El filòsof, poeta i assagista Rafael Argullol Murgadas (Barcelona, 1949) és una de les veus més singulars de la literatura catalana. Narrador, filòsof, poeta i assagista català. Catedràtic d'Estètica i Teoria de les Arts a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, ha escrit més d'una trentena llibres de poesia, narrativa i assaig, que li han valgut diversos guardons, entre ells el Premi Nadal o el Premi Ciutat de Barcelona. Col·laborador habitual de diaris i revistes, cap forma artística li és aliena i ara s'estrena en l'òpera amb el text de L'Enigma di Lea, l'òpera que ha escrit amb Benet Casablancas. Parlem amb ell al Liceu, quan està a punt d'estrenar-se aquesta faula dispòtica, per saber-ne alguna cosa més.

Argullol JoseLuisBeltran

D'on va sorgir la idea d'escriure una òpera amb Benet Casablancas?

Amb en Benet Casablancas som amics, potser no íntims, però amics, i l'any 2011 em va venir un dia amb la idea de fer una òpera a partir d'un text meu ja publicat, El fin del mundo como obra de arte. Jo em vaig quedar parat. Em semblava una idea sorprenent i, fins i tot seductora, sobretot perquè volia fer una òpera de gran format, però li vaig demanar uns dies per pensar-m'ho. Li vaig donar voltes, i al final vaig arribar a la conclusió que valia més fer un text completament nou. Li vaig proposar i ens vam posar d'acord. També ens vam posar d'acord en un fet molt important: literatura i música havien de ser igualitaris. Per això no parlem en cap moment de llibret, sinó d'obra literària, que és l'esperit original de l'òpera quan sorgeix al Renaixement. El primer moviment, per tant, cau a les meves mans, és a dir: escriure la història.

Perquè va decidir escriure un text de cap i de nou per aquesta òpera?

Vaig veure que els textos que el Benet havia proposat com a possibles punts de partida per adaptar-los a una òpera farien que es repetís massa el que passa en moltes òperes contemporànies, del segle XX i XXI, que és agafar coses que ja existeixen i ajuntar-les. Si em posava amb un repte d'aquesta magnitud, valia la pena posar-m'hi completament, articulant una història a través de temes que poden interessar. Aquesta és una història d'amor, però també recull algunes de les pors i les esperances de la nostra època. Vaig fer, doncs, una història exnovo i crec que l'opció va ser encertada. Ara he vist els assajos i és més adient tenir tota una història que té el seu propi suspens, que no pas agafar una cosa d'allí i una cosa d'allà.

Com va ser el procés d'escriptura?

Jo volia escriure una història completa, no un collage de fragments, com en moltes òperes contemporànies. A més, volia una història amb un argument comprensible per l'espectador. Vaig estar mig any per escriure la primera versió, que va llegir el Benet. A partir d'aquí vam començar a fer tot de reunions per mirar d'ajustar la història a les necessitats musicals, si bé és cert que jo quan escrivia l'Enigma di Lea l'escrivia amb una mentalitat totalment diferent de tots els llibres que havia escrit fins ara, pensant que allò que seria cantat i que s'hauria de fusionar amb la música. Jo mateix tenia una mena de música espectral al cap, que no seria de cap manera la que faria el Benet, però que feia servir per al meu ús. En aquesta etapa vam reunir-nos moltes vegades i a partir d'aquí vaig haver d'ajustar el text. A partir d'aquí, vam passar a una etapa en què el pes el va portar el Benet. És a dir, els tres anys de composició de l'obra. Durant aquest procés vam anar ajustant la música al text.

Havíem arribat a un acord amb el Liceu per representar l'òpera, però van arribar els anys de la crisi, tot semblava molt complicat. Però, finalment vam arribar a la darrera etapa, que és el de producció. Com que hi ha cantats tan cèlebres i amb tants compromisos les produccions s'han de preparar amb dos o tres anys de marge. El procés ha estat tan llarg que es podria escriure una narració sobre totes les seves interioritats.

Ja té la idea, doncs, per un futur llibre... Vostè diu que L'Enigma di Lea és una història tradicional i contemporània, alhora, que té un inici, un nus i un desellaç.

Per tradicional també vull dir universal. És a dir, que toca aspectes propis de la condició humana, com la por, la vigilància totalitària, l'agressió a la intimitat, la presència d'allò que se'ns escapa a la comprensió més directa... Tots són temes universals que es traslladen al món del present. D'aquesta manera, el primer acte se situa en un espai intemporal, però el segon i el tercer acte ja succeïxen plenament als nostres dies. El muntatge tal com es veurà avui és completament contemporània.

Quines semblances hi ha entre la forma de treballar d'un escriptor que té davant seu el repte d'escriure un text per una òpera i els inicis de l'òpera als quals feia referència?

És molt diferent, perquè jo estic acostumat a treballar en solitud. Aquest és el meu llibre número 35 i no vull pensar quants milers d'hores de solitud que tot això significa! En aquest cas, jo havia de fer una doble desviació. Quan treballo en solitud penso en paraules que arribaran a un lector, però aquí havia de pensar en paraules que s'havien d'encarnar en uns actors, com en una obra de teatre, però, a més, és que aquesta paraula no només s'interpretarà, sinó que serà cantat i amb música. Això fa que hagis d'adoptar una actitud totalment diversa del que és escriure un text purament literari.

Salvant totes les distàncies, se sent un Da Ponte modern, per exemple?

Da Ponte era més un professional d'això, dels millors que hi ha hagut, i jo sóc un escriptor de narrativa, de poesia, d'assaig, del que he anomenat escriptura transversal. A mi m'agrada molt aquesta visió oberta del fet literari i per això per mi és un gran repte. Ara sortirà un altre llibre meu que recull 35 programes que vam fer a Catalunya Ràdio sobre les passions, per tant, per aquest treballar en solitud que deia abans, ja m'agrada de tant en tant sortir a coses que em permetin compartir. En aquest sentit, en una entrevista per a una revista d'òpera amb el Benet ens va preguntar sobre la nostra amistat i jo vaig dir que la síntesi és que ara som molt més amics que abans, quan hauria pogut passar tot el contrari.

L'amistat no només ha sobreviscut a la creació sinó que s'ha reforçat?

Ha estat una col·laboració de veritat, un plaer. No sempre al món dels escriptors passa això.

L'Enigma di Lea toca aspectes propis de la condició humana

Presentació L'Enigma di Lea. Gran Teatre del Liceu. ACN

Presentació de L'Enigma di Lea al Liceu. D'esquerra a dreta: Josep Pons, Carme Portacelli i Xavier Sabata. Asseguts, Rafael Argullol i Benet Casablancas.

Abans deia que la solitud de l'escriptura havia de quedar de banda perquè aquestes paraules havien de ser encarnades en uns cantants. Fins a quin punt l'ha determinat la tradició musical i teatral, la història de l'òpera en definitiva?

No massa, perquè la conec però no tant. El teatre potser més, perquè vinc del món literari i filosòfic, per això em diuen filòsof encara que intento sempre apartar-me d'aquesta etiqueta. Conec parcialment l'òpera, m'agraden molt les òperes de Mozart, però d'altres òperes m'agraden d'una manera fragmentària. No em vaig posar a mirar quina obra o quin període de la història de l'òpera podia repercutir o influir en L'enigma, sinó que més aviat vaig utilitzar els diàlegs amb escriptors i artistes que vaig fent al llarg de la meva vida i que ja no saps com utilitzes. Arriba un moment que no saps si hi ha influències o no i això no em preocupa. L'escriptor està lligat a tota una sèrie de converses que va seguint al llarg del camí. Aquí no m'he basat en cap estructura operística o teatral anterior, amb una excepció, que són els cors, que hi ha al primer, al segon i al tercer acte, i que és una reminiscència de la tragèdia grega que recupero. El cor juga un paper de síntesi de l'argument, en certa manera de portaveu d'allò col·lectiu i serveix per lligar una escena amb l'altre, i això he arribat a la conclusió que podria ser el que feien els cors grecs.

L'obra és en italià, però el cor és en català. Per què?

L'òpera és en italià perquè jo vaig viure molts anys a Itàlia i és la llengua franca de l'òpera per a mi, però els cors són en català perquè representen d'alguna manera el present, la societat, el fet col·lectiu...

De fet, hi ha un cor d'espectadors, oi?

Hi ha un cor d'espectadors que s'introdueixen com a representants de la nostra societat del present i que viuen amb inquietud i perplexitat el que està passant.

Fins i tot exigeixen un altre final...

Més conformista.

Em deia que ha descartat usar la tradició com a punt de partida, però també els referents de l'òpera de l'òpera més contemporània.

Això em passa amb tota la meva obra. No sóc d'aquells escriptors que busca estar sempre à la page, totalment informat d'allò que està de moda o d'actualitat. Jo trobo que si una cosa és bona, tant és que sigui Plató, Stravinski o Francis Bacon, més igual l'època. No em preocupa gens l'aspecte de la moda. En canvi, em preocupa que l'espectador quedi enganxat, quedi unit, a allò que se li representarà. Això és el que em preocupa i al Benet li deia que el que no volia era fer un exercici d'òpera dura que té el propòsit d'allunyar l'espectador. Hem de ser fidels a la nostra poètica, però comprensible. Per això als cantants, durant els assajos, els hi he insistit molt amb la dicció. Vull que s'entengui i l'espectador pugui seguir la trama.

D'alguna manera, moltes òperes contemporànies són totalment contràries a l'argument o a la voluntat que el públic segueixi la trama.

Crec que aquesta serà una òpera molt contemporània, tant en la música com en la posada en escena, però aspirant que el públic comprengui la història i pugui identificar-se amb el que s'explica.

El fet que es continuïn representant les òperes de Mozart, a les quals feia referència fa un moment, pot fer que la gent es pregunti per què estrenar una òpera l'any 2019?

Durant un temps vaig considerar l'òpera una cosa bastant anacrònica, però ara em passa amb l'òpera com em passa amb la dansa: La veig com una possibilitat d'obra d'art d'interconnexió dels llenguatges. L'òpera en un sentit tradicionalista és anacrònica. L'espectacle d'assistir a l'òpera com la burgesia del XIX em sembla absolutament anacrònica. En L'Enigma de Lea vam estar discutint totes les parts implicades sobre la conveniència o no de fer pausa. Jo era partidari de no fer pausa. Crec que és millor fer una òpera no massa llarga, per garantir la concentració i l'atenció de l'espectador, però sense una pausa que seria dispersiva. El model és el cinema i el cinema no posa pausa.

I això que a vegades les pel·lícules arriben a dues o tres hores!

Però no posen pauses, perquè les pauses són dispersives. Tenien sentit quan eren un esdeveniment social per lluïment del públic burgès de l'òpera. Jo quan vaig a l'òpera em trobo que sovint la gent no sap què fer durant les pauses. A L'Enigma di Lea no hi haurà pausa i l'acció serà tota concentrada fins a arribar a un clímax final.

Anem a l'argument. Lea és una criatura sotmesa al plaer diví, se li diu que és "la puta de Déu", d'on sorgeix? Com és?

És un personatge que viu una experiència extraordinària. En aquest sentit, la possessió pel diví, que està en totes les tradicions i mitologies, no deixa de ser un encreuament de l'ésser humà amb una experiència incomprensible. Una experiència a la qual estem tots sotmesos quan se'ns creua per davant nostre una cosa que no comprenem i ens desborda. Després que es produeixi aquest esdeveniment crucial, Lea queda amb una feblesa i un poder. La feblesa és que està com desorientada. El poder és que ha entrat en contacte amb un horitzó inefable que li dona una mena de superioritat interna, encara que sigui caòtica, sobre la resta.

Amb aquesta situació, es produeix una mena de camí errant en què Lea va com una nàufraga, molt ultra sensorial però desnortada des del punt de vista mental, i on es creua amb un altre personatge que ha viscut una experiència extraordinària, Ram. Ell és el contrapunt, i així com ella està sobreexcitada sempre, ell és presentat com una mena de somnàmbul, que l'experiència l'ha portat a una introspecció i, alhora, a mutilar els sentits i la relació amb l'exterior. A partir d'aquí es crea un clima d'una profunda foscor, de distopia, però amb el matís ja al primer acte de les Tres Dames de la Frontera que resguarden una certa llum enmig de la foscor i transporten un missatge humanístic.

Aquesta serà una òpera molt contemporània, tant en la música com en la posada en escena, però aspirant que el públic comprengui la història i pugui identificar-se amb el que s'explica

L'enigma di Lea. Gran Teatre del Liceu © Antoni Bofill

Imatge de L'Enigma di Lea. Antoni Bofill. Gran Teatre del Liceu

Al costat d'aquestes portadores de llum i de missatge humanístic, els personatges de control de Milboques i Milulls

De control i de calúmnia, que són coses que han passat a totes les èpoques de la història de la humanitat: el judici moral, el control, però que a la nostra època és desorbitada. Per això quan es passa de l'època atemporal al present, al segon i tercer acte, aquesta mena de doble monstre està dotat d'una màscara tecnològica apropiada als nostres dies i la posada en escena així ho remarca.

Abans parlava d'aquesta vigilància totalitària i de control social...

Al costat d'això, hi ha un missatge d'esperança que es resumeix en el vers final: Únicament la fe ens pot rescatar del nostre naufragi. L'obra no només es vol retratar una realitat distòpica, sinó també una aspiració utòpica que al clímax del tercer acte de l'òpera té lloc en la relació d'ells dos que acaben intercanviant les seves carències i fusionant-se. Entremig, hi ha aquesta mena d'intermezzo tragicòmic dins la tensió de l'obra, protagonitzat pel Doctor Schicksal, que vol dir destí, que és el director d'una institució para psiquiàtrica, però que ha estat director d'un circ, domador de lleons, pallasso, que és el destí. Un destí que ens tracta a tots com a marionetes, però davant el qual tots intentem fugir.

D'aquesta institució Outsiders del Doctor Schicksal, on va a parar Lea, es diu que hi van a parar tots aquells individus marginats...

Tots aquells que s'escapen de la norma i no se'ls pot enquadrar bé.

Per acabar, la utopia final de L'Enigma és l'amor?

L'amor ha estat sempre la màxima utopia de l'ésser humà, però a l'obra es dona en un moment de clarobscur en què no em decanto totalment ni per l'ombra ni per la llum. Però al cant final hi ha una mena de toc d'atenció als nostres dies en el sentit que no n'hi ha prou amb constatar la realitat para totalitària que hi pugui haver, sinó que s'ha de tenir un cert inconformisme respecte a això. Si no, ens passem el dia queixant-nos però no canviem res.