No recordo un any en què el mercat de l'art de les grans ciutats occidentals no tingui predilecció per Andy Warhol. A Barcelona no se sap si el gust per aquest art pop que defuig la mirada dels clàssics grecs és una virtut o un defecte, i tanmateix trobo que li escau al país en el seu conjunt. Aquest aire de transcendència que forçosament tenen les coses, el pes de perdre vitalitat tan fàcilment, una mena de "no me la fotràs" permanent. Però fa ja uns dies que parlant amb un amic anaven sortint noms i m'adonava de la familiaritat amb què barrejàvem Warhol amb Bernini o Messerschmidt, com de bé aguantava una conversa sobre pioners. La suprema virtut de l'art és quedar-se. 

No tot és salvable ni de lluny necessari d'Andy Warhol, excepte Andy Warhol. L'amiga que fa uns dies m'enviava un vídeo des de Roma amb un jersei de la Marilyn Monroe warholiana no sabia dir-me què li agradava tant de la imatge. Finalment va dir que el que li agradava "és que és Warhol". Exactament per això val la pena que tinguin predilecció per ell a les metròpolis culturals d'Occident, perquè cada cop ens costa més acceptar-nos artistes sense rebaixar-ho tot al tedi de la irrellevància. M'agradaria només que l'amiga entengués que el jersei li agrada així -perquè és de Warhol- quan l'Andy la converteix en artista a ella, fent el mateix que ell ha fet abans amb la Marilyn. La mira, convidant-la: "El teu torn."

Si és cert que l'art pop neix com un amor cap a tot i se sent legitimat per desmuntar els pedestals industrials que el cinema o la música construeixen per a la fama de les estrelles que donen al món, Warhol és el més gran dels seductors de l'art pop. Tracta totes les figures com un nen que menja sopes de Campbell's a casa, una cosa barateta sense més, però les figures que tracta són estrelles. La meva amiga no sortiria mai en cap obra que fes de l'Andy un símbol amb el que estampar jerseis. Warhol tracta lo icònic: Marilyn, Jagger, Elvis, el propi Warhol. Però com qui s'asseu a menjar-se una hamburguesa i es grava mentre tu mires. Què hi fas allà? Què vens a buscar? 

És una estètica per inoperància interna. El color de qualsevol obra icònica de Warhol sempre m'ha semblat arbitrari, el més exacte que li trobo és la sèrie sobre Elvis Presley, però també està feta amb un tractament estrany. Més que tractar l'Elvis, repta la imatge a defensar la seva mitologia interior. Les certeses de l'expert en art modern -un títol que no val absolutament res- no són més que un aparador d'enganys, qualsevol discurs és tan intel·ligent com absurd. La tècnica de Warhol és simple i a més és puritana en el seu simplisme, el món no pot fingir sense fingir-se. Però conceptualment és inabastable: com més el rebaixes més torna, més s'enganxa, com menys t'agrada més fascina, més espai pren i més ven. Al final t'adonaràs que estàs lluitant tot sol i que no li treus un ral al preu que pagaran riquíssims americans o japonesos per tenir-lo penjat en una paret. 

Warhol protegeix i és moralment superb. La seva Marilyn no és Marilyn, és Norma Jeane. En mans de Hollywood és un producte que ven una indústria, arriba l'Andy i te la torna re-estilitzada, com amb Elvis, reptant la indústria a defensar la seva mitologia. De qui és Marilyn Monroe, dels vostres diners o dels meus quadres? La publicitat, el màrqueting, la fama, tot queda desmuntat al canviar el filtre pel que han de passar els ulls. No hi ha gravetat, la icona és de tothom que li pinti els cabells. L'alteració del subjecte la converteix en un objecte pur, modificable, un objecte à la Jasper Johns, fins que desapareix i el que t'agrada del jersei amb la seva imatge és que la imatge és de Warhol. L'ha robat, els hi ha tret de les mans. En l'engany queda petrificat l'objectivisme, tot és subjectivitat, però la mà que t'ha girat el full sap que l'objecte ens importa perquè en la distància, abans, tenies por. L'admiració no era neta, era fosca; no era veritable, era una forma de flagel·lar-te. 

Tothom pot ser famós quinze minuts, per tant ningú serà mai més famós. Què és l'art? Art is anything you can get away with. Res més, tan simple. L'absurditat és que tot és teatral, però a veure si pots desdir-te, llavors, del teatre. La Júlia no es desdiu del teatre, el teatre li clava els ulls a la paret mirant el quadre i quan gira el full només queda color, repetició, textura, marge. Tot a lloc i sense cap més distància que la teva, la interior, que és on et deixo perquè és cosa teva. "Agafa un objecte, fes-ne alguna cosa", deia Jasper Johns i no afegia "que veuràs que no fa res, que és teu" només perquè és innecessari. (Al món manen els subjectes, creieu massa en els predicats.) Una forma de dir que la Natura ens ha parit bé i que ho tenim tot per viure amb les coses sense que les coses ens envaeixin l'espai al dictat de la monotonia del desgast sensorial. Tota idea té un revers: allò que es ven només es ven perquè és comprable. 

Doncs tot és teu, llavors. Juga.