accent... et situa dins d'uns orígens, una classe social, un grup. Per això tot acaba tenint una rellevància política molt clara. Però també és bo saltar per sobre d'això, intentar superar els judicis intuïtius i fer l'esforç d'intentar trobar altres espais.

Parles de la descoberta de la literatura i les possibilitats de la llengua amb autors com Foix, Llull, Carner o Pere Gimferrer i els orígens de la teva futura dedicació a la literatura.

Com tothom que ha llegit a l'adolescència, recordo una sensació d'enlluernament. Recordo haver-me enlluernat amb alguns textos i, especialment, amb la poesia i l'assaig. Hi ha una època, de la infantesa fins a l'adolescència, en què els enlluernaments ens marquen i ens diuen el que serem. Determinen vocacions.

Parlant de la teva experiència a Friburg i a Atenes, dius que a partir de llavors l'alemany i el grec han ressonat dins teu amb els seus universos.

Haver pogut mamar d'una manera intensa la cultura alemanya ha estat per mi definidor. Hi ha moltes coses que me n'allunyen de la cultura alemanya, però veure els esquemes que han fet servir per entendre el món i Europa, ha estat una lliçó per intentar entendre Alemanya i també Europa. Per mi Europa no és un ideal, no són ni els cafès, ni la unitat en la diversitat, sinó que són visions enfrontades, països que no s'entenen, mirades sobre el món que no encaixen. Si hi ha cap amistat europea, seria una amistat que accepta les visions oposades, marcades per una història de guerres, concepcions i autoenganys diferents. Cada poble europeu s'autoenganya d'una manera.

Aquest autoengany és bàsic en la història recent dels grecs. Dius que tot grec jove i fatxenda creu tenir al darrere els Déus.

El cas dels grecs és molt curiós. Quan van començar la guerra d'Independència l'any 1821, tota Europa els idealitzava. Es van trobar amb un estat independent sense una cultura moderna, que l'havien de crear, però amb un munt de discursos que no havien fet ells sobre el seu passat gloriós. Això és una llosa molt feixuga! L'estat grec modern s'ha intentat lligar sempre al passat clàssic, però hem de recordar que quan es va proclamar la independència Atenes era un poble de pocs milers d'habitants. Declarar-la capital era una declaració política: Atenes tornaria a lluir com a l'època de Pèricles.

A Els fundadors recordes que Salvador Dalí deia que el Partenó no s'havia construït en runes i amb els seus companys Muntanyà i Gasch es preguntaven de què servia la Bernat Metge si s'havia de confondre la Grècia antiga amb ballarines pseudoclàssiques, en referència a Àura de Sarrà. La visió idealitzada del passat clàssic també està al darrere d'un projecte com la Bernat Metge.

Als grecs i llatins no ens hi hem acostat mai d'una manera neutra. Sempre ens hi hem acostat a partir d'uns pressupòsits i unes idees humanistes. Els alemanys veien a l'Antiga Grècia una mena d'Humanitat ideal. Una Humanitat plenament desplegada i que podien servir d'ideal a manera de mirall. Un "supernosaltres" que havíem d'observar aixecant la mirada. Una idea falsa que ha empès a generacions a acostar-se a aquest món. La relació amb els antics està marcada per aquesta mena d'idees que no es poden comprovar, que es troben en la ment de qui els llegeix.

Unes idees que serveixen per projectes de construcció nacional.

Amb la creació de la Bernat Metge hi ha l'ideal de crear una cultura sobirana, entesa com l'expressió d'una nació potencialment sobirana. I, alhora, pel que fa al seu ús polític, els clàssics sempre han tingut una rellevància política en sentits molt diferents. Per exemple, al llarg de les diverses revoltes de la Modernitat, sempre s'han reivindicat des del bàndol democràtic. Fins i tot Hobbes al Leviatan diu que no s'haurien de llegir públicament els clàssics perquè indueixen al tiranicidi. Hi ha tota aquesta concepció heroica de la llibertat que la posa fins i tot davant de la vida i que connecta amb els moviments d'alliberament nacional. Al segle XX els clàssics els fan servir també els feixismes. De fet, per mi hi ha un moment a Els fundadors que és estremidor: Joan Estelrich és a la Roma feixista de Mussolini quan es produeix el cop d'estat del 18 de juliol del 36. Es passeja per la ciutat, dubtant a qui ha de donar suport, enmig de l'exaltació de la Roma clàssica. El feixisme tenia en aquesta exaltació i emulació de la Roma clàssica un dels seus fonaments ideològics. Penses en la capacitat de seducció del feixisme per algú com Estelrich que s'havia dedicat tota la vida a l'Humanisme i a la idealització dels clàssics. Aquesta escena resumeix el segle XX.

Com pesa la memòria de gairebé cent anys per algú que dirigeix avui la Bernat Metge, en el lloc de figures com Estelrich o Riba?

A més de moltes altres coses, Riba és un exemple de rigor insubornable davant la literatura, davant la vida i davant de tot. Riba tenia, especialment després de la guerra, una autoritat moral que ningú més tenia. Això pot ser una llosa, però sí que és un exemple. Estelrich potser és més bandarra i mercenari, però li admiro una cosa que jo no tinc: l'empenta enorme per empènyer la gent a col·laborar en un projecte d'una manera una mica inconscient. Ell era un home que s'havia format de forma autodidacta i era molt intel·ligent, però no era especialista en grecs i llatins. Els qui havien de traduir els volums es van posar les mans al cap, però ell, amb el suport de Cambó estava convençut que es podia fer. I si no hagués estat per aquest punt de bogeria d'Estelrich, la Bernat Metge no existiria. Necessitem aquesta mena de bogeria visionària, de gent que té un objectiu i tira endavant.

Per mi Europa no és un ideal, no són ni els cafès, ni la unitat en la diversitat, sinó que són visions enfrontades, països que no s'entenen

Raül Garrigasait - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Ara que parlàvem de la guerra volia preguntar-te pel teu avi Alfonso, que es va emboscar i que tu descrius com a "apolític. Conservador de les coses més bàsiques i necessàries".

Amb els avis ens passa que els hem sentit explicar batalletes i no els enteníem. Ell a l'hora de dinar a vegades li agafava per explicar com va passar el Segre per anar cap a Andorra. I jo no sabia què volia dir allò de travessar el Segre. Després, quan anem connectant les idees descobreixes què volia dir i entens que joves com el meu avi no formen part del relat nítid i clar sobre la Guerra Civil. Des del punt de vista oficial eren desertors, perquè quan els tocava anar a fer la guerra amb la República no hi van anar. Al Solsonès n'hi ha molts i en diem els emboscats, perquè s'amagaven al bosc, bàsicament. És molt fàcil, si no entens la seva experiència, que eren protofeixistes –algun n'hi deuria haver– però en molts casos, com el del meu avi, allò venia d'una experiència íntima. Havia treballat tota la vida per tenir una camioneta i quan arriba la Revolució li confisquen i també fan el mateix amb la botiga i la casa i el deixen amb família i sense res. I, a sobre, li diuen que ha d'anar al front a defensar als qui li han pres tot. És un moment on l'Estat t'ho pot prendre tot i ell decideix que vol mantenir una fidelitat a les coses més bàsiques, no a una ideologia o a un país o a un estat.

El carlisme va tenir una presència molt profunda al Solsonès, com explicaves a Els estranys. Aquesta fidelitat a les coses bàsiques ho explicaria?

És possible que hi hagi una connexió, però en el cas del meu avi no hi havia cap mena d'ideologia prèvia. T'ho explicava a partir de les coses que havia viscut. Va anar al bosc, va travessar el Segre, va passar a l'altre bàndol pel País Basc, però no va fer la guerra tampoc amb els altres. Un dels grans èxits de Franco va ser fer creure a gent com el meu avi que ell no era una amenaça, que podien estar tranquils que ell no se'ls ficaria dins de casa i els deixaria en pau. Això explica quaranta anys de dictadura franquista.

Amb la pandèmia se'ns ha fet molt present aquesta presència de l'Estat dins de casa.

Amb els anys he anat entenen algunes actituds del meu avi, com aquesta de no voler que l'Estat se'm fiqui a casa. Ara amb la pandèmia estem al moment màxim d'aquesta infiltració. No necessito una gran ideologia, proclamar-me llibertari, però hi ha una veritat molt fonda en aquesta actitud que aquella generació va tenir i que l'hem d'utilitzar a favor nostre. És una veritat que ens pot protegir.

El teu llibre és diu País barroc i el santuari del Miracle és un dels teus espais predilectes, on hi vas a veure com s'esmicolen els esquemes.

M'interessa el barroc popular que tenim i que en molts llocs es va cremar el 36. No n'hem fet un art nacional com hem fet amb el romànic i el gòtic. Aquest barroc de fusta l'hem menyspreat però és omnipresent en llocs com el Solsonès. En aquest sentit, em va bé per fixar la mirada en aquelles coses que han quedat apartades per un cert racionalisme il·lustrat neoclàssic. Un racionalisme il·lustrat neoclàsisc que igual que ha menyspreat el barroc ens vol controlar les vides. Per mi tot està relacionat. És una manera de celebrar l'exhuberància. Al centre de l'univers barroc sempre hi ha el caos, el desordre. El barroc és una manera de donar formes estranyes al desordre. I per això m'hi sento a prop de manera íntima, no necessàriament estètica.

Quan tota la família dorm, escrius: "En instants com aquest comprenc totes les guerres. Podria sortir al carrer amb una fúria violenta i absurda a defensar aquesta pau dels meus". Això et lliga amb La ira, el pecat que has glossat per Fragmenta. 

Trobo que la ira ens pot protegir de moltes coses. Hi ha dues grans tradicions sobre la ira. Una d'herència grega que tendeix a veure-la com un problema, com una cosa a suprimir. I té una part de veritat. Però hi ha la tradició de Jerusalem, de la Bíblia, que associa ira i justícia. La ira de Déu és la justícia que neix per posar ordre, la revolta de l'esperit contra el caos. Per tant, hi veig aquest potencia a l'ira. És un do perillós. Ens pot fer mal i ens pot protegir.

La ira política ha estat present a Urquinaona quan escrius el llibre, però també l'hem vista a les protestes contra els abusos i el racisme policial als Estats Units.

És interessant veure on neix i cap on apunta la ira. Aquesta hauria de ser la pregunta honesta. Jo crec que és molt immadur pensar que la gent no ha d'esclatar mai. Igual que pensar que tothom ha de complir sempre les normes. És signe de maduresa saber que davant d'una norma hi ha gent que se la saltarà. I amb una norma injusta encara més.

La ira és fundacional en la literatura i, especialment, per algú que dirigeix la Casa dels Clàssics!

La ira és la base de la literatura grega. La Ilíada és el primer gran poema d'Europa i són 15.000 versos sobre la ira d'Aquil·les.

La ira és un do perillós. Ens pot fer mal i ens pot protegir

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat