Alexander Payne ha fet amb Una vida a lo grande la seva pel·lícula més gran (de producció, de tema) encara que els seus protagonistes són petits, literalment reduïts de tamany. Woody Allen, per la seva banda, torna a realitzar amb Wonder Wheel un film petit (de pressupost, de localitzacions) tot i que els personatges són grans en el sentit dramàtic de la paraula. Payne i Allen pertanyen a generacions ben diferents: el primer va néixer el 1961 i el seu primer llargmetratge, Citizens Ruth, és de 1996. El segon va néixer el 1935 i el seu primer film, Toma el dinero y corre, és de 1969. 

Tot i així, salvant les distàncies en la percepció de les relacions humanes, tenen punts de contacte i formes de traballar semblants, més fora que dins de Hollywood. Allen s’ha tornat més escèptic en observar les relacions de parella i, sobretot, en la construcció de personatges femenins irats, obscurs, infeliços, en les antípodes de les dones somniadores que va interpretar Mia Farrow a títols com La rosa púrpura de El Cairo i Alice. Les seves experiències personals dels darrers anys han contribuït, sens dubte, a aquesta visió amarga del caràcter femení: el personatge encarnat per Kate Winslet a Wonder Wheel és un bon exemple d’aquesta insatisfacció i del intent de canvi a qualsevol preu.

Payne, tot el contrari, és un cineasta humanista, quasi hereu de Jean Renoir i de François Truffaut. Però el desengany i l’aflicció, no tant sentimental, com al cinema d’Allen, sinó social, també han agafat força en les seves últimes obres. Una vida a lo grande és una faula fantàstica sobre uns personatges que acepten sotmetre's a un experiment de reducció cel·lular per fer-se petits, molt petits, tant com els protagonistes de El increíble hombre menguante, Muñecos infernales, Viaje alucinante, Cariño, he encogido a los niños o El chip prodigioso.

Allen s’ha tornat més escèptic en observar les relacions de parella i, sobretot, en la construcció de personatges femenins irats i obscurs. Payne, tot el contrari, és un humanista on el desengany ha agafat força social

La primera d’aquestes pel·lícules tractava dels terribles resultats d’una exposició radiactiva; la segona, dels experiments malèfics d’un mad doctor; la tercera, de la reducció de tamany d’un grup de metges per entrar dins del cos d’un pacient i curar-lo; la quarta, és una comèdia esbojarrada, i el protagonista de la quinta accepta la condició de conillet d’indies literal: un home reduït de tamany i introduït dins una càpsula en miniatura al cos d’un conill per un important experiment cientìfic. A Una vida a lo grande es tracta en primera instància d’equilibrar els recursos de la Terra: més petits, menys cost. No tot és altruista, no ens enganyem: sent tant petitets, els personatges podran viure confortablement dins de grans mansions en miniatura i menjar i veure el que vulguin. De la classe mitjana a l’alta burguesia. Com es diu en un moment del film, amb 83 dòlars es pot viure folgadament dos mesos sencers.

La faula, curiosa, atrevida, fascinant a l’inici i assumint al final un estrany punt mig entre els ensenyaments de Thoreau i la doctrina new age, és fa més feble a partir de la segona part del film, on les contradiccions del personatge principal, interpretat per Matt Damon, així com les diferències socials, resulten molt més forçades. En el cas d’Allen resulta tot el contrari. A partir d’un desplegament indissimuladament teatral, com si es tractés d’una peça de Tennessee Williams escenificada als interiors del parc d’atraccions de Coney Island en comptes d’una tarima teatral de Broadway –en tot cas, sempre Nova York–, el director de Manhattan evidencia el rancor i el descontantement de la seva protagonista femenina a la vegada que retrata un món perdut, el de Coney Island al despuntar l’any 1950, on els socorristes de platja aspiren a ser dramaturgs mentre sedueixen noies i dones madures, els mafiosos persegueixen a la jove que els ha traït, un nen malcriat gaudeix amb el foc i l’encarregat del tiovivo vol ser feliç amb ben poc, una cervesa en arribar a casa, un bon àpat, la ràdio i una agradable festa de cumpleanys.

Els interiors estan fotografiats amb una llum zenital debiberadament artificial, pura irrealitat en un context tan real com el de Coney Island, la platja de les classes socials humils que va capturar la càmera de Wee Gee tres dècades abans de que Lou Reed composès Coney Island Baby. Però els sentiments i les decisions dels protagonistes de Wonder Wheel són molt reals. Un film trist d’Allen i una pel·lícula curiosa de Payne. Dos cineastes grans en un món petit.