"Vaig néixer a Gràcia, visc al Maresme des de fa cinquanta anys, però la meva ciutat és París" així de contundent és Rafael Vallbona (Barcelona, 1960). "La meva ascendència cultural és francòfona, he estat moltíssimes vegades a París i és un d'aquells llocs al món –i no em passa a gaires llocs més del món, com Nova York o Buenos Aires– on tot el que passa per davant dels meus ulls és susceptible de ser molt interessant". Justament a París fugen en Ricard i en París, deixant enrere les renúncies i les traïcions de la Transició, amb l'idealisme propi de la seva joventut i la voluntat de canviar el món. Quaranta anys després, i impulsat pel bloqueig que li produeixen els fets de l'1 d'octubre del 2017, Ricard –una mena d'alter ego de l'autor– mira de retrobar-se amb el seu amic. Aquest és l'argument d'Els bons dies, novel·la amb la qual Vallbona va guanyar el Premi Roc Boronat.

"Tota la literatura és autoreferencial, fins i tot la de ciència-ficció, però si per autoreferencial vol dir que és la meva vida i miracles, definitivament no. Evidentment hi ha coses meves, per això la situo a París" explica Vallbona sobre la ciutat que va descobrir l'any 1981, i a la qual confessa que hi ha estat més de 50 vegades, fent-hi el flâneur. "La primera vegada que vaig anar a París hi vaig anar en tren i amb el París era una festa de Hemingway en edició de Seix com a guia, buscant el Cafè de Luxemburg, la Place de la Constrascarpe... Era un París construït per mi, jo m'he fet el meu París, però París també m'ha ajudat a construir-me com a escriptor". De fet, és la segona novel·la que situa a la capital francesa. "La primera va ser El concert de París, que va guanyar el premi de novel·la eròtica La piga, que es va vendre molt, entre altres coses perquè em van entrevistar a l'Àngel Casas Show el dia abans de Sant Jordi!" comenta l'escriptor.

Vallbona, com els seus protagonistes, va ser testimoni de la Barcelona dels anys 70 i les seves ànsies de canvi cultural i polític. "Entre l'any 70, amb el Festival de Poesia al Price i el 78, quan s'aprova la Constitució, en aquest país es viu l'última revolta cultural que hem viscut en aquest país". Com explica l'escriptor, són anys en què les arts no tenen límit, la música estableix uns punts de diàleg com mai més els ha creat i s'estén una certa popularització de les drogues, no com a elements d'autodestrucció, sinó de trencament social. "És una època que s'acaba en sec i produeix un enorme desencís. Amb l'aprovació de la Constitució s'acaba la festa, i els quatre esgarriats que queden després de les primeres eleccions municipals els contracten com a tècnics o assessors municipals". Decebuts amb aquesta Transició –"una renúncia col·lectiva", com la defineix Vallbona– els dos protagonistes que han viscut aquests anys barcelonins, marxen a la capital del Sena, també amb el llibre de Hemingway sota el braç, seguint la pista d'intel·lectuals d'esquerres, d'artistes bohemis i de revolucionaris de cafè, entre ells, la misteriosa Jane.

Una novel·la sobre la fugida

"Els personatges són la cara i la creu. L'un decideix tornar aquí i acotar el cap, pensant que és la manera lògica i raonable de construir una societat més justa i lliure, i l'altre que es queda a París pensant, "a mi no me la foteu"". Com explica Vallbona, quaranta anys després es tanca el cercle i quan es veuen tots dos entenen que la història ja està escrita i no es pot tornar enrere. "Això és una de les coses que em va causar més efecte durant el moment de gran tristesa col·lectiva que vam viure entre l'1 d'octubre i el Nadal de 2017. Un dia parlant-ne amb en Joan Pere Viladecans ens vam descobrir tots dos col·lapsats, incapaços d'escriure o pintar. La novel·la és una reacció a aquesta paràlisi que ens va embargar a tots". De fet, tant el 2017 com quaranta anys enrere, el concepte de fugida és clau en la novel·la. "La idea de la fugida es valora en sentit positiu o negatiu, però sovint la fugida és l'única manera de poder assumir que un no pot canviar la realitat. Marxar sense fer soroll i mirar de construir una altra realitat. Fugir no és pecat".

"Quan vaig decidir ser escriptor, hi vaig donar moltes voltes. Sabia que era una decisió amb la qual hauria de conviure tota la vida. Per mi, si no hi ha ningú a l'altra banda del paper, ja no pels diners, sinó per la pura feina, no té cap sentit" confessa Vallbona. "Tot això té a veure amb la meva descoberta de París, d'aquelles llibreries mítiques. Recordo quan vaig descobrir Modiano, per exemple". De fet, Els bons dies té un aire innegablement modianesc –"de recerca, passeig, de personatges que s'han de trobar i no es troben, de personatges que es diuen d'una manera i després descobreixes que es diuen d'una altra manera"– que Vallbona no s'està de subratllar. De fet, Patrick Modiano i Paul Auster són dos escriptors que l'han ajudat a formar-se com a escriptor. "Jo sóc un escriptor realista, no sé si sabria escriure un conte de ciència-ficció. Per a mi el que en diuen ficció no és res més que realitat construïda. Per tant, l'acció de convertir la història en un relat, que són coses ben diferents. Aquí m'hi sento molt a gust" assegura sobre el seu estil, que mira de connectar la tradició francesa i centreeuropea amb la nord-americana.

Mentre mira amb admiració París, Vallbona no s'està de jutjar severament la realitat de Barcelona. "Per mi Barcelona és una ciutat morta, que ha fulminat tot el seu actiu cultural, patrimonial... Cada dia és com si traguessin la ciutat de la capsa" assegura. "De la meva Barcelona no en queda res, ha desaparegut completament. París encara la reconec com una ciutat de cultura, però Barcelona, no. Barcelona és una ciutat de selfie".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat