Catalunya porta dècades sense veure les propostes de sarsuela que circulen per Espanya, a excepció d’alguna tímida i escadussera iniciativa de caràcter privat. La dècada passada, l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS), comandada per Mirna Lacambra, va apostar-hi en algunes ocasions. Fa uns anys hi va renunciar atesa la falta de suport institucional i econòmic per al gènere. Institucions com la Generalitat de Catalunya només es comprometien a finançar -en la proporció pactada de diners públics- aquells títols que estrictament es consideressin operístic, oblidant-se que la sarsuela és una tipologia operística. Sumin-s’hi els problemes econòmics provocats pels canvis de regulació de l’IVA en la darrera etapa de Cristóbal Montoro com a ministre d'Hisenda durant el mandat del Partit Popular, que va abocar l’entitat sabadellenca a una quasi fallida econòmica. Esperem que, amb la creació de la FOC (Fundació Òpera de Catalunya), encapçalada per l’AAOS i la Simfònica del Vallès, el panorama millori sensiblement en aquesta direcció. Programar sarsuela, ja sigui espanyola o catalana, amb un mínim de qualitat artística garanteix l’èxit de taquilla. I el concerts i recitals escadussers com els de la Banda Municipal de Barcelona, de l’AAOS o la Simfònica del Vallès en són una mostra. I els recitals amb piano i veu de nombrosos pianistes en sales petites o mitjanes, també.  

Per a la història queden els esforços de companyies comandades per Nieves Fernández de Sevilla, néta del llibretista Luis Fernández de Sevilla, que pels volts de l’any 2005, quan la vaig conèixer, encara estava activa per la Meseta. O les temporades i produccions de Josep Maria Damunt, Rafael Miralles o Ferran Rigual per citar alguns dels que l’afeccionat sarsueler, especialment barceloní, recordarà fàcilment. Tot i les bones intencions, els joves i compromesos Amics de l’Òpera de Sarrià mantenen la seva engrescadora aposta per òperes de petit format i generalment belcantistes. Actualment només queden algunes entitats amateurs i corals afeccionades, repartides pel territori. També cal recordar apostes efímeres encapçalades per Artur Arranz i Viviana Salisi, o la liderada pel viola de l’OSV i ocasionalment director musical Lluís Cabal que, l’any 2016, va presentar un muntatge de Cançó d’amor i de guerra de Rafael Martínez VallsLa tabernera del puerto de Sorozábal. Malauradament aquest tipus d’iniciatives són deficitàries o com a molt recuperen la inversió, en un sector on, per cert, cada vegada és més difícil trobar negocis de lloguer de vestuari i decorats. 

En atenció a equipaments amb pressupostos més que estimables, el Teatre Nacional de Catalunya ha programat més sarsuela en 15 anys que el Gran Teatre del Liceu en 30. Per exemple, L’esquella de la Torratxa el març de 2014, Per començar, sarsuela! l’octubre del mateix any i L’aplec del remei de Clavé a finals de setembre de 2016. I aquesta voluntariosa aposta té un nom: Xavier Albertí. Eravox populi el desinterès de l’administració Matabosch pel gènere. I si el rumor era fals durant la seva potent gestió del Liceu, no va anar més enllà del muntatge Doña Francisquita amb Alfredo Kraus i Enedina Lloris vist el juny de 1988. Només l’any 2010 el coliseu de Les Rambles va fer una concessió a la producció escènicament kistch i un punt hortera del mateix títol, programant-lo fora de temporada en ple juliol, tres repartiments i diverses funcions. La propera temporada, concretament al novembre, la mateixa obra –oh sorpresa!- tornarà a l’escenari liceista en un muntatge estrenat aquest maig passat a La zarzuela. Dirigit escènicament per Lluís Pasqual, va despertar reaccions i protestes del públic i part de la crítica especialitzada. 

Ni Curro Vargas de Chapí, ni cap de les reposicions de Los sobrinos del capitán Grant de Fernández Caballero amb direcció escènica del català Paco Mir, ni l’exitosa producció del Real d’El dúo de La africana de Fernández Caballero han visitat Barcelona. Prou ben gestionat en coproduccions amb teatres internacionals, el Liceu no ha participat en coproduccions significatives i potents de les diverses que el Teatro de La zarzuela ha ofert al llarg de les dues darreres dècades. La vergonya liceísta en relació a la sarsuela només té parangó amb els tentacles de determinats agents artístics que, sota mà o sense necessitat d’ella, durant anys van barrar l’accés a cantants autòctons sobradament qualificats. Fins i tot, atorgant papers irrisoris de dues frases -en tot una òpera- a cantants estrangers. Facin càlculs ràpids dels costos d’allotjament, vols aeris i altres qüestions que implica contractar estrangers per minúcies d’aquestes. Parlant del Liceu, per un altre queda pendant l’escàndol dels reforços per al cor gestionats per l’agència Intermezzo. Un tema, per cert, que cap mitjà generalista va reflectir amb les nòmines en mà dels coristes en plantilla –públics i a l’abast de qui ho vulgui consultar- i les dels cantants subcontractats. 

Un dels càncers: el propi cànon sarsueler

Un dels molts problemes de la sarsuela espanyola i catalana és la reduïdíssim cànon d’obres representades fora del Teatro de La Zarzuela o d’iniciatives puntuals com les de la Fundación Jacinto Guerrero. Al marge de convocar seminaris i congressos, aquesta darrera entitat també aposta per oferir la producció i recuperació d’un títol oblidat des de 2013. Luisa Fernanda, Doña Francisquita, La verbena de la Paloma, Agua, azucarillos y aguardiente, La chulapona, La revoltosa, La del manojo de rosas, Gigantes y cabezudos, La Gran Vía, La patria chica, El niño judío, La parranda, El barberillo de Lavapiés, La rosa del azafrán, La tabernera del puerto i Bohemios configuren el gruix monolític d’un gènere i un públic incapaços de renovar-se estèticament com sempre els ha caracteritzat en totes les seves etapes. Especialment, en les de crisi. La diversitat i fagocitació de nombroses influències sempre han format part de la seva essència com a manifestació cultural. En el cas català Cançó d’amor i de guerra és l’únic exemple recurrent, seguit a una certa distància per La legió d’honor. Una obra, per cert, superior en qualitat musical, ambició escènica i missatge ideològic del mateix Martínez Valls. Ocasionalment, El timbaler del Bruch de Cohí Grau omple la paupèrrima quota de sarsuela catalana. 

La supervivència de la sarsuela catalana i espanyola passa per la seva normalització com a tipologia operística. S’ha exigit estímuls a la sarsuela que perdonem a títols d’altres tipologies operístiques homòlogues i del considerat gran repertori. Es tracta d’ampliar l’oferta i el coneixement d’una manifestació cultural que també forma part de la lírica amb els seus encerts i defectes. Ens cal conèixer més el nostre patrimoni líric encara que, bona part d’ell pugui i hagi de restar després en la inòpia. En coneixem massa poc. Precisament pel seu valor concret i pel reflex d’una Espanya que, en alguns sentits, no ha evolucionat i en altres sembla patir una forta regressió, la sarsuela pot esdevenir un mirall crític de reflexió i de sarcasme del nostre present. Com em va comentar sarcàsticament fa uns dies un amic i compositor: “a La Gran Vía de Chueca i Valverde m’agradaria veure-hi una paròdia de Rodrigo Rato, Jordi Pujol o algun Borbó cantant el famós Trio de los ratas i dos jutges en comptes de municipals”. I va afegir: “però què hem de veure si la majoria de gestors a Catalunya no tenen ni punyetera idea de sarsuela! I de la catalana, menys!”

La situació no ha de sorprendre en una ciutat pretesament cosmopolita i “progre” –però molt provinciana com deia a Provincianisme musical- que no programa ni adaptacions serioses i actualitzades de les mossegades sagnants i subversives d’Offenbach, entenent-lo com un espai brutal de critica, humor i – molt important!- llibertat d’expressió. Si Offenbach, Suppé o Strauss no pugen al cartell, tot i formar part dels estols més representatius del seu gènere, com hem d’esperar que els gestors d’aquí programin el repertori que no coneixen i que es troba mancat del prestigi dels citats? Dubto que a Barcelona o la resta del Principat s’ofereixi quelcom d’Offenbach o Suppé al llarg d’aquest 2019, any del bicentenari del seu naixement. 

