Apropar-se a la majoria d'edat als anys vuitanta no era fàcil. Als problemes típics de l'adolescència, se li va sumar la medicalització de tots aquells comportaments dels joves que no es consideraven "prou normals". Els problemes emocionals van començar a tractar-se amb pastilles, amb certa lleugeresa. Ramon Mas, que fa poc va recollir molt bones crítiques amb Afores, una novel·la amb una estructura ben curiosa, torna a l'escenari d'aquella obra amb Estigmes (Edicions de 1984). Però deixa ben clar que aquesta no és una obra sobre l'adolescència per a adolescents, sinó una novel·la que se situa en aquest període de la vida, i que té "moltes lectures". I que ningú s'esperi una història tràgica a l'estil de José Luis Martín Vigil: Mas afirma que alguns dels seus capítols tenen molt d'humor i el seu editor, Josep Cots, afegeix que contenen la millor literatura.

Va d'estigmes

Mas afirma que el seu llibre no podia tenir altre títol. La trama explica la història d'un jove de poble de 17 anys que comença a mostrar ferides als canells i a sagnar. Ell assegura que es tracta d'un fenomen espontani, un estigma, però la gent del poble l'acusa d'autolesionar-se (Mas afirma que a la seva novel·la no acaba d'aclarir què és cert). I per això el jove pateix el procés d'estigmatització: als estigmes físics se li afegeixen els socials i el jove és apartat de la societat "normal". Però, a més a més, aquest jove pateix una por addicional: el seu pare era un individu estrany, descrit per uns com un geni i per d'altres com un boig, que va morir amb dos anys. A punt d'arribar a l'edat adulta, el poble sospita que el protagonista pot heretar el desequilibri del pare, i ell mateix comença a plantejar-s'ho.

L'horrible hora de fer-se gran

Mas apunta que li interessa l'adolescència perquè per a molts és l'hora de la veritat, quan se n'adonen que és mentida allò que els han explicat, que a la vida pots fer allò que vols. El desitjat trencament amb la generació anterior no és tan fàcil. Per a Mas, l'entrada a l'edat adulta és un període en què es comença a perfilar el que seràs a la vida, i en què es comença a manifestar la por a ser com els pares, als que sovint es rebutja. Alguns dels personatges cauran en l'autodestrucció (les drogues, òbviament, hi seran presents). Però l'adolescència és també el moment de les grans emocions, i Mas afirma que no tot en la trama serà la por al futur. Hi haurà, com a mínim, un amor, amb molta energia.

L'adolescència d'una generació

Afores era, sobretot, una obra sobre un univers rural. Mas afirma que amb Estigmes no vol retratar tant com és l'adolescència rural, sinó com va ser l'adolescència d'una generació, la seva (el defineix com un llibre més personal que l'anterior). Per tant, creu que molta gent s'hi pot sentir identificada. En canvi es mostra convençut que no podria fer una novel·la sobre l'adolescència actual: "explico una adolescència que conec: la de la gent de la meva  edat, una adolescència sense mòbils, sense facebook...”. La trama passa al poble on se situava Afores, a Puigsech (però quinze anys més tard), i alguns dels personatges ja havien aparegut a la novel·la anterior, però en aquest cas el llogarret no és el protagonista. Mas, malgrat tot, no vol convertir Puigsech en el seu Macondo particular, i ha avançat que la seva propera novel·la, una sàtira sobre l'autoajuda, tindrà com a protagonista un individu originari de Puigsech, però la trama es desenvoluparà en un mitjà urbà.

L'editor escriptor

Mas explica que aquest "és el llibre que jo volia escriure". Va començar-lo a escriure abans que Afores, però va trigar molt en materialitzar-lo. Amb els materials que s'anaven escapant de la trama central va publicar Afores. No li dol haver trigat cinc anys en escriure una obra curta. Afirma que va necessitar aquest temps per polir-lo. Ha resultat, a la fi, un llibre amb una estructura més clàssica que Afores, en què la vida del protagonista és abordada a través dels personatges que l'envolten i de les seves cartes. Ramon Mas és editor, de Males Herbes, però publica a Edicions de 1984. Afirma que no podria editar-se a ell mateix per manca de sentit crític: "T'agrades massa, quan escrius". Per això considera que "No et pots jutjar justament a tu mateix" i "et va molt bé tenir algú de fora". La seva relació amb el seu editor, Josep Cots, li resulta molt satisfactòria, i Cots no amaga la seva confiança en un autor que considera que "ja no és una revelació, sinó una realitat seriosa". N'elogia, sobretot, la precisió del seu llenguatge. No s'equivoca.