Una vegada van preguntar a Diògenes d’on era, de quina ciutat venia. Ell va declarar-se cosmopolita, un “ciutadà del món”, amb un exabrupte sorneguer –s’explica. Vaig llegir la facècia a El gos cosmopolita i dos espècimens més (Acontravent, 2012), el llibre de Raül Garrigasait que tant em va agradar.

Els primers cosmopolites feien part d’un contrasentit, perquè es pretenien ciutadans (condició de l’habitant d’una ciutat, i prou) del cosmos. És a dir, habitants d’estrelles, d’aurores boreals i de geleres i deserts. Bromes enllà, fixem-nos-hi si n’hi havia, de mala llet, en la pensada de Diògenes. Perquè, 2.400 anys després, un cosmopolita encara designa un ésser estrambòtic, idealista i passional, i al meu entendre bonic, per al qual la biologia (la condició d’homínids) preval sobre la cultura (la condició humana). Com volent dir que per força ens hem d’entendre, si compartim tant de gens. Penso en un barceloní dels anys 90 que després d’anar a una manifestació contra la II Guerra del Golf (o a la cimera del G8, a Gènova), es menjava un falafel abans de sentir la música mestissa de Manu Chao en una casa okupa, a frec d’anarquistes italians macerats en cervesa esbravada.

El cosmopolitisme ara és això, la il·lusió de la casa gran, fins i tot una sofisticació, en general vehiculada per productes de consum mal etiquetats. Dit d’una altra manera, dubto que un esquenamullat, que de Síria acaba en un CIE, se senti gaire “ciutadà del món”. I dit d’una altra manera encara: el cosmopolita viatja a voluntat, els altres a la força.

El gos cosmopolita és un assaig novel·lat. El goig de llegir una pensa que es posa en marxa, que lliga allò que a primer cop d’ull surava a la babalà. L’Holandès volador, Ramon Mercader, una aproximació original i neta a les identitats en trànsit. Un assaig sobre les estratègies identitàries que s’articulen, i que tan sovint cauen en la mise en légende, quan un es troba l’Altre i per tant necessita dir d’on és. La prova, al capdavall, que no hi ha ni casa gran ni cosmos ni res de res i que, no obstant això, el cosmopolitisme continuarà sent un espai de gran eficàcia simbòlica.

Després de llegir El gos cosmopolita vaig guardar Raül Garrigasait al calaix mental dels autors que s’han de seguir. I no em vaig equivocar. A principis de l’any passat va publicar Els estranys (Edicions de 1984). Al costat de Robinson, de Vicenç Pagès Jordà, i d’Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch, Els estranys és un dels tres finalistes al Premi Òmnium a la Millor Novel·la Catalana de l’Any. Dotat amb 20.000€ per a l’autor i amb 5.000€ per a una campanya de difusió, és un dels pocs premis a obra publicada que tenim al país.

Els estranys

Com la primera obra publicada de Garrigasait, Els estranys és un llibre que només s’assembla a ell mateix. En aquesta ocasió, un jove i culte prussià de cervell bullent arriba a Catalunya, en plena Primera Carlinada. La família l’ha enviat perquè agafi experiència militar. Rudolf von Wielemann vol fer costat al pretendent carlí, Carles Maria Isidre, vol entrar en acció, però per ordre reial es quedarà un any llarg a Solsona. A la ciutat esfondrada, el protagonista tindrà temps, massa temps per pensar sobre el món, sobre ell mateix. Les seves reflexions recorden les d’un altre soldat quiet, que s’espera, mig oblidat mig abandonat, les cabòries de Giovanni Drogo a El desert dels Tàrtars (Dino Buzzati, 1940). També remeten a l’universal de la persona atrapada entre laterals, la persona que els acaba odiant, és el cas de Diari de camp a la Melanèsia (Bronislaw Malinowski, 1967). Però la diferència és que Els estranys inclou la pinzellada de l’autor –una mena d’ombra de Raül Garrigasait– i per tant assuauja, fa entrar la narració al regne de l’elucubració. A mig camí de Buzzati (ficció pura) i Malinowski (no ficció pura). A l’alter ego de Garrigasait li encarreguen la traducció del dietari de Felix von Lichnowsky, aristòcrata prussià que va participar en la Primera Carlinada. L’autor se’n va a Berlin a investigar, i és quan troba un segon dietari, ara sí, el de Rudolf von Wielemann.

Passa a imaginar-se’l, a partir d’una base real.

Wilemann i els carlins, assistim a l’arquetip de la trobada amb l’Altre. Ell voldria ser dels diguem-ne insurgents, però el seu marc mental (del nord, cultivat, cosmopolita) topa amb la fisiologia carlina, catalana de terra endins. Esclaus de les amígdales, els carlins són bèsties que bramen, la terregada, al botó de la roda d’un món tradicional que s’ensorra. Em sembla recordar que en una entrevista, Garrigasait va dir que les carlinades són la febrada, els dolors del part de la Modernitat. Mai més ben dit. Talment els anticossos, que s’activen a les envistes d’una infecció, els carlins encarnen una reacció visceral a una època ineluctable, que vindrà i esborrarà del mapa les velles consuetuds –de vegades només en aparença. Hem passat del cosmopolitisme al localisme exacerbat, i és aquí que, poso la mà al foc, els dos llibres de Garrigasait funcionen com un binomi. No n’entenc un sense l’altre. Dialoguen. Els estranys funciona de contrapunt a El gos cosmopolita.

De la mateixa manera que els gossos errabunds i poliglots de fronteres no en saben res, a Solsona el prussià s’adonarà, més aviat sentirà en carn viva que tot aquell món és incomprensible, tancat. Potser té de contorns clars, bé hi ha fronteres administratives, és clar, però en definitiva les fronteres reals són culturals i de propina separen matèries obscures. Ras i curt, palparà la impossibilitat del cosmopolitisme. Descobrirà que cada parla és una manera d’emparaular el món, i per tant una manera única de veure’l. Malgrat que el prussià miri de dissoldre’s, d’assimilar-se, només se’n podrà fer la il·lusió amb el seu doble (un altre binomi), amb el metge català amb qui acaba collant, un altre Altre, tant o més estupefacte que l’estranger

Tinc més lectures, d’Els estranys. Però només en desvelaré una que considero important. Crec que Raül Garrigasait aprofita per fer-se l’estrany, ell. Munta un artefacte literari meritori. Excel·leix en la música de la fraseologia. S’empesca metàfores extraordinàries. Capicula realitat i ficció amb naturalitat. Tot sigui per fer d’estranger a la seva estimada, salvatge Solsona. Un intent reeixit, el de mirar d’entendre la terra on va treure el nas, que s’ha d’aplaudir.