I evidentment parlar de sarsuela no implica referir-se a títols de chulapos i chulapes, peinetas o exaltacions nacionalistes pseudocavernícoles –per ambdues parts, no ens enganyem- que són fruit d’una imatgeria molt concreta i demacrada. Ni la sarsuela és madrilenyada, ni el teatre líric català és barretinada. Mostres icòniques n’hi ha, és clar. Però la llista d’alternatives és prou extensa com per no caure en migrats i caducs exotismes d’aquesta mena. Tenint en compte que l’autor francès més adaptat a la sarsuela durant les darreres dècades del segle XIX va ser Jules Verne, potser podrem trobar un dels molts fils desllorigadors d’un repertori que, certament va apostar per ser popular però també amb mèrits artístics. Més enllà de l’àmbit acadèmic musicològic més avançat, la sarsuela pràcticament no existeix a Catalunya. La catalana tampoc. Tant als despatxos com a la platea, s’acostuma a desconèixer l’autoria de títols comLa revoltosaLa tempranica L’aplecdel remei. L’error és irrellevant però denota quelcom que en altres terrenys musicals com el simfònic o l’operístic faria treure els colors a molts.

Obrint la perspectiva, Catalunya-Música segueix sense un espai dedicat a la sarsuela i no ha mostrat gaire interès, més enllà d’oferir alguna pinzellada: novetats discogràfiques, antigues retransmissions de les temporades de l’AAOS o ocasionalment al programa "Una tarda a l’òpera", dirigit i presentat per Jaume Radigales. No tot ens ha d’interessar a tots, però des de la ràdio publica especialitzada en música clàssica s’hauria d’atendre el màxim ventall d’allò que s’inclou sota el vel d’aquesta conflictiva etiqueta. Veurem si la gestió de la recentment nomenada directora de l’emissora, Pilar Cugat, demostra una mica més de sensibilitat en aquesta línia. Més satisfactòria ha estat l’aposta discogràfica catalana gràcies a tímids però meritoris esforços econòmics i comercials que han difós enregistraments de títols de Teatre Líric Català: de GranadosFollet, Picarol i Gaziel; de Morera, La viola d’or La Santa Espina i de SerraTempesta esvaïda. Totes elles van ser fruit d’algunes representacions i actuacions en versió de concert, per diverses poblacions catalanes i de les quals Tritó, Dismedi i Ficta, respectivament, van ocupar-se’n amb o sense part de finançament públic. 

I un premi internacional

Fa setmanes la musicòloga catalana Aurèlia Pessarrodona va ser guardonada amb el segon premi del prestigiós Otto Mayer-Serra Awards 2018, del Center for Iberian and Latin American Music de la University of California Reverside, pel seu article titulat “El cuerpo cantante en las tonadillas a solo para Miguel Garrido”. Aquests premis reconeixen els millors assajos sobre música ibèrica i llatinoamericana, ja sigui en musicologia històrica o en etnomusicologia. El treball guardonat de Pessarrodona es basa en el concepte de “cos cantant” i estudia l’ús del cos en la creació i emissió de significats performatius (vocals, gestuals) i en l’assignació d’identitats (personatges, gènere, etc). De fet és una de les escasses investigadores a nivell internacional que els últims anys ha publicat importants comunicacions sobre la tonadilla escènica del segle XVIII. Part de la seva extensa tesis doctoral sobre la matèria ha estat recentment editada per la catalana Editorial Arpegio sota el títol Jacint Valledor y la tonadilla

Els especialistes en la matèria hi són. Els agents musicals, també. El públic també. La gestió institucional i l’aposta ferma per la recuperació del nostre patrimoni musical, no. Com a musicògraf m’interessa l’espanyola i la catalana: per les seves semblances, les seves diferències i la seva coexistència. Encara que no ho sembli, la realitat cultural diu país diu tant o més que el seu PIB. Sense cultura no hi ha persones.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat